divendres, 31 de desembre de 2010

Al sol de decembre

Dir adéu implica que fem una rápida visió enrere de les coses bones i les roïns, o almenys de les viscudes.

Hui, fa un parell d'anys, ens trobavem asseguts a un banc de cara al sol, pensant on aniriem eixa nit.


Feia un fred que pelava i a mi m'era igual anar a algún lloc que quedar-me a casa.
Però em vaig quedar pensant, mentra agraïa l'escalforeta del sol sobre la meua pell.

Quasi més que la d'agost que sovint em cremava i em deixava irreconeixible, d'un roig foc.

Al llarg de l'any m'he anat exposant sense cap tipus de protecció a aquest tipus de sol estiuenc, que només sabia que deixar-me cremada i al final la pell que havia acaronat acabava caiguent a tires sense deixar ni rastre, encara que sempre quedara alguna cicatriu per recordar-me que, la próxima volta hauré d'anar més en compte.

Però parlavem del sol de decembre, eixe que sembla tan débil, eixe que sembla que no pot marcar. La seua marca possiblement quede menys perceptible, però estic segura que en deixa. No podria ser d'altra manera, rajos oportuns i desitjats.

dimecres, 29 de desembre de 2010

L'home que menjava hores

L'home que menjava hores era un home curiós. Era un home molt alt i prim, de pell molt blanca i cabells molt negres. Sovint em recordava als personatges de Tim Burton.

L'home que menjava hores sempre anava rellotge en mà, planificava l'horari que havia de seguir durant el día i sempre estava molt enfeinat.

A mi em feia molta gràcia, alhora que em provocava curiositat. Era un home seriós però així i tot sempre em sabia arrancar un somriure, fins i tot en més d'una ocasió m'ha sabut arrancar una rialla.

Però no parlem de mi, parlem de l'home que menjava hores. Era tan correcte i semblava tan estrany que moltes voltes la gent en parlava sense conèixer-lo massa. L'home que menjava hores va entrar una nit de febrer pel meu mòbil, i encara que semble estrany, ara i sempre ho consideraré un regal.

Jo vaig conèixer l'home que menjava hores molt més enllà dels seus afers; per a la resta de la gent, obligacions. El vaig conèixer allà on no havia de ser un home rígid i tes, encara que no deixava mai de ser políticament correcte. Per damunt de tot allò era una persona com la resta, i sabia ser atent, sabia tenir detalls, sabia com ser l'home més agradable de tots. L'home que menja hores sap abraçar, i molt bé per cert.

L'home que menjava hores mirant el seu rellotge va interrompre molts moments de goig que passava amb ell. Era l'home que menjava hores, no em podía enfadar per eixes maníes que el caracteritzaven tant, només podía fer una petita i discreta rialla. No podía deixar de ser ell, i sabia ser un altre al mateix temps.

Jo no acostumava a a somriure, i em va sorprendre que, un día l'home que menjava hores, molt sorprés també per la meua confessió, em va confessar que ell de entrada m'havia conegut molt somrient.

Tu em vas fer somriure, B.

dilluns, 27 de desembre de 2010

Allò que un día vam ser

A cent kilometres de tu. Allò que un día va ser fort, allò que un día va ser etern, allò que voliem que no acabara mai.

No sé com tornar-te a trobar, si t'amages de mi als racons. Si em sembla que et veig en cada cantonada, i no sé si apropar-me a comprovar.

Ja no em queden paraules, només tinc cançons que ens vàrem regalar i totes aquelles promeses que vam deixar en l'aire, que preteniem complir.

Allò que em queda de tu penja al meu suro en paper, ja quasi no recorde el teu perfum ni tampoc la teua veu. Ni allò que em solíes dir, ni allà on em solíes portar.

Ja quasi no em feies mal, i vaig intentar ser forta, aguantar i esperar.

Només em queden algunes cançons, algunes paraules, alguns moments que vaig gravar a foc en la meua pell. Vaig esgotar la meua força, la meua veu, les meues ganes. Et miraré des del meu balcó, sense dir res, veient com t'allunyes cada volta més amb les teues botes, la teua caçadora de cuir i la teua forma de fumar. Veient com t'allunyes amb les paraules que un día em vas regalar, paraules que reflectien allò que un día vam ser.

dissabte, 25 de desembre de 2010

Avui és Nadal

És un día extrany, ja no el recordava així. Esperava ansiosament un matí nevat i un arbre amb regals.
Potser ens hem fet majors, i desitje moltes altres coses, entre elles no tenir que estudiar, treballs acabats, nits que no acaben mai, menjar xocolate negre tots els díes i música per a cada segon de la meua vida.
De moment com que la versió dels Lax'n'busto no està a youtube vos deixe aquesta que també m'agrada.
http://www.youtube.com/watch?v=6F5nKuGTgzI

p.d: Així i tot, jo ja he rebut un regal, he sumat un seguidor al meu bloc.
Moltes gràcies per llegir-me, un beset nadalenc embolcallat amb llaç! :)

dimarts, 21 de desembre de 2010

Ready?


