dilluns, 12 de desembre de 2011

Un trosset

Un sorollet, com una llum enmig de la foscor. No tant com per sentir-me volar, però si un trosset. Com fer un mosset a una pastilla de xocolate sense obrir, com la llum del sol quan ixes mullada de la mar. Com arribar amb les ungles a la part de l'esquena que pica, com olorar pel corredor alguna cosa bona per sopar. Com la cridada perduda al mòbil, com el matí del 5 de gener. Com guardar recelosa l'entrada d'un concert acabada de comprar, com pessigar dels plats de la taula abans de sentar-se a menjar. Com olorar les pàgines d'un llibre abans de llegir-lo, com el somriure que ve abans de la rialla.
No tant  com els teus dits recorrent-me la columna vertebral, no tant com convidar-te a casa a sopar, no tant com escoltar la teua veu ací a prop, no tant com ensumar el teu perfum, no tant com riure amb tu. Però un trosset sí.

divendres, 2 de desembre de 2011

Carrers


El carrer és el que et queda quan no queda res, però el carrer és el que passeje sota la pluja amb la maleta en una mà i les crosses en l'altra. L'aigua em cau a sobre mentre m'arrastre per l'andana del tramvia i em regalla per la cara. Arrosegue el peu dret sota la pluja, el peu i totes les coses que em donen voltes al cap. El temps que s'esvara com les gotes que es precipiten sobre el terra, el temps que s'escapa, el temps que no em queda per fer-ho tot. Jo i tot allò que he de fer, jo i tot allò que deuria de fer. 
Fa dies que rumie, camine entre branques, branques que vaig apartant poc a poc, fins que, de sobte, en solte una abans d'hora i colpeja sense avisar en tota la cara. Supose que és com créixer de colp. Supose que a tot el món li passa, abans o després. Aquest és el meu moment, tal vegada deuria haver passat abans però ningú no tria el moment en que arriben les coses. 
Espere a la parada, com qui espera que les circumstàncies li criden a la porta, com un repte. La pluja no deixa de caure i els cotxes desafien la seua trajectòria tallant-los el pas fins l'asfalt. 
Passe la mà per la finestra de l'urbà i veig com m'allunye de les Torres de Serrans, deixant València enrere i emportant-me un petit perfum de somriures que he anat arreplegant al llarg de la setmana entre totes les branques que m'han pegat a la cara. La satisfacció d'haver fet feina ben feta i la consciència de que encara en queda per fer. I pensar que, no només he arrancat algun somriure per endur-me'l a la butxaca sense que ningú se'n adone, guardar-lo al calaix de la tauleta de nit i pensar que no ho sap ningú més. Trobe en falta alguns dels meus, que algú ha furtat sense demanar permís, i de la mateixa manera espere que tampoc es note que ara en tinc menys. Sembla que, finalment abandonem la ciutat per respirar un aire diferent, i tant fa un pam de kilòmetres més avall que un pam de kilòmetres més amunt. Aquesta sensació no m'abandonarà. 
Carrers, que potser un dia, sense maleta, sense crosses i sense totes aquestes coses, passejaré amb tu. El carrer és el que em quedará si em quedes tu.

dissabte, 26 de novembre de 2011

Omplo d'aire el cos

Ama i senyora del que calle i d'allò que només sé jo. Ama i senyora del que sent en cada moment. Ama i senyora del que els meus llavis pronuncien i d'allò que passa per la meua ment. Ama i senyora dels moments i minuts que visc i compartisc. Ama i senyora dels records que guardaré sempre d'aquestes coses.

 La vida està plena de coses dolentes i de coses bones també, i abans de caure estendré la meua mà i sé que sempre tindré algú que no em deixarà al terra. Sense donar treva a que els obstacles em fustiguen, faré una marca a la meua pell i els allunyaré tan prompte com siga possible. L'impremta que quedarà servirà per recordar els indrets als que no hi vull tornar. I al final del camí seré una dona, una dona plena de cicatrius però amb un somriure i la satisfacció de no haver perdut el temps.

 Una ànima que vola enmig de sensacions.



diumenge, 30 d’octubre de 2011

Unicorns rosa

- Vols parlar en ton pare?
- D'acord passa-me'l.

 Ma mare portava moltes hores de cotxe, i moltes hores sense dormir. Jo, bé, no tantes sense dormir però si algunes donant-li voltes, i moltes més de matar-lo a cops de puny. Aquell diumenge va ser molt estrany, tant que, podria haver-ho canviat tot. I per sort, tot segueix, més o menys com estava. " Seria genial i m'encantaria, però mon pare ha pegat un bac en la moto i està ingressat en l'hospital, no sé quan aniré ni com, i segurament aplegaré tardíssim a València. Hui no serà el millor dia, de tota manera parlem demà o el que siga val? Muà " i allà vaig deixar la meua resposta. Tot va haver de detenir-se perquè ell no va parar, ni parar ni molt menys desaccelerar.Un parell de dies més tard li vaig sentir una veu fina i volàtil. A pesar del dolor que deuria estar recorrent-li tot el cos, ell només recorria el moment. "Què vas fer?!" li vaig preguntar. Sincerament, no recorde el que em va dir. La sensació per a ell era indescriptible però genial i meravellosa. Recorde vagament la possessió del control i de la carretera, i la equiparació amb una cursa de motos. "Però que tu amb qui competies?" li seguia insistint amb to amenaçant. Tampoc no recorde com va acabar la conversa. Tenia ganes de poder transportar la meua mà per l'auricular del telèfon i matar-lo jo a cops de puny. Els dies passaven i no per això passava la meua angoixa ni les ganes de bonegar-lo constantment com si s'acabara el món. Que no em pregunten perquè.


- Mmm... Hola Colometa, com estàs?
- Què com estic?! - i vaig sentir com m'envaïen els sentiments assassins, però vaig pensar que no era el millor, almenys en eixe moment. - La pregunta no és com estic jo, jo sempre estic bé, com estàs tu?
- T'ha dit la mama que acabe d'eixir de quiròfan?
 - Sí, per això estic parlant amb tu.

Reconec que puc ser una dona desagradable, però no ho podia evitar i fins i tot em podia sentir orgullosa del que vaig arribar a contenir-me.

- No vaig a mentir-te, sent el dolor damunt meu però com acabe d'eixir de la anèstesia no sabria explicar-te ben bé on em fa mal.
-Què tan drogat vas?

Mon pare va riure un poc, el que el dolor i la anèstesia li deixaren.

- Una miqueta, Colometa, una miqueta.
- I dis-me quants unicorns veus?
- Un, de color rosa.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

El raig

Que les coses canvien és inevitable , de la mateixa manera que canvien les hores al rellotge i amb elles, la perspectiva amb que mirem les coses. Les coses que sense avisar també canvien, venen o se'n van. I tot sense anunciar-ho, silenciosament com un lladre , com un lladre que mentre dorms s'emporta la meitat de la teua ànima.


I al despertar, només podem aprendre a viure amb el que ens queda i amb allò que anirà entrant per la finestra.
Com un raig de llum , com la calor que ens deixa a la pell i ens aclapara , i aleshores decidir si deixem que ens acompanye o tancar la finestra per a que no torne a entrar.

dijous, 6 d’octubre de 2011

Ara que estàs lluny.

Dins del pit sembla que se'm mor alguna cosa. Potser només siga una sensació de nostàlgia o tal vegada de soletat. I ja fa temps que et trobe a faltar, sobretot quan et tinc al costat. A uns escassos vint centímetres dels meus malucs.




Som tanta gent ací i només em faltes tu, encara que quan hi estaves restaves callat i semblaves com absent. Però hi estaves i ara sóc jo qui semble absent perquè ara sé que hi estàs molt menys. I no és que trobe a faltar la teua veu, però m'he tornat addicta a la teua presència.

La part roïna de les addiccions és que no acaben bé mai. Aplega un moment en què allò que ens farcia de felicitat, deixa de fer-ho, se'ns escapa de les mans i comença a fer mal.
Les addiccions no es superen fins que no es toca fons, però... com saps què has tocat fons? perquè per molt que alguna cosa ens faça mal, de vegades, deixar-ho, ens fa més mal encara.

dimecres, 7 de setembre de 2011

Camins

El temps ha passat però jo continue ací parlant de les mateixes coses, del temps potser. És una cosa que no em lleve del cap: que el temps passa. Pot ser que siga també una cosa que no assumisc, i que per això repetisc tant.
Em negue a que el temps haja passat, a que no puga tornar enrere mai més. I m'odie per això, i odie la vorera que xafe, perquè ella sí que és la que era abans, i odie aquell bar on vam pendre aquell café, encara que tu prengueres una cervesa i jo un té.
I m'odie a mi per no ser la mateixa, per haver canviat, per voler fugir del que era abans, m'odie per no haver canviat tant com volguera, m'odie perquè a pesar del temps em podries reconèixer perfectament i m'odie perquè a pesar d'haver canviat tu pensaràs que no ho he fet, perquè camine per la mateixa vorera que abans i que ara odie.


