divendres, 10 de desembre de 2010

Xafar fort, mirant endavant.

"Tu baile no es mejor con los arrastrados de este rincón"

Decidir que no queda alternativa, o almenys que no hi ha alternativa millor. Continuar en moviment, només cal temps. I s'haurá de plantar cara a aquestes circumstàncies que només fan que enterbolir-se, cada volta més, com una bola de neu que amb ella n'arrastra i n'arreplega més.

Els meus pasos haurán de conduïr-me forta i decididament cap avant, encara que mire l'asfalt. De moment portaré la mirada perduda al terra i no seré capaç d'alçar el cap, però almenys m'hauré allunyat. Quan haja pres la distància prudencial em sentiré menys nugada, em sentiré més lliure i podré mirar també endavant.

2 comentaris:

wella ha dit...

els darrers mesos resulta q jo també me n'he adonat q camine mirant el terra, com si no em sentera amb forces de mirar la vida cara a cara... supose q ho fem per saber que, al menys, continuem caminant, no?

Colometa ha dit...

Estimada Wella,

jo confie en que siga aixina, com tu bé has dit sense forces, em sent un poc inter-connectada a tu. Sembla que passem pels mateixos moments a la mateixa hora i, estic segura que continuem caminant perque sabem que algún día tornarem a tindre les forces d'abans.
Gràcies per passar-te,
una forta abraçada!