No deixes de mirar-me, estic aci, desafiant. No he deixat de ser la mateixa, només he escollit altra perspectiva. Dona'm un moment i reaccionaré, potser et sorprens.

No em quedaré quieta i ja estic decidida a avançar a pas rápid i valent. No em quedaré enrrere, ningú ha dit que será fácil.

Fins ara estava esperant, fins que vaig desesperar. No podría suportar-ho més, si em quede quieta al mateix lloc res tornará.

De manera que eixiré a buscar, allò que vaig perdre o alguna cosa nova. Només depén de quin camí trie. Crec en l'atzar, capritxós. Tot ho posará al lloc, però mentrestant la iniciativa será meua i jo decidiré.

Alçaré la veu, miraré l'horitzont i triaré la meua direcció. Si vols, encara em pots seguir.


dilluns, 20 de desembre de 2010

La història que no van saber triar

Caminava pels corredors, descalça. Amb només una samarreta gran a sobre i res més. Ara era quan més sola s'havia quedat, quan tot tornava a tindre eco dins d'aquell pis, quan només es sentia a ella mateixa. I havia d'aprofitar-ho.

- Escolta, - es va dir- que tu no creus que ...?

Cert, tan cert que com que d'on no hi havia no se'n podia traure. Obrir la porta del carrer i els braços a rebre tot allò que havia de venir, tant de bò com de roïn.



Si la miraves bé, relaxadament amb temps i tranquilitat te'n adonaves que no sería fácil, però que per contra no sería avorrida i finalment, molt gratificant. Qualsevol persona intel·ligent no l'hauria deixada escapar mai però demanava molta paciència i dedicació. M'equivoque, algunes persones encara no l'han soltada. Saben que és allò que tenen a les mans i qué difícil és trobar alguna cosa semblant!

dimecres, 15 de desembre de 2010

Promises

" All the promises we made, all the meaningless and empty words "

Paraules. Les paraules tenen el poder de quedar per a sempre en la nostra memòria. Són d'allò més potent, les paraules poden quedar-se gravades a foc en la pell. Com un bes, com una abraçada que a les nits trobes en falta. I la absència pot aplegar a deixar marques de primer grau.

Les paraules tenen el poder d'enunciar allò que no podem percebre, enuncien fins i tot el sentiment més intens que es puga sentir. Però no són més que paraules, paraules que representen una realitat, o no.

Abans o després, estarem esperant que les paraules es tornen físiques, o almenys perceptibles. Promeses que, han de complir amb la seua paraula.

Agafar tot allò que tenim a la mà i facilitar-los el camí a les pobres paraules que un día van prometre coses que quedarien per sempre més a la memòria com els epitafis a les tombes, callats i eterns.

I mentrestant, esperar. Això o la decepció.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Take a chance on me

L'esperava com sempre, com cada nit. I no deixava de pensar que hauria de persistir i no abandonar, de fet era el que millor se li donava, almenys en aquests casos.
De vegades es sentía un poc ignorant, de cop i volta pareixia que ho necessitara tot explícitament. Ja no era capaç d'acabar mentalment frases que acabaven amb punts suspensius, i encara que podría suposar que aniría al darrere prefería preguntar per si de cas.

Xafar segur i no fer presuposicions. Encara tremolava un poc, però havia decidit seguir endavant, deixant a banda tot allò que pareixia llençar-li cordes a les mans.
De tota manera havia de confiar, i confiar significava haver d'esperar, no se sabía ben bé a qui, ni a què, còm, ni quan. Només esperar, sense apretar.
Estava aprenent, pareixia fer-ho bé i algunes voltes es permetía cridar:

"Encara estic ací!"

divendres, 10 de desembre de 2010

Xafar fort, mirant endavant.

"Tu baile no es mejor con los arrastrados de este rincón"

Decidir que no queda alternativa, o almenys que no hi ha alternativa millor. Continuar en moviment, només cal temps. I s'haurá de plantar cara a aquestes circumstàncies que només fan que enterbolir-se, cada volta més, com una bola de neu que amb ella n'arrastra i n'arreplega més.

Els meus pasos haurán de conduïr-me forta i decididament cap avant, encara que mire l'asfalt. De moment portaré la mirada perduda al terra i no seré capaç d'alçar el cap, però almenys m'hauré allunyat. Quan haja pres la distància prudencial em sentiré menys nugada, em sentiré més lliure i podré mirar també endavant.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Mrs. Clamidia

