divendres, 31 de desembre de 2010

Al sol de decembre

Dir adéu implica que fem una rápida visió enrere de les coses bones i les roïns, o almenys de les viscudes.

Hui, fa un parell d'anys, ens trobavem asseguts a un banc de cara al sol, pensant on aniriem eixa nit.


Feia un fred que pelava i a mi m'era igual anar a algún lloc que quedar-me a casa.
Però em vaig quedar pensant, mentra agraïa l'escalforeta del sol sobre la meua pell.

Quasi més que la d'agost que sovint em cremava i em deixava irreconeixible, d'un roig foc.

Al llarg de l'any m'he anat exposant sense cap tipus de protecció a aquest tipus de sol estiuenc, que només sabia que deixar-me cremada i al final la pell que havia acaronat acabava caiguent a tires sense deixar ni rastre, encara que sempre quedara alguna cicatriu per recordar-me que, la próxima volta hauré d'anar més en compte.

Però parlavem del sol de decembre, eixe que sembla tan débil, eixe que sembla que no pot marcar. La seua marca possiblement quede menys perceptible, però estic segura que en deixa. No podria ser d'altra manera, rajos oportuns i desitjats.

dimecres, 29 de desembre de 2010

L'home que menjava hores

L'home que menjava hores era un home curiós. Era un home molt alt i prim, de pell molt blanca i cabells molt negres. Sovint em recordava als personatges de Tim Burton.

L'home que menjava hores sempre anava rellotge en mà, planificava l'horari que havia de seguir durant el día i sempre estava molt enfeinat.

A mi em feia molta gràcia, alhora que em provocava curiositat. Era un home seriós però així i tot sempre em sabia arrancar un somriure, fins i tot en més d'una ocasió m'ha sabut arrancar una rialla.

Però no parlem de mi, parlem de l'home que menjava hores. Era tan correcte i semblava tan estrany que moltes voltes la gent en parlava sense conèixer-lo massa. L'home que menjava hores va entrar una nit de febrer pel meu mòbil, i encara que semble estrany, ara i sempre ho consideraré un regal.

Jo vaig conèixer l'home que menjava hores molt més enllà dels seus afers; per a la resta de la gent, obligacions. El vaig conèixer allà on no havia de ser un home rígid i tes, encara que no deixava mai de ser políticament correcte. Per damunt de tot allò era una persona com la resta, i sabia ser atent, sabia tenir detalls, sabia com ser l'home més agradable de tots. L'home que menja hores sap abraçar, i molt bé per cert.

L'home que menjava hores mirant el seu rellotge va interrompre molts moments de goig que passava amb ell. Era l'home que menjava hores, no em podía enfadar per eixes maníes que el caracteritzaven tant, només podía fer una petita i discreta rialla. No podía deixar de ser ell, i sabia ser un altre al mateix temps.

Jo no acostumava a a somriure, i em va sorprendre que, un día l'home que menjava hores, molt sorprés també per la meua confessió, em va confessar que ell de entrada m'havia conegut molt somrient.

Tu em vas fer somriure, B.

dilluns, 27 de desembre de 2010

Allò que un día vam ser

A cent kilometres de tu. Allò que un día va ser fort, allò que un día va ser etern, allò que voliem que no acabara mai.

No sé com tornar-te a trobar, si t'amages de mi als racons. Si em sembla que et veig en cada cantonada, i no sé si apropar-me a comprovar.

Ja no em queden paraules, només tinc cançons que ens vàrem regalar i totes aquelles promeses que vam deixar en l'aire, que preteniem complir.

Allò que em queda de tu penja al meu suro en paper, ja quasi no recorde el teu perfum ni tampoc la teua veu. Ni allò que em solíes dir, ni allà on em solíes portar.

Ja quasi no em feies mal, i vaig intentar ser forta, aguantar i esperar.