Odie les espelmes que solen haver als aniversaris, sobretot si és el meu. I sobretot si les he de bufar jo. Les odie sobretot si en acabar-les de bufar sentencie que m'he tirat un any a l'esquena, i que no tornarà tampoc. Odie l'any que acabe d'encetar, que està plè d'incertesa i buit del que solia ser jo. L'odie perquè l'hauré de viure sense gana. L'odie tant com aquest passat i menys que el vinent.

dilluns, 22 d’agost de 2011

My Sharona

I va tancar la porta del cotxe.
Es va adreçar els cabells i va ajustar l'espillet per pintar-se els llavis mentre ell obria totes les finestres.
Va engegar el motor i aquell vell cotxe va rugir abans que la pols que alçaren les rodes dibuixara un tel per a que escaparen. Eren ells dos fugint del món, com si fòren Thelma i Louise. Però ell no era en absolut una dona. El va pujar perquè era un bon tio i a més era un tio elegant. Eren ells dos fugint d'un món que no tenia lloc per a ells.

- Per què m'has triat a mi per a fer aquest viatge? - li va preguntar mentre feia una calada al cigarret.

- Sempre llueix portar un tio ben plantat de copilot.

Les coses havien canviat molt per als dos i ja no suportaven més la realitat en la que vivien. L'únic que no havia canviat era la música, una mirada i un somriure de complicitat van ser suficients per a que començara a sonar la ràdio mentre accelerava.

- Oh my little pretty one, my pretty one...! - va començar a cantar entre calada i calada.

- Saps què? M'havera encantat que algú me l'haguès cantat una nit sota el meu balcó.

El cotxe s'allunyava cada vegada més del cigarret que ell havia tirat des de la finestreta al mig de l'asfalt, i el cigarret es consumia lentament mentre ells dos planejaven quin tipus de vida encetarien fora d'aquesta ciutat.

dilluns, 15 d’agost de 2011

De vegades només hi ha una opció que és mirar, impassible, com passa tot. I no ens adonem que, és millor moltes vegades ser públic que l'actor que ha de moure fitxa. Fer una ganyota si la cosa no té cap trellat o aplaudir si ens ha agradat.

No et puc dir molt més, des del meu racó veig tantes coses que no sabria per on començar. És tot molt estrany, tant que no sé si sóc capaç d'explicar-ho. De sobte em sent invisible mentre observe, mentre jo em quede a la part de fora de l'espectacle i llavors tot passa més lentament com si tingués l'oportunitat d'alçar-me del meu seient i plantar-me a l'escenari. En el moment que les meues mans van a fer l'impuls per aixecar-me el temps s'accelera i qualsevol cosa quedaria fora de context.

Sí, em quede on estic, és el millor.

Ah, bé. Això és una altra cosa. Tens raó, possiblement siga la opció més còmoda o la més fàcil però al cap i a la fi és la millor per a tots.

He vist bajanades, i preferisc mil voltes veure-les que fer-les jo i bellugar-me dins dels llençols recordant-les i desitjant morir. Si totes les que he vist les hagués fet jo no sé si podria viure, o almenys si podria dormir.

Som una mena de satèl·lit que portem voltant en una òrbita gravitatòria pròpia composta de sensacions contradictòries, sensacions que xoquen amb les alienes.

Eh? Per això mateix no em mouré, fora d'escena res no et pot xocar, almenys de manera directa. Des d'ací he vist com un d'aquells satèl·lits passetjava amunt i avall, esperant que jo m'alçara. Quan ho he fet ens hem dit adéu, com l'última vegada. I res més.

Una vegada fora de la meua còmoda butaca he continuat, i aquesta volta no he parat de parlar fins al punt de que, he arribat a pensar que hauria de callar-me ja, que tinc molt de rotllo, i que quan més parlara pitjor. Però això són les conseqüències de no quedar-me al meu lloc, que vaig soltant un vòmit de paraules estúpides que només fan que agreujar les meues sensacions contradictories.

dilluns, 8 d’agost de 2011

Pof

- Havia de passar. Inevitablement. Com totes les coses que solen passar-me. Però al principi era com cap altra de les que m'havien passat. Pot ser és que el que faig és assaborir diversos inicis, confessaré que és divertit i emocionant, tant que sembla irreal. I de sobte, pof. Sona rotund, sona contundent, i passa. Inevitablement. Bé, he de reconèixer que m'agrada exagerar i que potser no de la mateixa manera, però tot acaba fent pof.

- Per què pof?

- No sé. Perquè m'agrada, és com que cau o es desmunta de colp alguna cosa. Sé que sona masoca però ja que no ho puc evitar gaudisc amb l'onomatopeia, que això si que ho puc triar.

- Nooo... dic que per què... s'acaba?

- Ah, és una cosa que no et sabria explicar. M'agradaria pensar que és el karma i així a base de fer coses bones podria tindre un poc més de sort, però sembla que ho porte al damunt com... com... com una piga!

- Com una piga?

- Sí, crec que no sempre m'han passat aquestes coses, però va apareixent poc a poc. Al principi creus que és una casualitat i que la pròxima volta que mires ja no hi serà. Però et dones compte de que si, i cada volta és un poc més gran fins que, te'n adones que és absurd mirar perquè saps que estarà com estava o pot ser pitjor, però que ja no se'n anirà.

dijous, 4 d’agost de 2011

Plou

El temps i la distància no han canviat massa coses, potser les han fet millor i les està mantenint a foc lent, esperant el moment oportú.
Durant tot aquest temps, un ha desaprofitat els dies viscuts i l'altre els ha aprofitat però no de la manera que voldria. I és que mai plou al gust de tots.
Estirar. O ser estirat. Passar sense pena ni glòria. Bé, si ho pensa amb un poc de pena. Però no amb glòria. Ànima errabunda.
I plora pels dies perduts, pels dies desaprofitats, i pels dies aprofitats en coses que no l'omplien. I plora tant que sembla que ploga.
"Estic ací, t'estic esperant"
Cada volta està menys lluny però no més a prop, i els dies passen més depressa al seu cap que al rellotge.
I què serà de nosaltres en uns quinze anys?
No ho sé, -diu mentre els imagina als dos sentats a la llar del foc-potser jo estiga mort.

dilluns, 18 de juliol de 2011

Jeux d'enfants

Les nits són eternes quan, al poble ja no sabem que fer. I decidim jugar, com si fórem xiquets menuts. De pel·lícules ja n'hem vist moltes, potser massa. I històries tot el món en tenim per contar. Decidim jugar. Per què? De vegades perquè no tenim res millor que fer i d'altres perquè sabem que moure les fitxes i tirar el dau ens fa passar bons moments. Tant o més que de menys bons. Arriscar la victòria quedant-se nu davant de l'altre que des del darrere et pot menjar.
I tot es mou així, menjant a l'altre que deixes amb una fitxa menys i tu contan-te'n vint.
Quedar-te tocat i enfonsat. O donar-se impuls amb l'enfonsament de l'altre.
"Açò ho guanyen els valents".
Em quedaré nua, davant de tu, assumint el risc de que potser em menjes.

dimecres, 13 de juliol de 2011

Seguir la pista

- Saps? Un dia, no fa molt, mentre estava nua a un llit parlava amb l'home amb el que m'estava gitant. Saps? Tampoc no em feia feliç però em feia pensar. Eh? No, ell no em feia pensar. Em feia pensar el buit que quedava quan se'n anava i on trobava a faltar a algú, però no precisament a ell. Qui sap, havera estat disposta a que fora ell qui hagués d'ocupar eixe lloc. Total, ell tampoc no em trobava a faltar a mi, però hagués ocupat jo el lloc que ell també trobava buit. Però ara ja és tard. Ell? Potser és ell qui se'n ha anat, i potser sóc jo qui se'n ha anat. La llum entrava per la finestra i al carrer feia olor a cassola, potser la veïna estava fent arròs al forn. Va deixar de veure'm com una dona i va començar a veure'm com un amic. Un amic a qui li contava totes les excentricitats que tenia a la seua vida. I aquell matí va continuar contant-me amb quines dones s'havia gitat ja. Diferència? Reconec que és una bona pregunta, la diferència la fa el temps. Puc acceptar que no sóc l'única dona del món i que abans que jo en van haver moltes altres, que no sóc jo la dona que estima, però no que en el mateix espai de temps n'hagen més. S'ha acabat, és el fi. No puc mantindre eixa situació sabent que es mou fora de la meua habitació.
He deixat de ser la dona que ell intentava animar si veia un poc trista, a la que li volia arrencar un somriure i robar-li un bes en la foscor. I per això davant dels meus gestos estranyats les respostes eren desconcertants. Només me'n va donar una acertada: "Qui pregunta coses que no deu, escolta coses que no vol". O alguna cosa així. El cas és que era una cosa que ja sabia d'abans.
Li vaig dir "fins sempre" i aquell matí tot es va acabar. Bé, no exactament. Però va ser el principi del fi.
No tinc les instruccions de com fer les coses bé, i ací estic com en el principi de tots els finals, com en el final de tots els principis, en aquest cercle del que mai acabe d'eixir. No he fet cas d'aquell consell, no he preguntat per por a que em boneguen per haver-ho fet, però he seguit la pista de qui trobava a faltar al meu llit. Ha sigut pitjor que preguntar, ha sigut com condemnar-se a carregar amb l'estupidesa que m'he tatuat al front.
Viure amb coses que pagaria la pena no saber, tancar els ulls i dibuixar eixes imatges amb la meua ment que es queden gravades a foc al mig del pit, que és on comença a cremar-me quan desitje morir.

