dimecres, 3 de novembre de 2010

Qué bé.


Ja feia molt de temps que açò no em passava, potser acostume a deixar-me este tipus de sensacions per a quan tinc molta gana d'escriure. I farà vora un any ja vaig escriure sobre elles, sí, les meues angines. I la calentura i totes aquestes coses que em fan passar-me un parell de dies al llit sense gosar moure'm, suant com si fòs agost.

Però extranyament ja no m'ix el to nostàlgic, tal vegada són les ganes de deixar-la de banda, i ara només em queda que agarrar-me les coses amb humor, com solia fer.

De manera que, em trobe allà plantada, centre de salut de Benimaclet, amb un numeret a la mà com si es tractara de la carnisseria i espere que atenguen la meua febra "d'urgència" durant poc més de mitja hora. Tinc una fuçag trobada amb una TASOC i un educador social, que centren la meua atenció i acurten el temps d'espera.

Una volta aplegada a la finestreta em comuniquen que hauré d'esperar a que em canvien el SIP per poder ser atesa i m'envien a la segona planta, on, com si es tractara d'un aeroport, continue del tot desorientada.

Veig un lloc lliure per seure i maleïnt no haver-me endut un llibre per llegir, busque algún joc al mòbil per passar l'interminable temps d'espera quan, de repent, una metgessa pronuncia el meu nom fent alçar el cap a tota la gentada que hi havia allà esperant i que fixen les seues mirades sobre mi fins que entre a la consulta.


-Qué et passa?- em pregunta amablement.


Després d'explicar-li breument els meus darrers tres dies, se'm queda mirant i trau el tipic palet que em feren avorrir. Esta volta si que el necessite, no puc obrir la boca jo sola, tinc les angines com pilotes de tenis. Arrugant el front i les celles, així com solia fer ma mare diu:


-Tens pus - sentencia finalment.


-Qué bé - li responc, mentre ella riu.