Només em queden algunes cançons, algunes paraules, alguns moments que vaig gravar a foc en la meua pell. Vaig esgotar la meua força, la meua veu, les meues ganes. Et miraré des del meu balcó, sense dir res, veient com t'allunyes cada volta més amb les teues botes, la teua caçadora de cuir i la teua forma de fumar. Veient com t'allunyes amb les paraules que un día em vas regalar, paraules que reflectien allò que un día vam ser.

dissabte, 25 de desembre de 2010

Avui és Nadal

És un día extrany, ja no el recordava així. Esperava ansiosament un matí nevat i un arbre amb regals.
Potser ens hem fet majors, i desitje moltes altres coses, entre elles no tenir que estudiar, treballs acabats, nits que no acaben mai, menjar xocolate negre tots els díes i música per a cada segon de la meua vida.
De moment com que la versió dels Lax'n'busto no està a youtube vos deixe aquesta que també m'agrada.
http://www.youtube.com/watch?v=6F5nKuGTgzI

p.d: Així i tot, jo ja he rebut un regal, he sumat un seguidor al meu bloc.
Moltes gràcies per llegir-me, un beset nadalenc embolcallat amb llaç! :)

dimarts, 21 de desembre de 2010

Ready?


No deixes de mirar-me, estic aci, desafiant. No he deixat de ser la mateixa, només he escollit altra perspectiva. Dona'm un moment i reaccionaré, potser et sorprens.

No em quedaré quieta i ja estic decidida a avançar a pas rápid i valent. No em quedaré enrrere, ningú ha dit que será fácil.

Fins ara estava esperant, fins que vaig desesperar. No podría suportar-ho més, si em quede quieta al mateix lloc res tornará.

De manera que eixiré a buscar, allò que vaig perdre o alguna cosa nova. Només depén de quin camí trie. Crec en l'atzar, capritxós. Tot ho posará al lloc, però mentrestant la iniciativa será meua i jo decidiré.

Alçaré la veu, miraré l'horitzont i triaré la meua direcció. Si vols, encara em pots seguir.


dilluns, 20 de desembre de 2010

La història que no van saber triar

Caminava pels corredors, descalça. Amb només una samarreta gran a sobre i res més. Ara era quan més sola s'havia quedat, quan tot tornava a tindre eco dins d'aquell pis, quan només es sentia a ella mateixa. I havia d'aprofitar-ho.

- Escolta, - es va dir- que tu no creus que ...?

Cert, tan cert que com que d'on no hi havia no se'n podia traure. Obrir la porta del carrer i els braços a rebre tot allò que havia de venir, tant de bò com de roïn.



Si la miraves bé, relaxadament amb temps i tranquilitat te'n adonaves que no sería fácil, però que per contra no sería avorrida i finalment, molt gratificant. Qualsevol persona intel·ligent no l'hauria deixada escapar mai però demanava molta paciència i dedicació. M'equivoque, algunes persones encara no l'han soltada. Saben que és allò que tenen a les mans i qué difícil és trobar alguna cosa semblant!

dimecres, 15 de desembre de 2010

Promises

" All the promises we made, all the meaningless and empty words "

Paraules. Les paraules tenen el poder de quedar per a sempre en la nostra memòria. Són d'allò més potent, les paraules poden quedar-se gravades a foc en la pell. Com un bes, com una abraçada que a les nits trobes en falta. I la absència pot aplegar a deixar marques de primer grau.

Les paraules tenen el poder d'enunciar allò que no podem percebre, enuncien fins i tot el sentiment més intens que es puga sentir. Però no són més que paraules, paraules que representen una realitat, o no.

Abans o després, estarem esperant que les paraules es tornen físiques, o almenys perceptibles. Promeses que, han de complir amb la seua paraula.

Agafar tot allò que tenim a la mà i facilitar-los el camí a les pobres paraules que un día van prometre coses que quedarien per sempre més a la memòria com els epitafis a les tombes, callats i eterns.

I mentrestant, esperar. Això o la decepció.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Take a chance on me

L'esperava com sempre, com cada nit. I no deixava de pensar que hauria de persistir i no abandonar, de fet era el que millor se li donava, almenys en aquests casos.
De vegades es sentía un poc ignorant, de cop i volta pareixia que ho necessitara tot explícitament. Ja no era capaç d'acabar mentalment frases que acabaven amb punts suspensius, i encara que podría suposar que aniría al darrere prefería preguntar per si de cas.

