dilluns, 20 de desembre de 2010

La història que no van saber triar

Caminava pels corredors, descalça. Amb només una samarreta gran a sobre i res més. Ara era quan més sola s'havia quedat, quan tot tornava a tindre eco dins d'aquell pis, quan només es sentia a ella mateixa. I havia d'aprofitar-ho.

- Escolta, - es va dir- que tu no creus que ...?

Cert, tan cert que com que d'on no hi havia no se'n podia traure. Obrir la porta del carrer i els braços a rebre tot allò que havia de venir, tant de bò com de roïn.



Si la miraves bé, relaxadament amb temps i tranquilitat te'n adonaves que no sería fácil, però que per contra no sería avorrida i finalment, molt gratificant. Qualsevol persona intel·ligent no l'hauria deixada escapar mai però demanava molta paciència i dedicació. M'equivoque, algunes persones encara no l'han soltada. Saben que és allò que tenen a les mans i qué difícil és trobar alguna cosa semblant!