divendres, 26 de novembre de 2010

Assaig-error

Respira. Sempre hi ha una alternativa. Haurem de baremar les conseqüències de totes elles i decidir. Deixant a banda o no les decisions sistemàtiques. Però puc equivocar-me? Certament, és una evidència que, tinc dret a fer-ho i a rectificar també. Canvie de costums, sense pressa, poc a poc, triant-los amb cura i sobretot, a base d'assaig-error.
Parlem-ne de l'assaig-error, em sembla curiós i m'atrau d'allò més. És el métode que utilitze per excel·lència, o com ma mare diria, per sistema, perquè si algún día faig un màster hauré practicat ja amb el de esvarar-me. A mi m'agrada anomenar-ho patinar que queda més artístic i plena curriculum.

No ho puc evitar, em perd la boqueta, i provant algún día trobaré les paraules que hauré d'esborrar definitivament. De moment tinc una auto-sensació de poca-traça que vos deixaria bocabadats. I és la sensació de saber molt bé, que es vol dir i dir-ho de la pitjor forma.

Entra en joc, la sensació de l'altre, que perceb les meues paraules segons la seua perspectiva de vida, que ni de lluny s'assembla a la meua. Aleshores es produeix la típica escena cinematogràfica de mirades assasines de l'oest que pregunten:


- M'estàs desafiant?


La següent fase és la resposta a la pregunta formulada abans, exacte. Un contra-atac. Un contra-atac a què? A les meues paraules, que com el nom de la resposta indica, se suposa són un atac.

Retroalimentació. Comença altre contra-atac al contra-atac primer. Y así sucesivamente.
Segur? Estic disposada a que es retroalimente? A que no acabe mai? No busque un desenvolupament en forma de cicle, busque un desenvolupament lineal, que em done marge a la evolució.
De moment, no puc exigir res. Bé, seguint la norma de "tenir dret a rectificar" de moment no, mai podré exigir res. Com a molt podré demanar, i per a poder demanar, primer hauré de fer. Després la resta.
Ara ja hem cumplit, i qué podem demanar? Res si no hi ha interés. Abandonar fins que, torne l'interés i deixar en reserva el pròpi, per a no balafiar principalment.
Fins ací la teoría està clara, a la práctica potser necessitem paciència i constància, potser un poc de temps per prendre eixes dos coses i seguir el procediment.
Continue en stand by, esperant el moment de continuar posant en moviment el meu interés.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Show must go on

Mai he tingut tanta gana de plorar. Potser no he tingut tanta gana de plorar des de fa molt de temps. Parlem de impotència, la ràbia no és el que em passa ara, parlem també de decepció, i potser això és el que fa que ara tinga eixe nuc que es posa a la gola i que fa brollar llàgrimes als ulls quan, en realitat, és l'última cosa que vols fer perquè no la val.

M'empassaré aquestes ganes, com m'empasse tantes altres ganes de tantes altres coses.


Voldria per exemple, cremar-me amb oli o serrar-me un dit com fa uns mesos enrrere, per llevar-me aquest nuc que ara tinc. Les cremades que tindria a la pell serien més lleus de les que porte arrastrant, i la sang que regallara pels dits podria fer el mateix paper que els esforços que se m'escapen com aigua a les mans. Sería un dolor físic, i em passaria com sempre, fins que el meu alé no puga anar més depressa i en eixe moment d'abrumació quedaria mig dormida sense pensar en res. Ploraria sense por, ploraria sense cap nuc que em féra sentir-me aixina, ploraria sense sentir vergonya, i no de mi.


Qué puc fer jo ara? Res, desistir i esperar. Com sempre em queda esperar, perquè de lluitar ja m'he cansat, perquè de lluitar sense que m'escolten m'ha esgotat, perquè de quedar-me sola ja ho he tingut bé. Fa molt de temps que açò ha deixat de ser just.




No podré seguir molt de temps, crec que m'ha aplegat l'hora de fer exactament el mateix. I fugir, no de mi, de la resta. Fer marxa. Jo i Colometa, asoles.

divendres, 12 de novembre de 2010

Pau


Podriem dir, que passejaves sense saber massa bé per on ni cap aon. Però allà estaves, ocupant el temps, i el que és més important, la ment. Pareixia que fugies. Estaves fugint? Jo estic convençuda que sí. Potser tu també.

I ara què?

Somrius? Em sembla que les comisures dels teus llavis están dibuixant un somriure, amb grans esforços, amb grans costos. Però avui t'han dit que t'han trobat a faltar, avui t'han dit que encises, avui t'han dit que no ets massa corrent. Potser això t'ha fet pensar que, possiblement és cert que no en trobaràn cap com tu. Igual sí, però amb els mateixos esforços i amb els mateixos costos amb els que somrius.

Com pot ser que el teu perfum tinga un flaire de tristesa?

També és cert que un día et van dir que ho havies fet perfecte, que mai et vas equivocar. Potser esta vegada t'has equivocat només un poc, no vaig a mentir, però no has sigut només tu.

No pots fer més ara, esperar i res més.

Corres, amb l'esperança de deixar un poc enrere el que estaves pensant i no donar-li més voltes. Però sé que vas a deixar de córrer. No fuges, portes tota la vida fugint.

Sé que ho has après, a pesar de tot. Ja l'has trobada, te la pots quedar, l'has feta teua.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Només puc dir.