Xafar segur i no fer presuposicions. Encara tremolava un poc, però havia decidit seguir endavant, deixant a banda tot allò que pareixia llençar-li cordes a les mans.
De tota manera havia de confiar, i confiar significava haver d'esperar, no se sabía ben bé a qui, ni a què, còm, ni quan. Només esperar, sense apretar.
Estava aprenent, pareixia fer-ho bé i algunes voltes es permetía cridar:

"Encara estic ací!"

divendres, 10 de desembre de 2010

Xafar fort, mirant endavant.

"Tu baile no es mejor con los arrastrados de este rincón"

Decidir que no queda alternativa, o almenys que no hi ha alternativa millor. Continuar en moviment, només cal temps. I s'haurá de plantar cara a aquestes circumstàncies que només fan que enterbolir-se, cada volta més, com una bola de neu que amb ella n'arrastra i n'arreplega més.

Els meus pasos haurán de conduïr-me forta i decididament cap avant, encara que mire l'asfalt. De moment portaré la mirada perduda al terra i no seré capaç d'alçar el cap, però almenys m'hauré allunyat. Quan haja pres la distància prudencial em sentiré menys nugada, em sentiré més lliure i podré mirar també endavant.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Mrs. Clamidia

"Ahora es tentador olvidarte, vete por dónde me enamoraste."
Mrs. Clamidia caminava sola pels carrers, feia díes que no eixia de casa. A les nits no dormía i acabava al llit a altes hores de la matinada. Ja no li feia goig sortir, i estava un poc cansada de tot.
Però, com tot abans o després, trobem un raig de llum. Mrs. Clamidia podía entreveure'l vagament, però sabia que allà estava. De manera que, al eixir el fred ja no li pareixia tan fred, ni tan gelat. Semblava que s'estava d'allò més bé i la nit no podía ser més bonica. S'havia promés fer-li una visita breu al món i tornar de seguida. Però ho va allargar i va apurar fins l'últim moment. En eixe instant va decidir que, per sentir-se més viva anava a correr costera avall sobre l'asfalt humit pel reixiu.
El més gratificant, l'aire gelat a la seua cara i la sensació de velocitat que feia temps ja no recordava. Pareixia que les seues cames anaren asoles i no les controlava. El cor se li havia accelerat i sentia que podia recuperar temps perdut. Ara només calia decidir-se.

diumenge, 5 de desembre de 2010

Extra-vagàncies

La guerra i la pau. El día i la nit. La llum i la obscuritat. L'esperança i la desesperació. El silenci i el soroll. Clàssic i extravagant.

Quan ens trobem inmersos en una banda, oblidem que també existeix l'altra.
Però no són contraries, són complementaries. I això és el realment important. Despertar i descobrir que en tenim un altra d'alternativa, que no ens fa decidir, que s'incorpora sense més. O senzillament resorgeix.

El tema, l'extra-vagància. Fer una pausa, recordar allò que un día vaig ser, recordar allò que continue sent i que vaig deixar oblidat en un racó, apartat i relegat per a una altra ocasió. Incorporar i complementar la part que, m'obliga a mi i a les meues circumstàncies a complir amb l'establert. A no poder agafar la bici i la càmara com a l'abril.

Explosió de colors, de sons, perfums i paraules. Colors vius que intimiden els formals que combinen amb tot, sons atrevits que no s'asemblen a res del que sol escoltar-se; perfums intensos que recorden a fusta i no passen desapercebuts, dolços a la vegada i adictius; paraules que unides fan tremolar, que deixen sense resposta, que enuncien veritats, veritats directes.

Prendre el control, o perdre'l. En acabar, dir qualsevol cosa menys "ho sent".

dissabte, 4 de desembre de 2010

I can't get no satisfaction

"Para que oyeras si pudieras oír, todo lo que yo, nunca he sabido decir, y que curara si pudiera curar, las dudas que hacen dudar"
Buscar la felicitat en les arts, encara que no siguen massa convencionals. I l'inici d'un intent de felicitat o satisfacció es redueïx en buscar un lloc cómode, com per exemple el seïent d'un bus, agafar el llibre d'Aloma i obrir-lo per la primera pàgina mentre escolte cançons de La Pulquería.
Tota jo, tampoc sóc massa convencional, tot hi ha que dir-ho.

dimecres, 1 de desembre de 2010

B.

