dimecres, 29 de desembre de 2010

L'home que menjava hores

L'home que menjava hores era un home curiós. Era un home molt alt i prim, de pell molt blanca i cabells molt negres. Sovint em recordava als personatges de Tim Burton.

L'home que menjava hores sempre anava rellotge en mà, planificava l'horari que havia de seguir durant el día i sempre estava molt enfeinat.

A mi em feia molta gràcia, alhora que em provocava curiositat. Era un home seriós però així i tot sempre em sabia arrancar un somriure, fins i tot en més d'una ocasió m'ha sabut arrancar una rialla.

Però no parlem de mi, parlem de l'home que menjava hores. Era tan correcte i semblava tan estrany que moltes voltes la gent en parlava sense conèixer-lo massa. L'home que menjava hores va entrar una nit de febrer pel meu mòbil, i encara que semble estrany, ara i sempre ho consideraré un regal.

Jo vaig conèixer l'home que menjava hores molt més enllà dels seus afers; per a la resta de la gent, obligacions. El vaig conèixer allà on no havia de ser un home rígid i tes, encara que no deixava mai de ser políticament correcte. Per damunt de tot allò era una persona com la resta, i sabia ser atent, sabia tenir detalls, sabia com ser l'home més agradable de tots. L'home que menja hores sap abraçar, i molt bé per cert.

L'home que menjava hores mirant el seu rellotge va interrompre molts moments de goig que passava amb ell. Era l'home que menjava hores, no em podía enfadar per eixes maníes que el caracteritzaven tant, només podía fer una petita i discreta rialla. No podía deixar de ser ell, i sabia ser un altre al mateix temps.

Jo no acostumava a a somriure, i em va sorprendre que, un día l'home que menjava hores, molt sorprés també per la meua confessió, em va confessar que ell de entrada m'havia conegut molt somrient.

Tu em vas fer somriure, B.