I el mar la mirava als ulls, a aquells ulls tristos que havien perdut la il·lusió per viure. Ella sentada a la vora de la platja esperant rebre alguna resposta. De qui? De les ones potser. Es sentiria un poc menys sola. Es sentia com un cos sense ànima, i el mar plorava on les ones es desfeien en llàgrimes per ella quan trencaven a la vora de la platja.

dilluns, 11 de juliol de 2011

L'ultima bala

Era una nit d'estiu, allò era un concert com qualsevol concert d'estiu.
Al cel els estels brillaven com feien totes les nits, i a aquell descampat els joves ballaven al so de la veu que eixia pels altaveus.

Les nits tan màgiques com són envoltaven l'ambient amb el tel de l'oblit, l'oblit que es manifesta al matí quan el sol asoma per la finestra recordant que la nit anterior, havia estat una nit llarga.

Un revolver passejava enmig de la gentada, abraçat als malucs d'una jove que semblava absent al moviment de la nit, mentre la seua mirada buscava l'objectiu ja conegut.

El revolver permaneixia quiet esperant el seu moment, guardant la bala que, tancaria la història. La història que tants malsons i nits sense dormir havia provocat. Ningú dóna res per ningú, i era necessari conciliar la son, abans o després.

Al pas dels anys, el preu de la pau, de la tranquil·litat s'havia anat encarint, però tant li feia. La situació era més que insuportable. Tot i fer molts mesos sense haver-li vist la cara, recordava perfectament totes les faccions de l'individu en qüestió, la seua volta de la galta, el arquejat de les seues celles i el nas fi, presidint el rostre del propietari d'aquella bala.

Feia menys de vint-i-quatre hores, havia obert el calaix de la tauleta de nit i havia tret aquella bala que semblava feta de plata, com si al fer-la li haguessin posat tota la cura sabent que estava destinada per a alguna cosa important.

Qué hi devia haver més important que la seua son?

"No és qüestió de venjança" s'anava repetint. Era justícia. Feia temps que el final li'l havia delegat al destí però semblava no aplegar mai. El temps i l'oblit la farien embogir.

- Tot serà suau, silenciòs, he esperat el moment. I el moment és aquesta nit. Aquesta bala és per a tu. L'última bala.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Ni molt ni poc.

Hi han moltes coses en esta vida que no m'agraden o simplement que odie. Però sembla que és dolent fer eixe tipus de coses. Coses com odiar. Però qualsevol persona amb sang a les venes odiarà coses, la que siga per molt insignificant que resulte. Potser algu odie els mosquits.

Jo odie el color rosa.

El color rosa, i les evasives. El to amenaçant i les negatives.
El maquillatge de tres capes de titanlux, els somriures postissos a les fotos i les arracades de perles. Els sostenidors que enganyen. Els cervells buits.

Les frases inacabades i les obligacions imposades.

El tabac i el fum. Els mòbils tàctils. Els productes light, 0%matèria grasa, desnatats, diurètics i dietètics.

L'esperança fingida i el compromís efímer.

Sentir-me enganyada i/o abandonada. Que em presionen.

No obtenir resposta, ni tampoc que no dónen les gràcies.

Les directes i la lentitud. Anar a dormir aviat. Que em desperte el telèfon. Les portades.

No entendre el que em diuen, o entendre-ho i que m'agrade encara menys.

dijous, 7 de juliol de 2011

No pense en res. No parle de res. Fa temps que no escric. Fa temps que no tinc res sobre el que escriure. Faig un passeig per les fotos que guarde i amague. Per les coses que solia escriure, per les coses que solia dir, de les que acostumava a parlar.

I ja no queda res, ni molt ni poc. Ja no queda res. Les havia guardat, les havia amagat i les he trobat.

Una nit obscura i no massa freda, amb una sensació farcida de neguit com quan ma mare diu que estic ociosa , sense son i enmig de la foscor salta del llit i descalça camina a les palpentes. Mentre intenta recordar la posició de tot allò que hi havia a l'habitació avança lentament i a la recerca del llindar de la porta es fa un colp al peu amb la pata del llit.

I així és com se m'ha presentat el seu record, com un colp traïdor a la nit, nua despullada amb l'actitud confiada.

dilluns, 27 de juny de 2011

Girs -part II-

Mai no s'abandona el poble del tot i tampoc s'abandona del tot València, sobretot quan l'has tastat, hauré de tornar, i tal com em van dir no fa molt "no són tot estudis els que donen mal de caps". Caldrà doncs, que a pesar de gaudir de l'estança a les arrels, dels deures i obligacions que trobe i tinc a casa, sempre alguna cosa em farà tornar a València.
Mai es possible fer un gir complet de 180º, només es desviem una mica de la trajectòria que estàvem seguint per a fer-la millor del que ho estàvem fent. Moltes vegades ni es pot donar el gir que preteníem ni tan sols ens podem desviar. Desapareix per complet, misteriosament, o senzillament es trenca, en milers de trossos que no podem trobar i els que trobem no els podem reconstruir. I són milers de petits gestos i petites paraules que més tard que prompte fan que et dones compte que alguna cosa anava a acabar malament, com un trapezista que a la corda, bé siga per indecisió com per excessiva confiança, fa un pas que el llençarà sense contemplacions contra el terra dur i inflexible.
I una volta estirat al terra, abraçant aquell colp que assoleix tot el món existent en eixos moments, es compara a una branca. Aquella branca que a l'arbre sembla bonica, tan bonica que no pensem que ens puga fer mal, i pensem que és tan dolça i sembla tan suau que potser no siga necessària prendre alguna precaució per ella. I passem pel seu costat, tranquil·lament, quan de sobte la rama ens pega una bufetada ràpida i seca en la cara, sense avisar.
Però al remat, el que importa és que tenim milers de trossos al terra, un terra àrid sobre el que hem caigut i on ens hem trencat en milers de pedaços després de la bufetada. No els podrem recompondre, ni ara ni mai, ni tampoc saber en quin ordre anaven i ni molt menys quin sentit tenien.

dijous, 23 de juny de 2011

Girs -part I-

Al damunt d'un bus, deixats caure i res més. Va fent tombs per dins de València quan la xafogor envaeix els carrers. I nosaltres al damunt, sentats sense massa cura, amb les parpelles titubejant si tancar-se del tot.
L'autobús ha donat un gir, direcció a casa. Deixant enrere València, els seus carrers i el seu cel nocturn de color taronja. Deixant enrere també fulls, llibretes i alguns apunts.
Jo he deixat enrere estupideses i bogeries, que no deixava de repetir una i una altra volta.

I per fi, el moment de què, a pesar de tot, les coses isquen millor del que s'esperaven contra tot pronòstic i em faig prometre a mi mateixa que no tornaré a fer cap estupidesa que no em valga la pena a canvi dels meus objectius principals. En algun moment, des d'algun lloc, alguna cosa m'ha enviat una mica de sort, la suficient com per poder abandonar la ciutat sense res que em faça tornar. L'oportunitat de pensar, raonar i decidir quines coses no deixar de fer-les mai i quines no fer-les mai més.

dimecres, 15 de juny de 2011

Dotze

Dotze. Com els mesos de l'any. Com les hores del rellotge, analògic clar. Com el raïm de cap d'any. Com els signes del zodíac. Com les voltes que la lluna li dóna a la terra en un any. Com els apòstols. Com els Déus principals de la mitologia grega. Com els ous a una dotzena.

No onze, tampoc tretze. Dotze.
Anys. Però això és molt curt. Mesos? Pot ser. Setmanes? Millor. Dies? Perfecte.
Quatre-mil dies a efectes pràctics. Que sona molt més llarg que "Dotze".

Dies pesats, interminables. Incansables. No, incansables no. Cansar-me em cansen. Sobretot ara.
Comença la lluita fins que acabe de crèixer del tot. Buscar sabates, jaquetes i pantalons que no trobe a l'habitació perquè porta al damunt.

Dotze voltes al dia són les que dic que no la suporte. Quatre-mil voltes són les que parle d'ella. Dotze són les voltes que la mataria. Quatre-mil són les voltes que la trobe a faltar a València i no li ho dic.

Dotze són les espelmes que bufarà hui. Quatre-mil són les voltes que pensaré com de gran s'ha fet.

dilluns, 13 de juny de 2011

El no-res més absolut

Per a mi, que unes pàgines et tinguen tan enganxat i et facen pensar en elles, implica que hi haja un poc de mi dins d'elles. Almenys de ser capaç d'entendre que és el que se sent quan es viu allò que es conta. Hores i paciència. Hores que pareixen no passar mai quan el temps s'ha parat en mil tres cents setanta tres:

"Després de la conversa del sopar vaig ser conscient de que alguna cosa havia estat remoguda del seu lloc. La terra s'havia apartat i del que romania enterrat va sorgir com les restes d'un vaixell al qui un cop de tempesta torna a treure surant. Durant dies vaig caminar pel palau d'una manera errabunda. El passat em pesava més que els budells. Esquivava la gent. Em vaig refugiar en el mutisme, en l'oració. Si una vegada vaig aconseguir bandejar-ho, em deia, podia tornar a fer-ho. No podia permetre, per res del món, que aquella Beatriu plorona tornara altra volta. Havia crescut i tot s'havia quedat enrere. Mort, mort i remort.