Podria dir moltes coses. Però no sabria quines de totes dir, només puc dir que se'm escapa la raó. Hi han hores bones i altres no tan bones, sempre que em falta. No la trobe, ni buscant-la.
Podria dir cent vegades que sí, que ho entés. Però no hi ha manera.


Caminava per la vora de la platja. Em vaig llevar les sabates i m'hi vaig endinsar. Em feia por, puc acabar mullada. Només em volia banyar els peus, i després vaig acabar amb els pantalons xops. Ixirem fora. No sabia si estava més banyada del que volia, o per contra en necessitava més i acabar-ho del tot. Estava un poc atabalada, i ens sentiem indecisos.


De moment no em vaig parar a pensar-ho. Vaig decidir continuar amb el que teniem pensat i més endavant ja decidiriem si tornariem a llençar-nos a nadar.
Jo pretenia aplegar a la matinada a la platja de nou, mirar com eixia el sol, tots junts, sentats a l'arena, i en eixe instant llençar-nos dins sense pensar.
Però la nit va acabar abans d'hora, ens n'haguerem d'anar i allò que havia pensat i desitjat no ho férem mai.

Encara em vull llençar dins la platja amb roba.

divendres, 5 de novembre de 2010

Y la verdad es..

La verdad es que algo no va bien. Exacto, sólo eramos uno, dos, tres, cuatro.. en fin, veinte a lo sumo. Pero la cuestión no era esa.

"He pensado que podríamos celebrar este 5 de noviembre (...) tomándonos cinco minutos de nuestra ajetreada vida para sentarnos y charlar un poco."

Charlemos pues. Posiblemente no será hoy, pero ya hemos avanzado algo. Ya hemos hecho algo importante. Sabemos que, tenemos el poder de la palabra, sabemos que podemos dialogar y hacer algo juntos. Podemos cambiar lo que no nos gusta sólo con eso. Esto no es una iniciativa, la inicitiva ya la tomamos hace tiempo. Pero necesitamos moverla y hacer que cobre vida.


"Las palabras siempre conservarán su poder. Las palabras hacen posible que algo tome significado, y si se escuchan, enuncian la verdad."

dimecres, 3 de novembre de 2010

Qué bé.


Ja feia molt de temps que açò no em passava, potser acostume a deixar-me este tipus de sensacions per a quan tinc molta gana d'escriure. I farà vora un any ja vaig escriure sobre elles, sí, les meues angines. I la calentura i totes aquestes coses que em fan passar-me un parell de dies al llit sense gosar moure'm, suant com si fòs agost.

Però extranyament ja no m'ix el to nostàlgic, tal vegada són les ganes de deixar-la de banda, i ara només em queda que agarrar-me les coses amb humor, com solia fer.

De manera que, em trobe allà plantada, centre de salut de Benimaclet, amb un numeret a la mà com si es tractara de la carnisseria i espere que atenguen la meua febra "d'urgència" durant poc més de mitja hora. Tinc una fuçag trobada amb una TASOC i un educador social, que centren la meua atenció i acurten el temps d'espera.

Una volta aplegada a la finestreta em comuniquen que hauré d'esperar a que em canvien el SIP per poder ser atesa i m'envien a la segona planta, on, com si es tractara d'un aeroport, continue del tot desorientada.

Veig un lloc lliure per seure i maleïnt no haver-me endut un llibre per llegir, busque algún joc al mòbil per passar l'interminable temps d'espera quan, de repent, una metgessa pronuncia el meu nom fent alçar el cap a tota la gentada que hi havia allà esperant i que fixen les seues mirades sobre mi fins que entre a la consulta.


-Qué et passa?- em pregunta amablement.


Després d'explicar-li breument els meus darrers tres dies, se'm queda mirant i trau el tipic palet que em feren avorrir. Esta volta si que el necessite, no puc obrir la boca jo sola, tinc les angines com pilotes de tenis. Arrugant el front i les celles, així com solia fer ma mare diu:


-Tens pus - sentencia finalment.


-Qué bé - li responc, mentre ella riu.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Sempre

O el que és equivalent, coses que mai canvien. Donar, rebre. Respirar i vore sempre la part bona, encara que podria haver sigut millor. Deixar a banda la primera reacció, (que és sempre la que no controlem) i alegrar-se'n de les segones o les terceres (que són les que es fan amb intenció).
Veure que, és aleshores quan, la resposta a les nostres reaccions ens empenten a no perdre allò que haviem deixat oblidat.
És exactament, el que tinc ara en ment, per ocupar el temps, per ocupar la ment, recuperar totes les relacions apartades, oblidades o abandonades, fer-me un "café" amb totes i cadascuna d'aquelles persones a les que, ara he deixat un poc de banda.
Aquelles persones amb les que, d'una manera o d'un altra, vaig tindre una conexió. Bona o especial, però al cap i a la fi, conexió que és l'important.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Passetjes per la fira...sola?

- Sí, ja sóc majoreta.

I acostume a fer-ho tots els anys, quan eixia de l'oficina. Enguany ni tan sols he entrat, he ocupat la vesprada en el que millor m'ha semblat.

No crec que semble tan estrany passetjar asoles entre tanta gent. Quin goig passetjar amb algú com jo, anar al ritme que m'agrada, sense pressa, sense parar. Mirant amb calma allò que em crida l'atenció. Qué goig passetjar sola amb algú com jo!

Espere continuar la costum per molts anys més.




Acabe de trobar la calma, he engolit, assimilat, hui dormiré de tirada.