dimarts, 23 de novembre de 2010

Show must go on

Mai he tingut tanta gana de plorar. Potser no he tingut tanta gana de plorar des de fa molt de temps. Parlem de impotència, la ràbia no és el que em passa ara, parlem també de decepció, i potser això és el que fa que ara tinga eixe nuc que es posa a la gola i que fa brollar llàgrimes als ulls quan, en realitat, és l'última cosa que vols fer perquè no la val.

M'empassaré aquestes ganes, com m'empasse tantes altres ganes de tantes altres coses.


Voldria per exemple, cremar-me amb oli o serrar-me un dit com fa uns mesos enrrere, per llevar-me aquest nuc que ara tinc. Les cremades que tindria a la pell serien més lleus de les que porte arrastrant, i la sang que regallara pels dits podria fer el mateix paper que els esforços que se m'escapen com aigua a les mans. Sería un dolor físic, i em passaria com sempre, fins que el meu alé no puga anar més depressa i en eixe moment d'abrumació quedaria mig dormida sense pensar en res. Ploraria sense por, ploraria sense cap nuc que em féra sentir-me aixina, ploraria sense sentir vergonya, i no de mi.


Qué puc fer jo ara? Res, desistir i esperar. Com sempre em queda esperar, perquè de lluitar ja m'he cansat, perquè de lluitar sense que m'escolten m'ha esgotat, perquè de quedar-me sola ja ho he tingut bé. Fa molt de temps que açò ha deixat de ser just.




No podré seguir molt de temps, crec que m'ha aplegat l'hora de fer exactament el mateix. I fugir, no de mi, de la resta. Fer marxa. Jo i Colometa, asoles.

3 comentaris:

Otto-ta ha dit...

Sé que no hauria de ficar-m'hi, però m'hi fique perquè has descrit eixa sensació d'una manera GENIAL. És mala senyal que ho faces tan bé, però la veritat, has transmés perfectament la sensació d'angoixa que es convertix en dolor físic a la gola, com molt bé has dit, exactament com un nuc.

Effy Stonem ha dit...

El show sempre ha de seguir...
Mai no podem oblidar la nostra vida centrant-nos només en les desgràcies. Hem de caure, alçar-nos i aprendre; i en un moment donat, mantenir-nos i dir: "Aquí sóc jo i tu no em tornaràs a fer mal".

Saps que fugir mai és l'alternativa, és l'oposat a The show must go on. I en el fons, saps que estàs capacitada per a plantar-li cara al que vinga.


Un bes,
Effy.

wella ha dit...

t'entenc tant bé... i escrius tant bé un sentiment q fa tant de mal i pel qual sembla q no hi hagen mai prou llágrimes...ànims i una abraçada, encara q siga de dolor compartit...