Bastant tenia, pensava, amb la fantasma eixa que es dedicava a aparèixer-me per les nits per a tenir que suportar també tots aquells dels que ja em desfera en el seu moment.

N'hi ha qui s'ancora a allò que els va passar i no hi ha manera de treure'ls d'allà. Creen una bombolla en què s'intenten reproduir, una i un altra vegada, com si es tractés d'un bucle, un moment determinat, una relació determinada, una imatge determinada. Hi ha d'altres que prefereixen mantenir els seus ulls clavats en un punt fixe de l'horitzont i no moure'ls d'allà i avançar, i aplegar on més lluny millor. No crec que cap d'aquestes actituds siga més lloable que l'altra. El terme mig, en línies generals, em pareix l'actitud més perfecta. Però no em caracteritze precisament per ser coherent amb els meus ideals de vida. Així que vaig adoptar l'única eixida que em va semblar possible, la dels qui defugen qualsevol contacte amb el passat i se centren en viure el dia a dia amb l'esperança de que en algún moment puguen tornar la vista enrere i trobar, en compte del camí fet, el no-res més absolut."

He transcrit unes paraules, unes frases, uns paragràfs a Paula Cifuentes. Li'ls he robat. Me'ls he quedat per a sempre.

I'm a woman in love

De tot el món és conegut que estar enamorat és com sentir-se embaladit nit i dia, a banda d'una obsessió malaltissa, i per suposat, una adicció que no deixa que penses en res més, ni en allò que t'envolta.
I et tornes imbècil, o no. O només un pobre desgraciat que es torna cec, o sord, o cec i sord.
Diguem-ne que no he prescindit de cap de les característiques anteriors.

Feia molt de temps que no em passava. Em vaig quedar prendada d'altre farà un parell d'anys i des d'aleshores no me'l he llevat de la boca.
Però era inevitable que passara abans o després, més o menys oportú.

Un dissapte qualsevol, molta calor i hores mortes. Però les hores no moren, només són hores que se'n han anat, aleshores són hores anades. Hores que passe aferrada a pàgines de paper cobertes per tapes dures.

A l'abast, "Tinc ganes de tu" i "Temps de bords". Un, típic llibre de pastelada propietat d'una cosina de catorze anys, si aplega, i l'altre, típic llibre somnífer propietat de ma mare, dona de quaranta sis anys amant de les novel·les històriques.

Jo i les pastelades mai hem sigut amigues. Jo i la història sempre ens hem dut malament.
Però mai m'ha produït arcades, mal de caps sí, però no arcades.

Obric el llibre, i em dispose a llegir el pròleg que em deixa perplexa i encuriosida. Parla de la mort, potser jo també em vull deixar morir. No tinc res millor a fer, i tampoc res a perdre, puc provar, o preparar per al següent dia els apunts.

Ma mare va fent algún incís durant la meua lectura. A ella no li está agradant massa, sembla no seguir una línia cronològica definida i estàtica. Jo mai he seguit una línia lògica de res. Em mira amb el gest encuriosit sabent que això no impedirà que jo continue.

El món sembla esvair-se, ja no escolte res ni veig qui entra, ni qui em parla.
El mil trescents setanta tres i una dona.

Mai havia prestat atenció als llibres que ma mare llegia, per ser els llibres que llegia ella o per ser llibres d'història. Vés a saber.
Dos dies, quatre capítols, 75 pàgines i una setmana per a l'exàmen.
No puc deixar de llegir, ni de pensar en ell.

divendres, 10 de juny de 2011

Limits

El cel ja està negre, i tot pareix dormit a la ciutat. Als carrers només el soroll de unes rodes de bicicleta que trontollen i res més. De sobte gotes que apareixen a l'asfalt que les rodes xafen, gotes que es multipliquen i agafen més velocitat que la bicicleta mateixa, i aleshores, bicicleta i pluja començen una cursa.

Gotes que, cauen sobre la pell que s'eriça, i sobre aquella enorme samarreta que es xopa, sobre els pantalons clars que es tornen obscurs, obre els peus que queden mullats i sobre els cabells que regallen per l'esquena.

Gotes que cauen per la cara, que entelen les ulleres i de les pestanyes corren per la volta de la galta fins al llavi, com si plorara, mentre plorava.

El món semblava haver deixat de emetre so, un pensament intern. Limits.
On están els limits? On apleguen els límits? Quin és el límit del límit?
I la paraula deixava de tenir sentit, però no deixava d'existir.

Un límit pot ser una línia, que delimita per exemple el carril bici. Però la línia no impedix que circule pel mig del carrer. Desafiant el límit. Desafiant la continuitat que seguía el carril, desafiant la integració amb la resta de gent que també porta una bici. Però no depén només del que un personalment fa amb límit, sinò que, algú altre que pedaleje al teu costat desafie el límit.
Només un, només cal un per alterar la continuitat i la integració.

Un límit mai s'acosta a res, per tant el límit no existeix.
Ara només cal decidir si ens quedem sols al carril o som els que, enmig d'una nit de pluja correm contra corrent enmig del asfalt xop.

dilluns, 6 de juny de 2011

Històries

El temps passa i sembla que res no haja canviat. Aparentment.

Camina pels mateixos carrers, diu les mateixes coses i porta les mateixes ulleres.

Ningú no sap què o qui ha passat.

Sembla que res puga o haja de canviar. Ni tan sols ho pensa ell, ni tan sols ho pensa ella.

Imperceptible.

El temps passa i alguna cosa ha canviat. Alguna cosa està canviant.

Camina per carrers nous, diu coses que mai hauria dit, i bé, almenys porta les mateixes ulleres.

Però no se sap massa bé què o qui ha passat.


En alguns moments, es com si es llevara les ulleres i s'hi fixara de prop, de molt més a prop encara. Analitzant cada detall, cada gest, cada paraula.


- No tinc gana, no puc fer cap mos. - Deia des d'aquella cadira a la cuina.


Li havera agradat insistir, i ho va fer un parell de vegades, perquè en el fons, estava preocupada perquè no havera menjat res. Súpliques, i silenci.


De sobte, va entendre que, havia d'ocupar altre lloc, altra pell i va deixar d'insistir.


Aquells foscos ulls, miraren sorpresos, en senyal d'agraïment que deixara de fer-ho. Amb tota la bona intenció del món. Perquè, quan cal, està.


Tant de bò, poguera fer que el temps anara més depressa, o que les ferides curaren abans, mentrestant deixaré a l'abast la meua mà, ací on te la vaig deixar, ací on la vas trobar.

diumenge, 29 de maig de 2011

Teoría de l'egoisme

No fa molt de temps, vaig llegir, al blog de Les dones no som (tan) complicades una teoría de l'egoísme sobre llevar-se el pes de damunt confessant-li a una altra persona a la qual algún acte nostre pot ferir-la, quan en un actac de sinceritat confessa el fet.

Després d'aquesta confessió se sent molt més alleugerit, qué bé haver-ho pogut dir!


I què en fem de l'altra persona?


A aquesta li fem el cor en un puny, li encongim l'estòmac i li creem la terrible disputa interna sobre qué fer amb la informació que ha rebut. I es càrrega a la seua esquena tota la responsabilitat del temps futur.


Mort als atacs de sinceritat.


Per què egoisme? Alguns es preguntaràn, doncs bé, aquell que està de merda fins les celles reparteix la merda, per tal de no patir sol, i fer patir innecessàriament a qui sense menjar-s'ho ho troba davant dels nassos.


Jo afegiría als atacs de sinceritat, la inoportunitat del temps en els que es fan. Quan algú no pot suportar la veritat que arrossega, quan els temps són roïns, més necessitat té de compartir-ho i desfer-s'ho del damunt, però potser per a tot el món siga igual de roïn.



Recorde, una amiga, que plorava, un matí a l'altra banda del telèfon, suplicant que anara a sa casa. I recorde també haver aplegat allà, mentre plorava de la mateixa manera que quan m'havia cridat. I una mare recolzada a la barra de la cuina, amb cara de no haver dormit massa.


Una mare, cabrejada podriem dir.


Jo esperava impacientment que alguna començara a parlar. Però com que pareixia que allò no anava a passar, vaig interrompre els plors per preguntar indiscretament.


Un vil i covard missatge, a les tres de la matinada va despertar a tots els que estàven al pis.

Una llàgrima va encetar una llarga i eterna nit. Cap cònsol aparent ni existent.


Una mare molt cabrejada doncs. Jo, una ànima perplexa, que observaba i intentava entendre la situació.