M'asalta hui el record d'un home que em va marcar com cap altre ho ha sabut fer.
Li escric hui, en una nit tan freda com la nit en la que el vaig conèixer.
L'home del que parle potser que siga el que m'ha inspirat per a escriure més que cap altre, un home misteriós com pocs en podré trobar. I allò que sentiem, i allò que teniem crec que mai ningú ho viurá.
No parlem d'una relació a curt plaç, efímera i buida, tampoc de les intenses i apasionades. No parle dels pactes carnals, tampoc de les relacions d'amor etern.
Mai vam parlar d'amor, però en l'aire hi havia alguna cosa que no sabré mai com descriure. Ens estimavem, o allò semblava. No ens estimavem apasionadament, encara que podria haver estat bé. Era una estima pausada, calmada dins d'un pacte implícit de no dependència. De llibertat conjunta i mutúa. Potser no siga la millor manera de descriure-ho, però no trobe altra forma. Allà hi havia respecte i protecció. Jo l'estime avui com aleshores, el respecte de la mateixa manera i el protegisc. Mai hi haurá altre com ell, i en la meua presència no consentiré mai que diguen res sobre la seua persona.
M'agradava que, vingués a l'eixida a buscar-me i em fera un bes tímid, curt. Mentrestant em mirava trist, seriós, com sol estar sempre i jo reia, ell em veia somrient. Ningú m'ha fet somriure així, i des d'aleshores isc en més fotos rient. Gràcies a B. M'agradava abraçar-lo també, es sentia afalagat i avoltes també reia. No li ho vaig dir mai, però reia poques voltes i quan ho feia estava molt més guapo.
Ell es sentia afalagat cada volta que li escrivia alguna cosa, avoltes no el podia deixar de mirar. Últimament no puc deixar de pensar en ell, crec que si sabés que he tornat a escriure sobre ell es sentiria confós. No li agradava i em va demanar que no ho tornara a fer. Potser es sentia nugat, i més d'una vegada el vaig impressionar. Esperava respostes lentes i discusions llargues, però tot era fácil i ràpid. Eren sensacions que tenía, sensacions que no se m'han esborrat.
Jo el trobe molt a faltar, tampoc li ho he dit. Crec que l'altre día ho va notar, crec que ell també té ganes d'abraçar-me.
Doncs bé, mai trobaré res com ell, com allò que teniem.

divendres, 26 de novembre de 2010

Assaig-error

Respira. Sempre hi ha una alternativa. Haurem de baremar les conseqüències de totes elles i decidir. Deixant a banda o no les decisions sistemàtiques. Però puc equivocar-me? Certament, és una evidència que, tinc dret a fer-ho i a rectificar també. Canvie de costums, sense pressa, poc a poc, triant-los amb cura i sobretot, a base d'assaig-error.
Parlem-ne de l'assaig-error, em sembla curiós i m'atrau d'allò més. És el métode que utilitze per excel·lència, o com ma mare diria, per sistema, perquè si algún día faig un màster hauré practicat ja amb el de esvarar-me. A mi m'agrada anomenar-ho patinar que queda més artístic i plena curriculum.

No ho puc evitar, em perd la boqueta, i provant algún día trobaré les paraules que hauré d'esborrar definitivament. De moment tinc una auto-sensació de poca-traça que vos deixaria bocabadats. I és la sensació de saber molt bé, que es vol dir i dir-ho de la pitjor forma.

Entra en joc, la sensació de l'altre, que perceb les meues paraules segons la seua perspectiva de vida, que ni de lluny s'assembla a la meua. Aleshores es produeix la típica escena cinematogràfica de mirades assasines de l'oest que pregunten:


- M'estàs desafiant?


La següent fase és la resposta a la pregunta formulada abans, exacte. Un contra-atac. Un contra-atac a què? A les meues paraules, que com el nom de la resposta indica, se suposa són un atac.

