dilluns, 31 de gener de 2011

Dia 1: Llença't

Camine sobre l'asfalt xop dels carrers d'Alcoi, a buscar la nostra primera trobada. No ens hem vist mai i tremole, no sé qué descobriré.
Passem abans d'hora a les classes dels exploradors perquè A. té un petit problema de conducta. Avui li ha pegat a un company sense motiu aparent, ell no ho volia fer.


- Me llamo A. - diu mirant-me amb aquells ulls tan grans - ¿y tú quién eres?

- Sóc Colometa i estic de pràctiques
- Ah! y ¿eres de aquí?

- No, no. Jo visc a un poblet molt bonic, prop d'aci. Tu si?

- Yoo.. yoo.. soy, soy de España pero vivo en el Teix, el Teix es mi casa.

- Saps qué? Supose que el Teix també serà ma casa durant aquestes setmanes.

- Y tú mañana.. volv.. vendr.. otros días.. tú.. ¿vendrás?

- Jo demà tornaré, i demà i l'altre i l'altre.

Tornaré perquè he de continuar ajudant a J. amb el valencià, escoltar la resta de cançons de reggaetón que a Z. li encanten, i jugar, "pillar" i dutxar a B. Els ho deixat promés hui.

diumenge, 30 de gener de 2011

Començar

Viatjar en bus, com ho feia totes les setmanes. Intentant llegir, intentant sentir música. Intentant no dormir. Però sabia que era inevitable i no tardaria gens. Amb els ulls tancats i el llibre sobre les cames amb un dit dins marcant la pàgina on s'havia quedat, pensava. Pensava i sabia que havia encetat una nova etapa, volent-ho o sense voler. No solem triar, ens adaptem a allò que ens arriba i decidim la manera d'adaptar-nos. Tant de bò fora tan fàcil com tancar un llibre que has acabat de llegir i olorar la coberta del següent. Sembla que es tracta d'un camí. Són camins. No hi han destins finals, només parades entre l'enllaç amb el següent.




"Començar és continuar un final."


Posar un punt.


Punt i apart.


Continuar.


Per nous camins.


"Mai no és massa tard per tornar a començar".

Quan B. pensa i no puc saber en qué.

Ara no em puc gitar a dormir. T'acabe de dir adéu quan desitjaria que estiguessim aci amb l'estufa. Estaré igualment desperta, però amb l'angoixa al pit que he tingut fa unes hores. L'angoixa de voler tenir-te ara al meu costat quan sé que cada volta t'allunyes més amb el teu cotxe. I jo aci, desitjant tenir-te tan a prop com quan he sentit el meu pit encongit i m'he refugiat en tu.

Potser quedar-se li fa pànic, o el que li fa pànic es que jo torne. No el fet de que jo torne, que torne la nostàlgia i les ganes de veure'ns i parlar durant hores. O el plaer de fer algún plà, passetjar com ho feiem abans. Cridar-te només per sentir la teua veu i alegrar-te'n de sentir la meua. Que s'allarguen les hores sense que ens donem compte i que no ens semble tan mala idea. Però estire i estire, jo sola.


Em notifiques que t'en vas, perquè mai ho dius, et limites a notificar. Els meus intents perquè no em deixes sola mai serveixen de res, i cada volta menys. Seguisc insistint, però has decidit marxar. Vaig corrent cap al balcó, però ni m'he molestat en llevar-me l'abric, contemple com, poc a poc els teus pasos ressonen en un carrer buit que es dirigeixen a setmanes o fins i tot mesos buits de notícies. Ja no sé en què pensa B., ja no sé què desitja B. S'escapa i s'allunya. A mi m'agrada abraçar-lo i quedar-me quieta, respirant profundament tal i com m'ha dit per a aconseguir un poc de pau. També m'agradaria apropar-me als seus ulls i veure en què està pensant. Però aleshores, la seua mirada es queda desafiant i em demana el codi de seguretat. Codi que ha canviat i ara desconec.


