dilluns, 27 de desembre de 2010

Allò que un día vam ser

A cent kilometres de tu. Allò que un día va ser fort, allò que un día va ser etern, allò que voliem que no acabara mai.

No sé com tornar-te a trobar, si t'amages de mi als racons. Si em sembla que et veig en cada cantonada, i no sé si apropar-me a comprovar.

Ja no em queden paraules, només tinc cançons que ens vàrem regalar i totes aquelles promeses que vam deixar en l'aire, que preteniem complir.

Allò que em queda de tu penja al meu suro en paper, ja quasi no recorde el teu perfum ni tampoc la teua veu. Ni allò que em solíes dir, ni allà on em solíes portar.

Ja quasi no em feies mal, i vaig intentar ser forta, aguantar i esperar.

Només em queden algunes cançons, algunes paraules, alguns moments que vaig gravar a foc en la meua pell. Vaig esgotar la meua força, la meua veu, les meues ganes. Et miraré des del meu balcó, sense dir res, veient com t'allunyes cada volta més amb les teues botes, la teua caçadora de cuir i la teua forma de fumar. Veient com t'allunyes amb les paraules que un día em vas regalar, paraules que reflectien allò que un día vam ser.