Retroalimentació. Comença altre contra-atac al contra-atac primer. Y así sucesivamente.
Segur? Estic disposada a que es retroalimente? A que no acabe mai? No busque un desenvolupament en forma de cicle, busque un desenvolupament lineal, que em done marge a la evolució.
De moment, no puc exigir res. Bé, seguint la norma de "tenir dret a rectificar" de moment no, mai podré exigir res. Com a molt podré demanar, i per a poder demanar, primer hauré de fer. Després la resta.
Ara ja hem cumplit, i qué podem demanar? Res si no hi ha interés. Abandonar fins que, torne l'interés i deixar en reserva el pròpi, per a no balafiar principalment.
Fins ací la teoría està clara, a la práctica potser necessitem paciència i constància, potser un poc de temps per prendre eixes dos coses i seguir el procediment.
Continue en stand by, esperant el moment de continuar posant en moviment el meu interés.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Show must go on

Mai he tingut tanta gana de plorar. Potser no he tingut tanta gana de plorar des de fa molt de temps. Parlem de impotència, la ràbia no és el que em passa ara, parlem també de decepció, i potser això és el que fa que ara tinga eixe nuc que es posa a la gola i que fa brollar llàgrimes als ulls quan, en realitat, és l'última cosa que vols fer perquè no la val.

M'empassaré aquestes ganes, com m'empasse tantes altres ganes de tantes altres coses.


Voldria per exemple, cremar-me amb oli o serrar-me un dit com fa uns mesos enrrere, per llevar-me aquest nuc que ara tinc. Les cremades que tindria a la pell serien més lleus de les que porte arrastrant, i la sang que regallara pels dits podria fer el mateix paper que els esforços que se m'escapen com aigua a les mans. Sería un dolor físic, i em passaria com sempre, fins que el meu alé no puga anar més depressa i en eixe moment d'abrumació quedaria mig dormida sense pensar en res. Ploraria sense por, ploraria sense cap nuc que em féra sentir-me aixina, ploraria sense sentir vergonya, i no de mi.


Qué puc fer jo ara? Res, desistir i esperar. Com sempre em queda esperar, perquè de lluitar ja m'he cansat, perquè de lluitar sense que m'escolten m'ha esgotat, perquè de quedar-me sola ja ho he tingut bé. Fa molt de temps que açò ha deixat de ser just.




No podré seguir molt de temps, crec que m'ha aplegat l'hora de fer exactament el mateix. I fugir, no de mi, de la resta. Fer marxa. Jo i Colometa, asoles.

divendres, 12 de novembre de 2010

Pau


Podriem dir, que passejaves sense saber massa bé per on ni cap aon. Però allà estaves, ocupant el temps, i el que és més important, la ment. Pareixia que fugies. Estaves fugint? Jo estic convençuda que sí. Potser tu també.

I ara què?

Somrius? Em sembla que les comisures dels teus llavis están dibuixant un somriure, amb grans esforços, amb grans costos. Però avui t'han dit que t'han trobat a faltar, avui t'han dit que encises, avui t'han dit que no ets massa corrent. Potser això t'ha fet pensar que, possiblement és cert que no en trobaràn cap com tu. Igual sí, però amb els mateixos esforços i amb els mateixos costos amb els que somrius.

Com pot ser que el teu perfum tinga un flaire de tristesa?

També és cert que un día et van dir que ho havies fet perfecte, que mai et vas equivocar. Potser esta vegada t'has equivocat només un poc, no vaig a mentir, però no has sigut només tu.

No pots fer més ara, esperar i res més.

Corres, amb l'esperança de deixar un poc enrere el que estaves pensant i no donar-li més voltes. Però sé que vas a deixar de córrer. No fuges, portes tota la vida fugint.

Sé que ho has après, a pesar de tot. Ja l'has trobada, te la pots quedar, l'has feta teua.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Només puc dir.

Podria dir moltes coses. Però no sabria quines de totes dir, només puc dir que se'm escapa la raó. Hi han hores bones i altres no tan bones, sempre que em falta. No la trobe, ni buscant-la.
Podria dir cent vegades que sí, que ho entés. Però no hi ha manera.


Caminava per la vora de la platja. Em vaig llevar les sabates i m'hi vaig endinsar. Em feia por, puc acabar mullada. Només em volia banyar els peus, i després vaig acabar amb els pantalons xops. Ixirem fora. No sabia si estava més banyada del que volia, o per contra en necessitava més i acabar-ho del tot. Estava un poc atabalada, i ens sentiem indecisos.