- Clar, com ell no podia dormir, se li ha ocurrit enviar el missatge sense pensar que la gent treballa i sense pensar quina resposta hi ha a l'altra banda de l'aparell! I ja està, ell envia el missatge, sospira alleugerit i es gita a dormir, tranquil i relaxat. Ja no cal que dorma ningú més. Però mentre ell si que ho puga fer...


I aquest era el discurs d'una mare enfurida, encesa en flama i muntada en còlera. Va ser el meu primer contacte real amb la teoria de l'egoisme. Però no hi vaig pensar massa, no fins que no et pega de prop, de més prop encara.




L'altra banda de l'aparell... vil i covard... Cada vegada se'm fan més familiars.


Mort als atacs de sinceritat.

dimecres, 18 de maig de 2011

Conviccions

Conviccions, o el que podriem anomenar convenciment.

Eixa estúpida cosa anomenada convicció. Eixa estúpida cosa que se suposa que només hauria de ser una idea religiosa, ètica o política a la qual s'està fortament adherit.

Quin fàstic de paraula! Adherit.

I eixes són les conviccions, absurdes i estúpides idees que portem enganxades i adherides, amb o contra la nostra voluntat.

Però amb tot, em sembla molt més preocupant que les conviccions parlen de la religió, ètica o política. Fanatisme, cinisme i radicalisme.

Aixo creen les conviccions. No sabría ben bé dir quina de totes em fa més por.

Jo no tinc conviccions, les vaig perdre un dia, com la vergonya o la por, com el cap o el sentit, com l'entusiasme o l'esperança.

Bé, tal vegada no les vaig perdre per complet, però no tinc res adherit, no sóc incondicional amb les idees.

Sóc partidaria del canvi, i també de les segones oportunitats, del sentit comú i del trellat.
De buscar allò que em fa feliç, i no allò que vaig incorporar com a convenciment.

Tampoc no m'agraden les coses fàcils, i m'agrada desafiar obstacles, crèixer i modificar. Millorar els defectes de fàbrica.

Jo, fa un parell de nits, potser més, passetjava amb un desconegut, o potser no tan desconegut. Passetjava amb una d'aquestes persones que coneixes però amb les que mai no has parlat, de les que mai no t'han presentat però saps qui són.

I era una nit estranya, jo anava sola, feia fresca i els vaig trobar a un cantó.


- Nosaltres també anem cap allá. - Va concluir la conversa que, breument haviem iniciat.


Haviem iniciat una conversa sobre allò que ens unía, aquestes coses que, en un punt de la història va fer que els nostres noms es creuaren, o que només es passaren pel costat, quasi sense saludar. Les casualitats que féren que, ens coneguerem sense haver-nos presentat mai.


I eixa nit, no va ser diferent de les altres nits. Les nits ens donen treva per a pensar, sobretot per a pensar en veu alta, per a semblar menys bojos, per a parlar de coses que, possiblement no parlaries a plena llum del dia.

Passetjarem lentament, durant molt de temps, potser fins les 4 de la matinada. Tots dos vam ser víctimes de les conviccions, ell de les seues pròpies i jo de les d'un altra persona. I sense estar presents, les altres dos persones que faltaven per completar les històries que intercanviarem eixa nit.

Les conviccions no serveixen per a res. Per a no deixar-nos ser feliços, per a lligar-nos a idees que no faràn mai res per nosaltres, per a injectar-nos al cos la por d'intentar aconseguir la felicitat, de sobreposar-se als pròpis convenciments, a deixar-se sorpendre.

dilluns, 9 de maig de 2011

Obla di Obla Da

Un rugit irrompia a l'habitació de forma estrepitosa, i va fer que es sobresaltés sobtadament. Qué dimonis havia sigut això? Un crit des de les estances de baix la va fer estremir encara més. I de sobte, un altre rugit. Sentia aquell molest nus a la gola que no la deixava pronunciar cap paraula, i es sentí presa del pànic.
Ja no sabía quina hora era, ni en quin día vivía, els dies semblaven els mateixos i ja no tenien nom. Estava perduda en un temps sense memòria, sense arrels que seguir.
Desorientada, va començar a suar i a bellugar-se dins dels llençols, sense saber qué podia fer.
Desficiosa i ociosa, escoltant com unes passes s'acostaven desafiants, per l'escala, poc a poc, anunciant la seua aplegada a l'habitació. No tindria cap escapatòria, i de tota manera tampoc tenia forces per fugir. Ressignació, esperar impassiblement el moment.

- Vinga va, que has de menjar alguna cosa.

La seua cara de desolació parlava per ella asoles, però la mare ja s'havia vist tantes altres vegades en aquesta mateixa situació, no fa molt, o potser uns quants anys enrrere.

Va arrupir el morro, tancar el ulls i alçar la barbeta amb gest d'indignació.

- No voldràs que t'ampapusse a estes altures? - va dir la mare, fent gala de les seues típiques paraules de mare.

I aleshores, va posar una cara de peneta.

- Va vinga, que tens vint anys i fas el mateix que quan en tenies quatre!

Resignació, no tenia veu per a dir-ho però quina poca vergonya de mare que després de quasi vint anys no s'haja adonat que odie la sopa!

dissabte, 23 d’abril de 2011

Contes de dracs i prínceps

Fa molts anys, una drac i una princesa compartien castell, ja que la vivenda s'havia posa't pels núvols. Compartien les despeses de llum, aigua i gas. Compraven aigua i es repartien els torns de neteja. La princesa pelava creïlles amb la peladora 2000 i la drac les fregia, també jugaven a conillets a amagar i a les cartes.
A la nit, la princesa es dirigia a la torre que li havia tocat per sorteig com a habitació i el drac reposava baix, a l'entrada-menjador perquè necessitava molt d'espai. Havien fet de la planta baixa un espai diàfan com si fós un loft, perquè eixes coses són les que s'estilaven.

Un día, el drac va obrir el seu e-mail i va rebre unes propostes interessants d'invertir el seu temps, estudiar alguna titulació universitària, ajudar a repoblar les serres cremades, passetjar gossos, apagar incendis o protestar per la tancada d'emisions de TV3. I va decidir que estaria bé conèixer algú amb qui passar les estones en què discutia amb la princesa, algú amb qui despotricar de quan la princesa s'oblidava del seu torn de neteja o la bonegava per rotar després d'haver menjat.
La princesa va dir que havia d'eixir a pagar el rebut de l'internet i va eixir com sempre, a la perruqueria, a tenyir-se rossos els cabells altra vegada i a que li posaren unes extensions noves.

Els dies passaven al castell d'alquiler, i la drac passava poc de temps amb la seua companya.

- Per què has tardat tant en tornar hui? Volia que soparem juntes! - Replicava la princesa.

- He tingut un dia esgotador a la facultat, me'n vaig a dormir, vaig a per un taronger per a fer-me un suc abans, tu en vols un?

La princesa va arrufar el morro, va creuar els braços i va girar el cap.
Mentre la drac eixia amb la bossa de brossa al carrer i buscava el taronger, la princesa es tancà al bany a seguir amb el seu ritual de cosmètics nocturns.

- Toc, toc!

Van sonar les portes del castell a l'endemà. La drac va obrir un ull mandròs i tota despentinada va dir:

- Qui és?

- Sóc el princep que la princessa va demanar per cataleg.

- Princessssaaaaaaaa! Tuuuuuu vaaaas demanaaaar reeeeess per catàleeeeeggg?! - va cridar la drac pel corredor.

- Sí! Una princesa ha de tenir un nòvio que li demane la mà al seu pare, la convertisca en la seua esposa i li done fills. Pregunta-li com és, per comprovar que no s'han equivocat mentre jo em pentine i em maquille.

El príncep, va alçar les celles, va sospirar, va mirar al cel i finalment va dir:

- Sóc un model convencional de príncep, així com es pot obervar les característiques físiques són metre vuitanta, de cabells rossos, ulls clars, verds o blaus a convenir, sóc també un model que inclou lentilles de color i fins i tot de fantasia, d'aquestes que tenen forma de cor, per als moments més romàntics i tendres. De constitució atlètica, ben musculat. I adinerat tal i com indica la meua condició de príncep.

La drac va alçar una cella, perplexa davant de tal escena. Pensava que devia estar en algún conte, perquè era del tot subrrealista i que possiblement només fora un malson.

- I ja està? No em pot dir res més sobre... vosté? - No s'atrevía a donar-li condició humana, devia ser algún tipus de robot programat per la empresa a gust del consumidor.

- Porte l'albarà, pots fer-li una ullada si et ve de gust.


"Príncep de fades, versió princeses cosmopolitan o glamour, no aptes per a les lectores de la Bravo o la Super Pop, per a eixe tipus de lectores tenim un model Justin Bieber.
Aquest model satisfà totes les necessitats d'una dona dreta i feta com vosté, sobretot perquè és el que més diners té. És per això que va ser creat com a androide biòtic amb bífidus actiu i compte bancari multimilionari incorporated.
És un subjecte característic de les discoteques del tipus Pacha i que acostuma a usar trajes o capes de firmes tals com Tomi Jilfiguer, Blueberry, Laposte i/o semblants. Indispensable que siguen suficientment estretes per marcar. La gomina que utilitza per pentinar-se i les prendes ajustades que vesteix no faciliten la circulació sanguínia al cap, la resta funciona perfectament. (...)"

