diumenge, 5 de desembre de 2010

Extra-vagàncies

La guerra i la pau. El día i la nit. La llum i la obscuritat. L'esperança i la desesperació. El silenci i el soroll. Clàssic i extravagant.

Quan ens trobem inmersos en una banda, oblidem que també existeix l'altra.
Però no són contraries, són complementaries. I això és el realment important. Despertar i descobrir que en tenim un altra d'alternativa, que no ens fa decidir, que s'incorpora sense més. O senzillament resorgeix.

El tema, l'extra-vagància. Fer una pausa, recordar allò que un día vaig ser, recordar allò que continue sent i que vaig deixar oblidat en un racó, apartat i relegat per a una altra ocasió. Incorporar i complementar la part que, m'obliga a mi i a les meues circumstàncies a complir amb l'establert. A no poder agafar la bici i la càmara com a l'abril.

Explosió de colors, de sons, perfums i paraules. Colors vius que intimiden els formals que combinen amb tot, sons atrevits que no s'asemblen a res del que sol escoltar-se; perfums intensos que recorden a fusta i no passen desapercebuts, dolços a la vegada i adictius; paraules que unides fan tremolar, que deixen sense resposta, que enuncien veritats, veritats directes.

Prendre el control, o perdre'l. En acabar, dir qualsevol cosa menys "ho sent".

1 comentari:

Otto-ta ha dit...

dues paraules: macro-hippie