De moment no em vaig parar a pensar-ho. Vaig decidir continuar amb el que teniem pensat i més endavant ja decidiriem si tornariem a llençar-nos a nadar.
Jo pretenia aplegar a la matinada a la platja de nou, mirar com eixia el sol, tots junts, sentats a l'arena, i en eixe instant llençar-nos dins sense pensar.
Però la nit va acabar abans d'hora, ens n'haguerem d'anar i allò que havia pensat i desitjat no ho férem mai.

Encara em vull llençar dins la platja amb roba.

divendres, 5 de novembre de 2010

Y la verdad es..

La verdad es que algo no va bien. Exacto, sólo eramos uno, dos, tres, cuatro.. en fin, veinte a lo sumo. Pero la cuestión no era esa.

"He pensado que podríamos celebrar este 5 de noviembre (...) tomándonos cinco minutos de nuestra ajetreada vida para sentarnos y charlar un poco."

Charlemos pues. Posiblemente no será hoy, pero ya hemos avanzado algo. Ya hemos hecho algo importante. Sabemos que, tenemos el poder de la palabra, sabemos que podemos dialogar y hacer algo juntos. Podemos cambiar lo que no nos gusta sólo con eso. Esto no es una iniciativa, la inicitiva ya la tomamos hace tiempo. Pero necesitamos moverla y hacer que cobre vida.


"Las palabras siempre conservarán su poder. Las palabras hacen posible que algo tome significado, y si se escuchan, enuncian la verdad."

dimecres, 3 de novembre de 2010

Qué bé.


Ja feia molt de temps que açò no em passava, potser acostume a deixar-me este tipus de sensacions per a quan tinc molta gana d'escriure. I farà vora un any ja vaig escriure sobre elles, sí, les meues angines. I la calentura i totes aquestes coses que em fan passar-me un parell de dies al llit sense gosar moure'm, suant com si fòs agost.

Però extranyament ja no m'ix el to nostàlgic, tal vegada són les ganes de deixar-la de banda, i ara només em queda que agarrar-me les coses amb humor, com solia fer.

De manera que, em trobe allà plantada, centre de salut de Benimaclet, amb un numeret a la mà com si es tractara de la carnisseria i espere que atenguen la meua febra "d'urgència" durant poc més de mitja hora. Tinc una fuçag trobada amb una TASOC i un educador social, que centren la meua atenció i acurten el temps d'espera.

Una volta aplegada a la finestreta em comuniquen que hauré d'esperar a que em canvien el SIP per poder ser atesa i m'envien a la segona planta, on, com si es tractara d'un aeroport, continue del tot desorientada.

Veig un lloc lliure per seure i maleïnt no haver-me endut un llibre per llegir, busque algún joc al mòbil per passar l'interminable temps d'espera quan, de repent, una metgessa pronuncia el meu nom fent alçar el cap a tota la gentada que hi havia allà esperant i que fixen les seues mirades sobre mi fins que entre a la consulta.


-Qué et passa?- em pregunta amablement.


Després d'explicar-li breument els meus darrers tres dies, se'm queda mirant i trau el tipic palet que em feren avorrir. Esta volta si que el necessite, no puc obrir la boca jo sola, tinc les angines com pilotes de tenis. Arrugant el front i les celles, així com solia fer ma mare diu:


-Tens pus - sentencia finalment.


-Qué bé - li responc, mentre ella riu.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Sempre

O el que és equivalent, coses que mai canvien. Donar, rebre. Respirar i vore sempre la part bona, encara que podria haver sigut millor. Deixar a banda la primera reacció, (que és sempre la que no controlem) i alegrar-se'n de les segones o les terceres (que són les que es fan amb intenció).
Veure que, és aleshores quan, la resposta a les nostres reaccions ens empenten a no perdre allò que haviem deixat oblidat.
És exactament, el que tinc ara en ment, per ocupar el temps, per ocupar la ment, recuperar totes les relacions apartades, oblidades o abandonades, fer-me un "café" amb totes i cadascuna d'aquelles persones a les que, ara he deixat un poc de banda.
Aquelles persones amb les que, d'una manera o d'un altra, vaig tindre una conexió. Bona o especial, però al cap i a la fi, conexió que és l'important.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Passetjes per la fira...sola?

- Sí, ja sóc majoreta.