- Crec que us entendreu bé... - va sentenciar la drac en haver llegit la primera part de la descripció, la resta era del mateix estil - i, aquest, qui és?

- No sé, supose que el meu noble corcer.

- No sembla un destrer, més bé un rossí.

- Doncs, sóc el repartidor - va respondre l'acompanyant - ha de signar-me ací, espere que li siga de gust i moltes gràcies per confiar en la nostra empresa. - Va dir amb un to desganat i desmotivat.

- No, no. Jo no li puc signar, l'exemplar és per a la meua companya de pis. I escolte, li puc fer una pregunta, sense ànim de semblar indiscreta... vosté és feliç en aquest treball?

- Jo sóc universitari, treballe en açò per poder pagar els crèdits, que ara amb Bolonya els han encarit molt! - cridà molt enfurit.

Els dies passaren amb la mateixa velocitat en què el repartidor portà el príncep, que va ser vora tres o quatre setmanes. La nova parella reial planificava entre mobles d'Ikea la seua sumptuosa boda per poder consumar el matrimoni i mentrestant, al llit, un d'aquestos dies que la drac es despertava sense diferenciar si era una dia més o un dia menys, perquè no havien dormit en tota la nit, treien el tema a conversa:

- Qué estrany va ser tot! Els dies esdevingueren estranys, la princessa i el príncep visqueren tots dos dins la torre, junts sense cap altra vida social.

- Jo no els veig mai somriure, ni tan sols eixiren a sopar anit al menjador amb nosaltres.

- Tampoc no sabem si eren al castell, no han saludat si han entrat i tampoc han dit adéu si se'n han anat.

- I nosaltres?

- Què?

- Que tot va ser estrany, d'acord. Però per a nosaltres també.

- I tant! Però no esborraria cap somriure dels que he dibuixat des d'aquell dia ni cap rialla que m'has robat. Quina sort que tu també estiguesses allà per acabar de fer-ho tot el més estrany possible.

- I hui que és Sant Jordi... què em regalaràs?

- Hui que és Sant Jordi et dedicaré un conte.

- I la rosa?

- Amable desconegut, li'n regale una cada día.

dilluns, 18 d’abril de 2011

Aparentment buit, aparentment silenciós.

Una habitació, aparentment buida, silenciosa, amb només el xiuxiueig d'unes tecles d'ordinador.
Allà d'on provenia el ritme de les paraules que s'ajuntaven a la pantalla, una figura, aparentment buida, aparentment silenciosa, sota la llum d'una lampareta d'estudi.

Un rostre aparentment buit, aparentment silenciós, mirant un suro, impassible, inexpressiu.
Un suro, plè, vessant, de cartells, de notes, d'etiquetes, de rebuts de sopars, d'entrades de musicals, concerts, monolègs i teatres, bons sense bescanviar, entrades de cine i algún horari.
Mitja vida en papers. Sense fotos, sense cares, només llocs i dates.

S'alça de la cadira i tanca la porta, intentant conservar l'absència de l'estança.
Mira el carrer per la finestra, i el fanal taronja del carrer saluda amablement, com totes les nits.
Segueix mirant el suro. Milers de moments, persones, dies de somriures i dies de... menys somriures, dies de somriures que ara li provoquen altra cosa. I un sobre de sucre, d'aquestos que porten frases que et turmenten dia i nit.

Intenta no pensar en les coses que ha anat canviant del seu suro. Coses que no podria suportar veure dia rere dia, nit rere nit.
I de sobte, cada rebut, cada etiqueta i cada entrada esclaten en crits al seu cap.
Rialles, mirades, gestos, carícies, paraules i algún bes. Sobtadament es posa les mans al cap, intentant tapar-se les orelles d'aquestos crits, que només són records entremaliats, de dies diferents, de persones diferents, i tot a la mateixa vegada.

L'estança continua buida, silenciosa. Però només és això, una habitació aparentment buida, aparentment silenciosa.

dissabte, 16 d’abril de 2011

Hoy no voy a querer

Nada que no pueda tener.

Obris la finestra i no importa quin tipus de dia fará fora, almenys per ara.
Deures, treballs, obligacions. Amics, amigues, dinars, manifestacions, X.
X? Qué és X? X és allò que no sé que passará després però que espere que passe.

I res més? Res més. Jo també estic observant el que vindrá. Avui no sóc cap mena de meteoroleg dels esdeveniments.

dimecres, 13 d’abril de 2011

Estupideses

Fa sol, és un dia genial per passetjar o almenys per eixir a pedalejar. El vent va frenan-te, a tu i a la pobra Valenbisi que bonament us intenteu entendre per aplegar a Geogràfia i Història. Però sembla que es resisteix, i no et deixará aplegar a bon terme almenys que abans faces un parell d'estupideses.
Canviar el rumb, desviar-lo només, per intentar aplegar a bon hora al lloc.
La bici tremola, quasi tant com la teua decisió i continuament dubtes de si realment aplegaràs o acabaràs al mig de Primat Reig, arramblada per qualsevol cotxe que passe sense frenar.
Potser seria tal i com havies imaginat, arramblada per una bici creuant Primat Reig, amb algunes variacions però, l'ordre dels factors no altera el producte.
Però aplegues a fer un alt en el camí, la bici ha deixat de tremolar i unfles el pit, amb decisió. Estupidesa. De les més grans.
Qualsevol dia deixaré de parlar, i em prohibiré recorreguts que només fan que recordar-me a tu, que em porten a que, sense pensar-ho es tornem a trobar o simplement a que aquell perfum que ja havia oblidat se'm quede al damunt i dins del cap.


Eixir de casa sense saber on i com acabaràs hui. O sí, sí que ho saps. Bé, més o menys.

dissabte, 9 d’abril de 2011

Esborranys

Temps de silencis, milers de esborranys.
Els fulls plens de tinta es convertien en pilotes per jugar a bàsquet amb la paperera, i en llançava una rere altra.
L'única manera de no llençar les paraules, els plans, les presuposicions i els croquis eren fent-los ressonar entre aquelles parets.

"Sembla que per a tot hi han temporades, igual que la temporada primavera-verano del Corte Inglés... És l'etapa dels silencis, d'esperar, d'observar i callar, per cridar després al món com de feliç et senties ara!"

dijous, 7 d’abril de 2011

Dies de sol, goig i somriures.

He obert un ull, sobtat, espantat per l'hora. Còrrer, enlairar-se, volar. Se'm fa tardissim!

- Mama, com et trobes hui?

- Bé, bé. Estic bé. Què t'has posat?!

- La camiseta del voluntàriat, és la que he de portar a la xarrada.

- Mira que t'agrada complicar-te la vida, más que siga* fes-te el monyo! Que és que eres un desastre... i quan abaixes et fas un got de llet, hi han magdalenes, menja-te'n un parell que t'has aprimat molt..

Mares, tenen aquestes coses. Paciència. No solen fer-ho aposta. Els ix natural.
Crec que comença a acostumar-se a mi, però només és una lleugera sospita.

I jo amb la meua camiseta del Voluntariat enfundada isc de casa...

- Agarra una jaqueta que ara de matí fa frescor i hui no farà massa caloor!

- Ja la porte posada, adéu!

Mentira. I gran. Ella també ho sap.

Hui és un dia de sol, hui serà un bon dia. Prem el botó d'aquella fortalesa i sense cap resposta la porta s'obri.

- Bon dia, mire sóc la voluntària de la universitat que ha cridat este matí...

- Ah si, encara no ha aplegat. Però encara no és hora, no patisques.

I dins d'aquella aula multimèdia, respire fons. Hui prendré jo el control, al meu ritme, al meu estil. Sense esquemes, sense guió, sense estructures. Aixina com jo sóc.

- Feu-me el favor, anem a carregar-nos les files. No pense fer cap classe magistral que no vull ser professora. Tèrapia de grup, dinàmica. Que està molt lleig això de mirar el bescoll del de davant! Podem agarrar les cadires i fer un cercle? Que jo no vull parlar asoles, encara que parle molt no he preparat cap monoleg. Construim la xarrada conjuntament, amb els dubtes que vos van sorgint, d'acord? Val, m'auto-presente. Sóc Colometa, faig 2n d'educació social i sóc d'aci al costat.

La xarrada comença bé, sembla que he fet una bona introducció-captació d'atenció, i están atents. He aconseguit esborrar les cares d'avorriment de les classes i fins i tot alguna de son.
Satisfacció total i absoluta, ens hem fotut el pati, esmorçen pels corredors de camí a classe i el professor sembla molt satisfet també. M'ha fet una excel·lent valoració.

- Aci estem per al que vulgues! - diu quan m'acomiada.

I a l'obrir la porta de casa, li faig un bes a ma mare i li dic que esta vegada estic molt devanida. No em fa massa cas, ella és aixina.

- A que no has almorçat*? Hi ha una punteta de pà, fes-te un bocadillo* que des que estàs donant sang... fes el favor de no anar més!