Tinc els braços buits i angoixa. I ara em trobe sola i sense B.


dimarts, 25 de gener de 2011

Ser vent, sentir-se vent

I ara hi han mil coses més importants però les ignore totes. Al cap i a la fi, un dia sense avisar vaig decidir canviar les meues prioritats. Esdevingueren coses intangibles, immaterials i d'àmbit no formal.
Des d'aleshores m'he donat compte que els dedique el major esforç i la major part del temps.

Tots i cadascún dels dies. Altres més visible, altres menys. Però tots els dies.

Com els dies en que desitge eixir de casa i plantar-me a la porta de ta casa, proposar-te que anem al cine. I ho pense, aci a casa, jo sola, sense que sàpies res. Potser només t'havera enviat un missatge que no hagueres respost, segurament haveres anat però no amb mi. I possiblement hi ets mentre jo voldria ser allà. La pel·licula deu haver començat fa ja una hora, però encara ho pense. De tota manera no podria haver anat, però no deixe de pensar en les ganes que tenia de dir-t'ho.

Alguns dies seré tempesta, i altres rellamps. Un dia seré ventada i d'altre només una suau brisa que t'acaricia sense que te'n adones, sense saber que ho està fent. Avui sóc brisa desitjant haver sigut tempesta.

diumenge, 23 de gener de 2011

A la dona de rosa

Vos presente a la dona de rosa, és aquesta que ix dibuixada a l'esquerra.

Jo l'estime, com estime molta altra gent, però el que diferència la dona de rosa de tota la resta que també estime és que no la tinc tan a prop com desitjaria.
La dona de rosa, és una dona fugissera que sempre té mil coses al cap i mil voltes més vida social que jo.
Supose que, quan creixem la vida ens empenta per camins diferents i ens deixa un punt de trobada. Però a mi el punt de trobada se'm queda menut i m'agradaria passar més temps amb la dona de rosa, que ha de partir el seu punt de trobada amb molta altra gent.
Sé que ara, hui dia, la dona de rosa és feliç. Ha trobat la manera de, fer que els seus dies estiguen plens de llum i de somriures. M'agradaria compartir molts més somriures amb la dona de rosa, perquè, si he de confessar, confesaré que la veig poc.
Aquesta dona de rosa, mai no es dóna per vençuda i me'n alegra molt que, a pesar de saber que sóc una impuntual i que mai estic a punt, insisteix en passar per ma casa i una i una altra vegada. I baixem carrer avall juntes.
Supose que això es fer-se grans, saber que, passen els anys i ella mai no deixa de buscar-me, i cuidar-me com un dia ho va prometre. Podria dir tot allò que ella ha fet per mi, i supose que ni ho recordará, però diu molt de per què l'estime.
I supose també que això és tenir-la per sempre.

dimecres, 19 de gener de 2011

Altra volta vas a dir el mateix? Sí!

http://elpenjoll.blogspot.com/2011/01/finalistes-dels-2ns-premis-blocs-de-les.html

Ara que he trobat una miqueta de temps, i un lloc a la biblioteca de Joan Reglà (tot siga dit) puc dedicar-li una miqueta de temps a escriure ací.
Al facebook en el moment en què vaig llegir els resultats de les votacions, només vaig poder publicar, (més o menys) açò:
"Estic il·lusionada, extasiada, complaguda, encantada, joiosa, satisfeta, alegre, riallera, exultant, vehement i sobretot molt feliç!
El meu blog ja és candidat als 2ns Premis Blocs! I en unes molt bones posicions que no haurien sigut possibles sense la vostra col·laboració i participació.
De tot cor, moltes gràcies a tots!"
I , si em pare a pensar no em queda molt més que dir, sobretot perquè vaig justa de temps i només queda fer un últim esforç (i un últim exàmen).

De tot cor, moltes gràcies a tots!

dilluns, 17 de gener de 2011

Morir lentament

Com una espelma que s'apaga, el cor de la dama de gel no aguantaría molt més. A cada día, en cada moment de lucidesa perdía un raig.