I acostume a fer-ho tots els anys, quan eixia de l'oficina. Enguany ni tan sols he entrat, he ocupat la vesprada en el que millor m'ha semblat.

No crec que semble tan estrany passetjar asoles entre tanta gent. Quin goig passetjar amb algú com jo, anar al ritme que m'agrada, sense pressa, sense parar. Mirant amb calma allò que em crida l'atenció. Qué goig passetjar sola amb algú com jo!

Espere continuar la costum per molts anys més.




Acabe de trobar la calma, he engolit, assimilat, hui dormiré de tirada.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Esta sensación de desconcierto.


Dejáme decir algo, algo evidente. Sueno a nostalgia, sueno triste sin más. Sueno triste porque tú no estás, sueno triste porque no sé de ti, por más que te persigo, y esa horrible sensación me quema en las manos. A veces las miro, y suspiro porqué sé que una vez te abrazaron. Yo miro muchas veces las tuyas, aunque no te des cuenta. Ellas también me abrazaron. Espero con ansia a que vuelvan, y que quieran abrazarme como lo hacían antes. Esa horrible sensación de soñar contigo y saber al despertar, que anoche no estuviste conmigo, ni ayer, ni anteayer es la que me quema. Quizás sólo necesite dejar de sentirme sola, porque así sin ti, sin tus palabras acariciandome la espalda me matan hora tras hora, que se suman a todas las que ya llevo tras de mí.

Lo siento, no puedo dejar de escribir.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Nostalgicas manías


Me he perdido. Otra vez.

También he perdido el sentido, acabaré recobrándolo, más tarde o más temprano.

Y tengo miedo, y me asusta todo pues no sé adónde me lleva, tampoco sé si me lleva a alguna parte. Puede incluso que llegue a confiar en que me lleve a algun parte y más tarde no lo haga.

Todo esto es conocido y familiar, sigo asustada. Eso no me consuela en absoluto, al contrario, me aterra. Siento algo de zozobra en mi persona, y por las noches me desvelo, la mañana no es mucho mejor, es casi tan fría como la noche en la que intentado, en vano, conciliar el sueño.

Los días se alargan, se vuelven interminables. La espera, como suele ser habitual, se convierte en desespera y me agita la nostalgia. Esta vez me ha agitado, otras veces ha llegado silenciosa y tantas otras ha sido sonada. Nunca ha sido buena compañera, pero almenos nunca me ha abandonado, ha cambiado su cara o sus manías, pero sigue siendo ella.

Voy corriendo, con prisa, para no darme tiempo a pensar demasiado, para no dejar que se avive.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Distancies


Tu i jo que mai haviem mirat l'hora, tu i jo que mai ens haviem preocupat pels horaris.

I ara tot són hores, hores en les que et puc tindre o en les que no, hores en les que et trobaré, hores de la matinada que li arrapem al día, hores que et furte per poder veure't, hores que, encara que breus, es farán eternes abans que et puga abraçar.

divendres, 1 d’octubre de 2010

"Fa por apasionar-se massa."

És possible, potser no n'acabe de ser conscient, potser per això no m'atrevia a escriure i ara necessite deixar caure que possiblement, haja començat el meu "auto-sabotatge".
Dir-te que, va tot tan bé i estic tan devanida, que de vegades, quan desperte, dubte de si ho estic somniant tot. I ara, només estic tractant de pessigar-me, per assegurar-me si eres tangible.

dissabte, 25 de setembre de 2010


Perquè no m'atrevisc a escriure? Quina sensació més estranya!

diumenge, 5 de setembre de 2010

Nucs.

Potser, així estem tots, dins d'un embolic, com una pilota de fil, al mig, enmig.
És possible que durant un temps ens trobem fora del enrenou. Ens sentim sols, abandonats, allunyats, ignorats. No formem part de res.
Fins que reps un correu, un missatge, una cridada de teléfon, una visita.
Et rescaten, s'empenyen en que formes part d'aquell caos que t'has perdut i t'obliguen a tornar-ne al cau.
- Per què no ixes? He de contar-te moltes coses!
Potser ara me's impossible, però promet fer-ho aquesta nit.
Havia oblidat que hi han moltes coses que em passen a l'esquena, però potser ara no és el moment. Faré una excepció per no perdre el fil, com una novel·la.
- Anit vaig clavar la cullerada. Vaig fer un comentari... - i ha deixat la frase a mitges.
No és culpa teua, potser tu has fet el comentari però estàs fora del bollit, només ho has vist, no has participat. Si esclata, i potser ja ha començat a esclatar, anirá tot rodat. Temps al temps.
Mentrestant, pregarem que no es trenque, o millor dit, que no rebente, i seguirem com retransmiteixen el partit.

dimecres, 1 de setembre de 2010

El octavo día.


