divendres, 31 de desembre de 2010

Al sol de decembre

Dir adéu implica que fem una rápida visió enrere de les coses bones i les roïns, o almenys de les viscudes.

Hui, fa un parell d'anys, ens trobavem asseguts a un banc de cara al sol, pensant on aniriem eixa nit.


Feia un fred que pelava i a mi m'era igual anar a algún lloc que quedar-me a casa.
Però em vaig quedar pensant, mentra agraïa l'escalforeta del sol sobre la meua pell.

Quasi més que la d'agost que sovint em cremava i em deixava irreconeixible, d'un roig foc.

Al llarg de l'any m'he anat exposant sense cap tipus de protecció a aquest tipus de sol estiuenc, que només sabia que deixar-me cremada i al final la pell que havia acaronat acabava caiguent a tires sense deixar ni rastre, encara que sempre quedara alguna cicatriu per recordar-me que, la próxima volta hauré d'anar més en compte.

Però parlavem del sol de decembre, eixe que sembla tan débil, eixe que sembla que no pot marcar. La seua marca possiblement quede menys perceptible, però estic segura que en deixa. No podria ser d'altra manera, rajos oportuns i desitjats.