- Només puc donar tres voltes a l'any, no vaig tots els mesos...

- És igual! Va corre a la cuina!

Fa calor, entra el sol per la finestra i ha eixit bon dia.
Me'n puje al local, fa temps que no m'arrime i prompte apareixeràn els cartells de búsqueda i captura amb la meua fotografía als carrers. Quina gana! Les gosses, la pols i els amics.

I aquesta nit, segur que dormiré amb un somriure als llavis.

dimarts, 29 de març de 2011

Buscant un lloc al món

Entrava enmig de l'obscuritat amb les meues pertenències a les mans, intentant no fer massa soroll. I em vaig assentar timidament, sense fer massa remolí. En silenci, observe l'escena. Sola, en aquell racó. Esperar que la sala es torne a quedar en silenci i eixir. Reunir-se amb els companys, amics que et reben amb un somriure i s'alegren de veure't allà.
Tornar a entrar, veure'ls tu a ells tan interessats i devanits d'haver organitzat tot allò.
Potser desconnecte de tant en tant, i no escolte com deuria allò que diu la ponent. Però observe amb atenció les seues cares i com, de tant en tant els brillen els ulls. Fan anotacions, han sacrificat temps i fet esforç.
Ens veure'm prompte però he d'anar ja a casa, i al semafor continue en silenci mentre el vent fa ballar les fulles verdes als arbres. Potser començe a sentir-me a casa de tant en tant. Als llocs que acostume a xafar tots els dies, als ulls dels amics, als abraços agermanats.
I caminem en silenci, mentre m'acompanyes a arreplegar una bossa de paraules que pronunciaré algún matí fora d'aquesta ciutat.
I en acabant, quan algú bufa l'espelma que enllumena els carrers a la vesprada i cau la nit com un got que ha vessat, jo torne a casa.
Fa frescoreta, i faig el camí que faig totes les voltes que eixim, i les façanes ja em són tan familiars com les que vaig deixar al poble.
La porta de casa em mira i em para la mà, demanant-me amablement la clau. Quan em deixa passar, anuncie que he arribat:

- Taaaaaaat! - cride mentre deixe la clau a la cistelleta verda que està sota l'espill.

Deixe les coses a l'últim calaix, penje l'americana, enxufe el portàtil i obric el blog.

diumenge, 27 de març de 2011

Gràfica, visual.


Les paraules que abans ressonaven al meu cap, han callat.
Ara només son diapositives.
Ja no em preocupen aquells que se'n van i no tornen, o potser tornen però només per a dir adéu, tampoc no em preocupen aquells qui venen però sembla com si no estigueren, ni molt menys aquells que estàn per a dir una vegada darrere d'un altra que se'n han anat.
Qui m'ha abandonat és la perspicàcia i les paraules, i això em crema per dins.
Les històries, les ocurrències i els moments segueixen aci, al meu cap, atabalant-me com sempre, però sense cap descripció possible. Com vinyetes.
Com un cinema mut.
I no vull callar però no puc parlar.
La desesperació en el seu estat més pur.

dissabte, 26 de març de 2011

Bipolar

Recordeu aquesta mítica escena d'Shrek? Doncs jo començe a sentir-me com el pardalet. Mai he sabut callar, tinc la boca massa gran. I si no ho dic rebente. Com el pardalet.
I últimament des que vaig tancar per vacances he dit més destrellats dels habituals. I clar, eixes coses es paguen. Escriuré sobre aquestes mítiques cullerades que he anat fent. M'han donat molt que pensar. Per tant, no han estat unes vacances sino més bé un temps d'auto-censura. Masoquisme total i absolut.
Reconec que el projecte que estem portant avant avança de la mateixa manera que si no havera "abandonat" el blog, per tant, a veure si d'aquesta manera, ja que em costa molt escriure en aquell estil, escriure ací m'ajuda a sentir-me menys muda.

Xafar el poble, veure el sol al cel. Com traure el cap de la piscina i, mullada, fer un glop d'aire fresc amb perfum a atmetlers i pà acabat de fer.

- Sssschiisssst!

Sí, induptablement he tornat al poble. I ja fa bon temps.

dissabte, 12 de març de 2011

Estimat lector, seguidor o qualsevol de les variants,

Anit vaig estar escrivint durant molt de temps, m'hi vaig posar a fer altres coses i no ho vaig acabar. Em vaig quedar pensant, i potser no és el moment d'acabar el post sense títol que vaig començar anit.


Recorde que, no fa massa temps, quan li vaig preguntar a algú perquè feia tan de temps que no escrivia em va respondre que tenia alguns esborranys en llapis i que potser encara no era el moment d'escriure res. Quan tot va acabar, havent-ho publicat ja, va esborrar allò que havia rumiat als esborranys.


Reconec, que aquest fet, (en tot el seu conjunt) m'ha transformat i m'ha convertit en una persona molt més reflexiva del que ja ho era abans.


Per tant, he decidit anar afegint cosetes al meu esborrany fins que, siga el moment per penjar-ho assegurant-me a mi mateixa que mai ho esborraré com en altres bandes es va fer.






Per tant, m'hi pendré unes vacances, (només al blog) per tal de dedicar-m'hi a preparar un concurs de literatura que porte avant amb el nét del tio Pipo.

En principi, no pense posar cap de post fins acabar alguna d'aquestos dos objectius que m'he proposat. Però mai digues mai.

Fins prompte,

Colometa

dimarts, 8 de març de 2011

Pinzellades als ulls

Sobre un full en blanc es van dibuixar unes linies finissimes, tenia una gran idea en la seua ment i és que una mirada furtiva que el turmentava, d'uns ulls amagats entre cabells que ballaven al ritme del vent per davant d'una cara suau i dolça.
Les linies eren finissimes i sinuoses, i la seua mà les dibuixava d'un sol traç. Semblava enamorar-se d'allò que estava dibuixant, però no sabia ben bé que era.

Entre les corbes dibuixades havia deixat un espai suficient, indicant que era en eixe mateix punt on hauria de passar les mans per abraçar allò que estava desitjant.

Va tancar els ulls i va continuar dibuixant seguint les projeccions de la seua ment.

I li va posar cara, havia de tenir uns ulls que el miraren timidament i alhora amb decisió, menuts per a no perdre's en ells, però d'una llum inimaginable. I entre ells, baixava com cascada un nas, una miqueta xatet pero rodonet i graciòs. O almenys li semblava graciòs, si estigués sol, perquè en conjunt semblava perillós. El conjunt podria fer-li perdre el seny. Davallava d'aquest nasset uns llavis que pareixien esclatar, carnosos d'un color més aviat vermellós, voluptuosos, perfectament definitis i perfilats que ocuparien els seus somnis i les seues nits d'insomni.

Els cabells que envoltaven aquest conjunt eren uns cabells foscos com la fusta del seu escriptori, llisos lleugerament ondulats com les ones de la mar, que semblaven despentinats a tota hora i li donaven un aire rebel i despreocupat. Alguns es tancaven fins a la suau i rodona barbeta, i d'altres acabaven al naixement del pit.

I de sobte, una idea li va esclatar enmig de les més pures descripcions gràfiques, dins del pit hi devia haver alguna cosa. Al pit tenia besos que podien curar des d'un genoll pelat fins un cor trencat, pensaments que podien enraonar i opinar, somriures que feia quan volia plorar i llágrimes de felicitat.

Totes aquestes coses no es podien quedar fóra del dibuix, i va decidir fer pinzellades a l'iris dels ulls que reflectiren totes i cadascuna d'aquestes coses que poseïa, ja que els ulls havien de ser la finestra de l'ànima. Primer va fer un traç groc per manifestar que era com la llum del sol, amb una energia inquietant i una alegria fins ara desconegudes; un altre taronja que reflectia la calidesa de la seua ánima, l'entusiasme i la creativitat que li havia inspirat i un altre de color verd, molt més fi i menut que la resta que deixava entreveure l'harmonia i la seguretat que aconseguia puntualment, l'esperança d'aconseguir els objectius i l'empenta per desfer injusticies.

Després va fer un traç decidit de color blau que era el color del cel, de l'aire i del mar, reflectint l'estabilitat i la profunditat del seu esperit, i representant alhora la pau i la calma que la caracteritzaven, o que almenys ho feien de vegades, i per tant just al costat de forma subtil en va fer altra d'un to més obscur, com quan la mar enterbolix i l'agitació ho tomba tot.

També en va fer un roig, ja que el seu dibuix era un dibuix surgerent, atractiu que havia de despertar inevitablement sentiments de desig i passió, i d'amor, però només dels qui s'atrevien a mirar més enllà de les primeres linies gràfiques, del contorn, i dels qui dedicaven el seu temps a llegir tots i cadascún dels traços de colors dels seus inquietants ulls.

Aquestos dos traços es vàren entremaliar i crearen un traç lila, que combinant l'estabilitat del blau i l'energia del vermell posaren de manifest la saviesa, la creativitat, la independència i la dignitat d'allò que havia començat a fer viure.

La pupil·la la va fer de color negre, el color de l'elegància, de la fortalesa i la serietat. El color del misteri que amaga el dolor i la pena. I la resta la va fer de color blanc, blanc com la llum que devien tenir aquells ulls, de la bondat, de la puresa, de la innocència.