¿Qué es realmente importante? Si nos detenemos un segundo a observar con detenimiento su transfondo podremos deducir fácilmente que, nada.
Nos levantamos y, ¿cuál es nuestra primera preocupación? posiblemente que nos hemos quedado sin zumo, aún habiendo leche en casa o cómo nos vamos a hacer el pelo.
¿Qué es realmente importante? Siguiendo la teoría egocentrista que mueve al mundo, ahora debería preparar, cómo si la vida me fuera en ello, un exámen. Tan sólo eso. Y para no desmentir la teoría no voy a preguntarme por las preocupaciones cercanas, que no propias. Ni aunque pudiese hacer algo.
Deambulo por los pasillos, hay otras lecturas que, posiblemente, me atraigan más. Forbidden. De momento. Y mis esfuerzos deben concentrarse en algo que, ni el mismo mentor pone su mínimo interés.
Mientras tanto, me intentaré convencer de que esto aún me interesa algo. Y después seguiré devorando palabras al azar, cómo el drogodependiente que se esconde para repetir sus costumbres. Luego, me levantaré, me sacudiré el polvo para no dejar huella de dónde estuve y haré como si nada. Fingiendo la artificial naturalidad que a nadie le debería quedar ya.

dimarts, 24 d’agost de 2010

Preparar la tornada

A les nits, a les nits que entren per la finestra i em fan eixir a xafar el món real, son aquestes nits les que em conviden a escriure, bé, si se'n pot dir escriure a premer botons a un teclat.

Fa ja temps que no visc, fa temps que em trobe sumergida en algún món pararel en el que no acabe de sentir com em rellisca l'aigua per la gola ni com viatja el meu alé.

Fa temps que el meu alé s'amaga, com si ni tan sols jo havera de saber que está ahí, i aixina estic, no diré sóc perquè suposaria un estat permanent, però ara mateix això és el que es veu: una figura que romàn sense saber massa bé cóm ni perquè, i el que és més important, cap aon.

L'aire entra per la finestra, com la nit, i fa voltes per la cambra mentre jo estic quieta, inmòbil.


He decidit tancar la finestra, potser fa massa calor i l'aire ha de fer voltes per fora, estar quiet dins la meua habitació, en definitiva intercambiar els papers.


Potser ara mateix no és el millor moment, però és el millor moment per decidir que ha de ser el plà més inmediat, preparar la tornada.

dissabte, 14 d’agost de 2010

Farta, empalagada

Entre soroll i perfum de polvora desistisc de seguir sense gana la bandada de gavines que van a parar al mateix lloc, possiblement ara no m'abellix dibuixar cap somriure desganat i trist, anar de festa sense res que cel·lebrar.
Potser només vaig per seguir el comboi (paraula encisadora) però desitge que acabe com més prompte millor.





Mirar el món i no sentir res.

dilluns, 4 de gener de 2010

Any nou, vida nova

O això diuen, almenys ho intente. Vull obrir els braços als dies per estrenar que se'm presenten i aprofitar-los, com si cadascun fos l'últim de la meua vida.. Sentir-me viva!
Vaig a deixar-te enrrere com vam fer amb l'any, t'has perdut entre el temps. Esta vegada no et tornaré a donar la mà, esta vegada vaig a deixar-te enfonsat entre els records banyats per la pluja que ha caigut des que em vas dir adéu.
Seré altra, seré més lliure, estaré més viva. Deixaré la bojeria per a casos especials, per a necessitats d'emergència. No cauré mai més en alguna cosa que no crega que val la pena. Ja mai més em taparé el ulls per deixar-me caure, no em tiraré de cap als penyons que es troben en mig de la mar..