dijous, 23 de juliol de 2009

És la primera vegada que escric aci, ni tan sols sé massa bé com funciona, he creat un munt de direccions de tots els programes informatics socials que m'han presentat però aquest l'he descobert sola i em sent sola i em sent trista, aquest racó será meu i només meu, amb reflexions sense noms. Ni tan sols espere que ningú que em conega el trobe, o almenys sapiga que soc jo la que s'amaga darrere del teclat perquè sencillament em dedique a escriure sense més. I tampoc no és que m'atrevisca a dir aquestes coses si la gent sap que sóc jo la que les dic.
Espere que com altres vegades he intentat fer a altres llocs la gent simplement es pare a llegir i em diga: no m'agrada com ho has escrit, no té sentit i no sé que vols dir, o m'agrada allò que has dit com ho has dit.
No vaig a enganyar a ningú, simplement comentaris de gent que no conec ajuden a millorar, perquè quan li escrius alguna cosa a algú que estimes i només et sapiga dir "que bonico" sense dir-te com l'ha fet sentir m'entristeix molt, i necessite per damunt de totes les coses que allò que pense no es quede a un racó, oblidat, amagat, necessite escriure, necessite reflexionar sola vora el mar..

2 comentaris:

wella ha dit...

Hola, Colometa, benvinguda a este món blogerià. Estic molt contenta de q una persona sensible com tu -no et conec, però m'ho sembles- em llisca, encara q últimament estic massa ocupada en viure i no en escriure, però, per damunt de tot, estic contenta de q haja decidit dir tot allò q sent. És una experiència magnífica. Et seguiré

otto-ta ha dit...

El fet té un nom clar i senzill: ''Autocensura''.

Sent haver-te trobat, bueno no, no ho sent.