Va contemplar aquells ulls i els va dir que eren els ulls més bonics que havia vist mai. Els ulls s'avergonyiren i les pestanyes es van juntar, amagant tot aquell ventall de colors.

I des d'aleshores aquell artista no feia més que somniar amb aquella mirada que s'amagava i no el deixava dormir.


Una vesprada, quan el sol no calfava massa, com un dia de tardor es va creuar amb una dona, i s'hi va quedar empal·lidit.

I aleshores el va mirar, pensava que el mirava per primer cop, però ja s'havien vist moltes altres voltes, en somnis.

Es va acostar, temerós, a aquells 150 centímetres d'alçada i li va dir tímidament:


- Jo he somniat amb els teus ulls.

divendres, 4 de març de 2011

La dolça B.

Fa gairebé dos setmanes que he acabat el pràcticum i algunes nits encara somnie amb el dolç somriure de B.

Jo me l'estime i molt, i intentava passar el major temps possible amb ella, jugar a allò que pogués jugar perquè tal i com li vaig dir un dia vaig crèixer i ara ja no recordava com es juga a quasi res. Però B. és una xiqueta dolça que s'adapta a tot, i només et demana que estigues al seu costat, i per descomptat que la perseguisques pels corredors sempre que es puga.

Fer guitarres elèctriques de cartró sense cables, ecòlogics i reciclats que ens servisquen per poder cantar i ballar. I semblava que amb la guitarra a les mans la seua rialla fora més gran i que els ulls li brillaren més que de costum.

Fer que es rentara les mans abans de dinar i que es passe més de mitja hora amb l'aixeta xorrant i les mans baix, amb les mànegues fins als muscles; raspallar-nos les dents després de buscar el dentrific i mentre m'observa segueix els meus moviments amb el raspall; anar a arreplegar-la de l'escola i veure com em saluda eufóricament des de l'altra banda de la finestra esperant que la mestra la deixe eixir o fer de l'hora del bany, l'hora més divertida del dia.

I hui he aprofitat el dia de tràmits burocràtics al centre per pujar i fer la visita, saludar-los a tots, vore com va tot des que els vaig dir l'últim fins un altre dia.

El germà de B. quan m'ha vist davant de secretaría esperant, s'ha quedat fent-me companyía amb la motxilla posada, explicant-me com seria la seua disfressa, posant-me al dia de tot el que havia passat i demanant-me la meua adreça electrònica per continuar parlant amb mi. Cal dir que aquestes coses em fan molt devanida, ja que els primers dies quasi no em volia dir el nom, i ara em demanava el mail. Un xiquet molt bonic també. Quin goig!

I puje dalt, començen a entrar al despatx i els ulls se'ls fan rodons, grans, sorpresos al veure'm allà enmig. Em diuen Hola i els faig besos, i abraçades.

De sobte escolte una veueta que sembla pujar lentament per les escales, i l'educadora deixa una motxilleta menuda al penjador. El cor em fa un bot i isc del despatx silenciosa i lentament per si ja ha aplegat al replanell, i em deixe entreveure a la cantonada.

- Iiiiiiihhhhhhh..! - inspira B. mentre alça els braços - ¡Colometaaaaa! - el meu nom pareix eixir-li del cor al veure'm i el pronuncia amb tot l'aire que instants abans ha emmagatzemat als pulmons.

La careta de B. s'ilumina i a mi m'ompli de goig sentir com diu el meu nom amb tant d'entusiasme i sinceritat als ulls. La felicitat recorre cada porus de la meua pell i la sensació que m'envaeïx amenaça amb instalar-se. Tant em fa, estic devanida, m'ha fet devanida.

I continua cridant el meu nom pel corredor fins que aplega on sóc jo i m'abraça mentre la puje al braç. Em fa un bes, igual de tendre com és ella, em mira i diu:


- Te quiero mucho


- Jo també t'estime molt, dolçoreta


Em diu que m'ha trobat a faltar, es lleva la jaqueta, fa fent-me besos pel camí, m'explica que es disfressara de princesa i em pregunta que si aniré a veure-la al festival. Tristament li he de dir que em serà impossible, però que es pose molt guapa i que es faça fotos perquè tornaré per a que me les ensenye. Això sempre serà millor que res, o almenys això deu pensar perquè amb el gest un poc més trist accepta el que li dic. De moment he tornat, tal com li vaig prometre i per tant, ho aprofita i em fa que la perseguisca un parell de voltes més. Quasi he gaudit jo més que ella.


Ara intenten que em quede a dinar, però jo he de tornar a casa i els encoratge a que es menjen l'encisam.

B. sentada a la seua cadira i mirant el plat amb cara de pocs amics em pregunta en un to trist que si me'n vaig, i em reclama un bes abans de que ho faça.

Vaig, m'acoste i li'l done. No perquè m'ho demane, li'l done perquè una xiqueta tan bonica i tan dolça com B. només et pot fer nèixer gestos tendres.


- Te quiero mucho -insisteix B.


- Ho sé, i jo a tu també t'estime, i molt.

dimecres, 2 de març de 2011

Like a prayer

Quina ironia!

Estava envoltada de gent i continuava sentint-se sola, necessitava acció i potser també sentir-se viva. Que algú la fés reviure, que no la deixaren morir mentre s'adormia esperant.

El món girava mentre estava estirada al llit, mirant el sostre. Missatges al mòbil, missatges al correu. Pareixia que mai tindria temps per a res. I quan es posava a enviar senyals de fum enmig de la mar, el Titanic s'enfonsava perquè no tenien temps per aplegar, o potser ganes.

I callar coses que sense poder evitar-ho es recorden sense pensar.

Llençar missatges en una botella de vidre, que es fondran entre l'escuma i el temps. I seguia sobre el llit, mirant el no-res, de la mateixa manera que va començar aquesta espiral d'estirar i afluixar amb el món.

Només demanava un "tinc ganes de veure't" encara que haguessin passat tres mesos, alguna mirada que només li podien regalar quan les trobades es feien físicament, o un missatge de resposta.


Deixar de sentir-se com un intermitent de cotxe, per ser la llum d'un far.

divendres, 25 de febrer de 2011

Dolça és la sal

Pareixia un xiquet amb sabates noves. Li costava caminar amb naturalitat, fer passos amb seguretat. Però se li veia a la cara, anava dibuixant timidament un somriure a cada pas.
Les coses no havien sigut necessàriament fàcils, però ara no semblaven complicades.

I caminava per aquells carrers amb aquella rialleta estúpida, potser estava gaudint d'aquell goig efímer. Goig, que només durava unes estonetes.

Com quan la mare guardava aquelles sabates noves per traure-les de diumenge en diumenge.
Es delia per portar-les posades, com per repetir els moments que el feien sentir-se així.


Tornava a sentir-se un poc nen, era un home dret i fet, i ara curiosament es sentia un nen.

Semblava un dels contes que solía llegir, quan el conte comença amb un día de sol i aire fresc. Semblava que els díes no podíen eixir més radiants i que l'aire no podia tindre més dolç flaire.

Potser en altres circumstàncies hauria sentenciat aquelles estones com a pèrdua de temps, en que no estava fent res realment productiu, però era gratificant.

Assaboria cada instant, cada moment, cada segon, per tal de retenir-los fins el moment de poder tornar-los a repetir.

dissabte, 19 de febrer de 2011

2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals


Com bé van dir els del Penjoll, hui si no teniem res que fer, podiem acudir a l'entrega dels Premis Blocs de les Comarques Centrals, que no ha semblat el dia del Juí Final com deien, però ens han convidat a coca i mistela.


Aquest bloc, va aconseguir ser participant, després amb l'ajuda i el suport de la gent que el llig i el segueix va aplegar a ser candidat, i més endavant els jutges (per això del Juí) el van premiar fent-lo finalista en dos categories.

Encara que he dit que no semblava el dia del Juí Final, em retractaré i diré que he acabat al llit, feta pols com el porlam que es pasava Mi Sostingut a l'obra.

Donar l'enhorabona als guanyadors, que eren molt bons i tenien blocs de gran qualitat.

Això em recorda que, he trobat a Xavier Aliaga, guanyador d'una de les categories en que aquest bloc era finalista, i li he donat l'enhorabona fent-li saber que qui l'estava felicitant era la responsable de Reflexions vora el mar. Tal i com m'ha dit, aquest bloc és molt jove, escric des de fa relativament poc. Per tant, aquest esdeveniment li donará una empenta a les meues mans a seguir escriguent i al bloc a seguir creixent.

La molt enhorabona a Frederic Jordà, guanyador de la categoria "informació i notícies" a qui he tingut el plaer d'arreplegar-li el premi en nom seu.


Des d'aquest humil bloc, moltes gràcies a tots els seguidors, lectors, jurat, Penjoll i resta de gent que ha donat suport a les meues paraules, ser finalista m'ha omplit de goig i m'ha fet molt devanida. ( i a Joan Sanchis per proporcionar-me transport i oferir-me casa seva en aquest dia d'excursionisme)


Colometa :)