El cor de la dama de gel un día escoltava cançons, i enganxava amb les seues paraules. Hi havien boniques paraules per al cor de la dama de gel. És l'última oportunitat de reviure i sap que no servirá de res, que seguirá desagnant-se com ho ha anat fent fins ara, com un tall en la aorta. Suau, discret i invisible, sense avisar, lent. I la sang anirá recorrent poc a poc el seu cos, inevitablement.


Sospirs, només li queden sospirs. Un poc d'alè de vida, prim com el fil d'una agulla.

El cor de la dama de gel plorava, com tots els cors. Sentía el nuc a la gola, com quan es tracta de no fer soroll en els plors. Les llágrimes pesaven i queien soles, regalimant per la volta de la galta fins la comisura dels llavis. Eren salades com l'aigua de mar. I era bastant lógic, no podien ser dolces perquè no havien de ser dolces.


El cor de la dama de gel només bategara per tu, només es sentirá viu per tu. Anirá desagnant-se poc a poc. La dama de gel, es va fer gel per tu. Es va fer gel quan vas desaparèixer.

dissabte, 15 de gener de 2011

Recordar l'oblit

Girar-se de sobte i preguntar la identitat d'aquell que ens mira somrient al nostre costat. Pensar que, deu estar boig. No l'havia vist abans, mai no m'ha dit el seu nom ni sé com sona el seu riure. No li veig massa intenció de fer-ho, sembla més aviat trist, però de tota manera em mira com si totes eixes coses que jo desconec les coneixés ell de mi.

He perdut l'habilitat de lligar paraules i construir frases. Em sent atabalada, confusa i m'atreviría a dir que perduda.

He esgotat la meua inspiració, sóc una cançò sense partitura. Una nit sense estreles. Un jardí sense flors. Una flor sense vida. Una vida sense nens. Un nen sense somriure. Un somriure sense alegría.


Així es sentirán, supose. Em vaig sentar, vaig gaudir del "Futur de la memòria". Vaig escoltar i en acabant vaig pensar. Ara escric, sense massa perspicàcia. Potser això és perdre l'essència.

No tinc altra cosa més valuosa que la meua potent i minuciosa memòria. Si algún día anara diluint-se entre el temps que avança inevitablement, si ja no recordés els detalls de cada moment viscut, els detalls menuts de cada gest i cada paraula que atesore en la meua ment, moriría de tristesa. Moriría tota jo, poc a poc, l'experiència que tantes ilusions perdudes m'ha costat s'esvairía amb tot el que vaig haver de pagar. Ja no podría parlar, no podría escriure, no tindría res que pensar. Sería un full blanc, buit, sense passat, sense història, sense arrels.

Escriuré, ara que encara puc, per anar llegint, per agafar-los després i estirar fins tindre-ho tot de tornada si algún día passara. Si passara, quan més tard millor. O que no passe. Mai no li he tingut tanta por a res.


"Abajo el alzheimer" de Javier Krahe.

divendres, 14 de gener de 2011

Rigor mortis

Sent com el meu cor batega molt depressa i em sembla que se'n ixirá del pit. Tremole i el desconcert va instalant-se al meu cos.

Poc a poc, he vist com petits obstacles que anaven apareixent els feiem fugir de la mateixa manera que venien.

Però tinc una miqueta de por. La por no és roïna, la por apareix quan és pot perdre alguna cosa. Si puc perdre alguna cosa significa que abans la he de tindre. De manera que, així és, ací està, bastant tangible.

Em fan por els principis, no ho puc evitar. Sobretot em fan por els principis quan no sé quin tipus de principis són, quan no sé de qué son exactament.

Deixar-me dur, deixar-me portar.



El llit és el lloc més tou, més acollidor i sobretot, el més ideal per a fer la cullereta. Ahir vaig anar a provar un matalàs nou ja que l'altre se m'havia espatllat.

- No, sentada no. Has de gitar-te.

I allà estava jo, rígida. Digna de foto funeraria. