dimarts, 1 de setembre de 2015

Karma, Drama.

Una puta stripper. Vos ho jure. Amb els anys jo pense que el caràcter se m'ha fet agre. Molt.

Recorde com fa ara... sis anys. SIS! Que vaig xafar la universitat per primera vegada i com d'innocent era. Supose que és l'any al que més recurrisc. Un any de grans trobades i grans descobriments que canviaren per complet la meua vida. Fins fer-la infinitament millor a dia de hui, tot i tindre tan lluny a eixes persones que es van contenir per no pegar-me una bufetada a la cara.

No tinc ni idea de com no ho van fer.

Supose que això és el que ma mare deia quan tornava a allò de, la teua família sempre estarà, en els bons i els mals moments. I pense que si ho estan és perquè no els queda altre remei, t'han parit i t'han criat, i bé, a aquestes alçades de la història doncs tira i avant.

Però, i la gent que no? Aquella gent que t'has trobat pel carrer, o en aquest cas en una facultat maleïda, que en algun moment els has suposat una completa i absoluta desconeguda?

Caldria fer un escàner de com d'imbècil estava i allò més lògic havera estat abandonar-me en qualsevol cuneta, o en aquest cas, en qualsevol treball de grup o examen. Que quina mandra devia fer-los pensar que jo continuava allà.

Tot i això carregaren amb mi i amb totes les meues taretes. Supose que perquè no vaig tardar en anomenar-los amigues i desfer-se de mi potser els haguera partit, un poc, el cor.

Amigues que més que en els bons moments, han estat sobretot en els més roïns. Estimant qui jo estimava, encara que no sempre. Però odiant qui jo odiava, incondicionalment.


Amigues són la família que escolleixes.
Haveu fet que els 24 continuen igual de fantàstics, tot i que acabat convertint-me en una drama Queen.




dissabte, 23 de maig de 2015

El Karma és una stripper.



"Karma" és l'episodi 154 de 'HIMYM'.
Un dels meus objectius a la vida, és poder creure en el karma. Que sembla estar molt de moda però que les dones majors del poble fa anys que ho prediquen: “¡cascú té el que es mereix!” o “el temps ja el posarà en el seu puesto”.
No m’he les he cregut mai, pobres dones. Ni cadascú té el que es mereix, ni el temps posa a la gent en el seu lloc. I en cas de que es referisquen al nínxol no li trobe el trellat, si el final ve a ser el mateix tant si fas bé com si fas mal.
Sé que si li diguera a ma mare obertament que no estic convençuda de que existeix un Déu, probablement li agarraria un patatús. I ja ni parlem de creure en un altre Déu que no és el seu. Segurament em desheretaria. Encara que no hi ha gran cosa que jo puga heretar.
Però la dona està per damunt de Déu, de la idea d’aquest Déu masculí, del pare bò que blabla, ja sabeu. Jo ja no ho recorde. Jo crec en les mares, crec que si hi ha un Déu, no és un Déu, és una deessa, i que pobra té una paciència infinita.
El canvi climàtic, la corrupció, l’especulació de terrenys, l’especulació financera, els desnonaments, la violència de gènere, les guerres, el terrorisme, la pobresa, la fam, la prostitució. Penseu-ho.
Jo pense en una mare, en la mare de tota la gent que té a vore amb totes eixes coses, i pense també en la meua, en ma mare. Senyor si foren fills seus. Pense en les mares a les platges que peguen crits per a que els nanos no s’ofeguen, i en les mares que el que no et menges al dinar t’ho guarden per al sopar, les mares que t’amenacen amb fer-te menjar allò que pretens bossar, amb les mares que et fan posar-te una jaqueta abans d’eixir de casa, i les mares que et boneguen a tu i al teu germà perquè vos haveu barallat.
El món deuria estar governat per mares. I sobretot, si hi ha algun Déu, deuria de ser una mare també, amb les seues tècniques pedagògiques i tot. I això seria el karma, la mare que no et deixa eixir a jugar perquè t’has carregat la finestra amb el baló. Però no.
El món està ple de gent, i que ningú em malinterprete, de gent que és imbècil. I ja està. I ja ho he dit. És així. Hi ha gent bona que és una desgraciada tota la seua vida, i gent que triomfa en la vida sent un malparit.
I no és que jo tinga un mal dia, és que treballe d’observadora. I he tingut el plaer d’observar com quan més mala bava tens, millor et pinta tot, i que quan més lletjos són els teus comentaris més et somriu la vida. Jo crec que és que la vida es descollona de l’animalada que acabes de soltar. I per això li caus bé. La vida és igual de roïna i té el mateix humor negre.
Jo m’imagine davant un bou, amb les meues millors intencions de pau anunciant que he decidit fer-me vegana i desitjant que ens fem una abraçada. I el més probable siga que li la suen les meues bones intencions i que m’envestisca. Així, de bon rotllo tot.
I aquesta és la meua idea del karma. Del karma, i de tots els hippies que m’he trobat a la carrera partidaris de la pau i l’amor. Tenen molt bon parar eixos xics, però és que crec que jo sóc de geni curt.

