dimarts, 7 de desembre de 2010

Mrs. Clamidia

"Ahora es tentador olvidarte, vete por dónde me enamoraste."
Mrs. Clamidia caminava sola pels carrers, feia díes que no eixia de casa. A les nits no dormía i acabava al llit a altes hores de la matinada. Ja no li feia goig sortir, i estava un poc cansada de tot.
Però, com tot abans o després, trobem un raig de llum. Mrs. Clamidia podía entreveure'l vagament, però sabia que allà estava. De manera que, al eixir el fred ja no li pareixia tan fred, ni tan gelat. Semblava que s'estava d'allò més bé i la nit no podía ser més bonica. S'havia promés fer-li una visita breu al món i tornar de seguida. Però ho va allargar i va apurar fins l'últim moment. En eixe instant va decidir que, per sentir-se més viva anava a correr costera avall sobre l'asfalt humit pel reixiu.
El més gratificant, l'aire gelat a la seua cara i la sensació de velocitat que feia temps ja no recordava. Pareixia que les seues cames anaren asoles i no les controlava. El cor se li havia accelerat i sentia que podia recuperar temps perdut. Ara només calia decidir-se.

1 comentari:

Effy Stonem ha dit...

És temptador oblidar tot allò que ha passat i que ens mata per dins. Sobretot quan són records tan bons, i la pena d'haver-ho perdut és superior a qualsevol altre pensament. En ocasions la nostra única esperança és deixar de pensar, deixar de sentir; potser així podríem viure.

Però com pel moment només podem pensar i sentir... Ens toca aguantar-nos. Però sempre queda l'esperança que tot millore, i açò és suficient per aguantar fins que arribe.

Un bes, bonica.