"Ahora es tentador olvidarte, vete por dónde me enamoraste."
Mrs. Clamidia caminava sola pels carrers, feia díes que no eixia de casa. A les nits no dormía i acabava al llit a altes hores de la matinada. Ja no li feia goig sortir, i estava un poc cansada de tot.
Però, com tot abans o després, trobem un raig de llum. Mrs. Clamidia podía entreveure'l vagament, però sabia que allà estava. De manera que, al eixir el fred ja no li pareixia tan fred, ni tan gelat. Semblava que s'estava d'allò més bé i la nit no podía ser més bonica. S'havia promés fer-li una visita breu al món i tornar de seguida. Però ho va allargar i va apurar fins l'últim moment. En eixe instant va decidir que, per sentir-se més viva anava a correr costera avall sobre l'asfalt humit pel reixiu.
El més gratificant, l'aire gelat a la seua cara i la sensació de velocitat que feia temps ja no recordava. Pareixia que les seues cames anaren asoles i no les controlava. El cor se li havia accelerat i sentia que podia recuperar temps perdut. Ara només calia decidir-se.

diumenge, 5 de desembre de 2010

Extra-vagàncies

La guerra i la pau. El día i la nit. La llum i la obscuritat. L'esperança i la desesperació. El silenci i el soroll. Clàssic i extravagant.

Quan ens trobem inmersos en una banda, oblidem que també existeix l'altra.
Però no són contraries, són complementaries. I això és el realment important. Despertar i descobrir que en tenim un altra d'alternativa, que no ens fa decidir, que s'incorpora sense més. O senzillament resorgeix.

El tema, l'extra-vagància. Fer una pausa, recordar allò que un día vaig ser, recordar allò que continue sent i que vaig deixar oblidat en un racó, apartat i relegat per a una altra ocasió. Incorporar i complementar la part que, m'obliga a mi i a les meues circumstàncies a complir amb l'establert. A no poder agafar la bici i la càmara com a l'abril.

Explosió de colors, de sons, perfums i paraules. Colors vius que intimiden els formals que combinen amb tot, sons atrevits que no s'asemblen a res del que sol escoltar-se; perfums intensos que recorden a fusta i no passen desapercebuts, dolços a la vegada i adictius; paraules que unides fan tremolar, que deixen sense resposta, que enuncien veritats, veritats directes.

Prendre el control, o perdre'l. En acabar, dir qualsevol cosa menys "ho sent".

dissabte, 4 de desembre de 2010

I can't get no satisfaction

"Para que oyeras si pudieras oír, todo lo que yo, nunca he sabido decir, y que curara si pudiera curar, las dudas que hacen dudar"
Buscar la felicitat en les arts, encara que no siguen massa convencionals. I l'inici d'un intent de felicitat o satisfacció es redueïx en buscar un lloc cómode, com per exemple el seïent d'un bus, agafar el llibre d'Aloma i obrir-lo per la primera pàgina mentre escolte cançons de La Pulquería.
Tota jo, tampoc sóc massa convencional, tot hi ha que dir-ho.

dimecres, 1 de desembre de 2010

B.

M'asalta hui el record d'un home que em va marcar com cap altre ho ha sabut fer.
Li escric hui, en una nit tan freda com la nit en la que el vaig conèixer.
L'home del que parle potser que siga el que m'ha inspirat per a escriure més que cap altre, un home misteriós com pocs en podré trobar. I allò que sentiem, i allò que teniem crec que mai ningú ho viurá.
No parlem d'una relació a curt plaç, efímera i buida, tampoc de les intenses i apasionades. No parle dels pactes carnals, tampoc de les relacions d'amor etern.
Mai vam parlar d'amor, però en l'aire hi havia alguna cosa que no sabré mai com descriure. Ens estimavem, o allò semblava. No ens estimavem apasionadament, encara que podria haver estat bé. Era una estima pausada, calmada dins d'un pacte implícit de no dependència. De llibertat conjunta i mutúa. Potser no siga la millor manera de descriure-ho, però no trobe altra forma. Allà hi havia respecte i protecció. Jo l'estime avui com aleshores, el respecte de la mateixa manera i el protegisc. Mai hi haurá altre com ell, i en la meua presència no consentiré mai que diguen res sobre la seua persona.
M'agradava que, vingués a l'eixida a buscar-me i em fera un bes tímid, curt. Mentrestant em mirava trist, seriós, com sol estar sempre i jo reia, ell em veia somrient. Ningú m'ha fet somriure així, i des d'aleshores isc en més fotos rient. Gràcies a B. M'agradava abraçar-lo també, es sentia afalagat i avoltes també reia. No li ho vaig dir mai, però reia poques voltes i quan ho feia estava molt més guapo.
Ell es sentia afalagat cada volta que li escrivia alguna cosa, avoltes no el podia deixar de mirar. Últimament no puc deixar de pensar en ell, crec que si sabés que he tornat a escriure sobre ell es sentiria confós. No li agradava i em va demanar que no ho tornara a fer. Potser es sentia nugat, i més d'una vegada el vaig impressionar. Esperava respostes lentes i discusions llargues, però tot era fácil i ràpid. Eren sensacions que tenía, sensacions que no se m'han esborrat.
Jo el trobe molt a faltar, tampoc li ho he dit. Crec que l'altre día ho va notar, crec que ell també té ganes d'abraçar-me.
Doncs bé, mai trobaré res com ell, com allò que teniem.