dimecres, 13 de maig de 2015

Política

No és cap secret que durant alguns anys, no diré quants, vaig participar activament en la Facultat, en la política universitària i en la representació estudiantil a diversos nivells. Ara, ja retirada he pogut valorar i concluir en certes reflexions que fan que a dia de hui em bulla la sang.

No obstant, sóc conscient de què, sempre hi haurà algú que pense que ho has fet bé, i altra gent que ho has fet malament. I després de molta frustració vaig trobar una frase que em marcaria per sempre: "Qui no tinga el valor de sacrificar-se, ha de tenir el pudor de callar davant dels que se sacrifiquen".

No recorde si aquesta frase pertany a algú o si és anònima i el cas és que la he fet meua. És una cita que es podria traduir en "posar-se en les sabates de l'altre", però de vegades ni això és suficient.  

L'experiència m'ha donat la oportunitat i el plaer de veure com, altres que es dedicaven a criticar el meu treball i esforç després han hagut de callar davant de la complexitat de la realitat a la qual hi havia que fer front.

El meu disgust, és i sempre serà, aquella gent que arriba pensant que tot el que hi ha ja venia aixina d'abans. I les coses es treballen i es construeixen, i per a poder començar des d'on ho has trobat algú ho ha lluitat abans. De la mateixa manera que les dones han hagut de lluitar per segles pels seus drets o els esclaus per la seua llibertat. És ben cert que ja hi ha molt de terreny guanyat, però en queda molt més per conquerir, i hi ha que tenir present les arrels que han fet aquesta realitat possible.

L'error més comú és, fixar-se en els errors dels altres, però cal marcar-se uns objectius i sobretot, una metodologia de treball. 

Senyors polítics, ja sigueu universitaris, municipals o autonòmics: vos tinc una desconfiança brutal quan el vostre programa electoral és només recalcar i ressaltar l'error de la resta. Ni encara que tingueu raó.







No es ningún secreto que durante algunos años, no diré cuántos, participé activamente en la Facultad, en la política universitaria y en la representación estudiantil a varios niveles. Ahora, ya retirada he podido valorar y concluir en ciertas reflexiones que hacen que a día de hoy me hierva la sangre.

No obstante, soy consciente de que, siempre habrá alguien que pienso que lo has hecho bien, y otra gente que lo has hecho mal. Y después de mucha frustración encontré una frase que me marcaría por siempre jamás: "Quien no tenga el valor de sacrificarse, tiene que tener el pudor de callar ante los que se sacrifican".

No recuerdo si esta frase pertenece a alguien o si es anónima y el caso es que la he hecho mía. Es una cita que se podría traducir al "ponerse en los zapatos del otro", pero a veces ni esto es suficiente.

La experiencia me ha dado la oportunidad y el placer de ver como, otros que se dedicaban a criticar mi trabajo y esfuerzo después han tenido que callar ante la complejidad de la realidad a la cual había que hacer frente.

Mi disgusto, es y siempre será, aquella gente que llega pensando que todo lo que hay ya venía así de antes. Y las cosas se trabajan y se construyen, y para poder empezar desde donde lo has encontrado alguien lo ha luchado antes. Del mismo modo que las mujeres han tenido que luchar por siglos por sus derechos o los esclavos por su libertad. Es bien cierto que ya hay mucho terreno ganado, pero queda mucho más para conquistar, y hay que tener presente las raíces que han hecho esta realidad posible.

El error más común es, fijarse en los errores de los otros, pero hay que marcarse unos objetivos y sobre todo, una metodología de trabajo.

Señores políticos, ya seáis universitarios, municipales o autonómicos: os tengo una desconfianza brutal cuando vuestro programa electoral es sólo recalcar y resaltar el error del resto. Ni aunque tengáis razón.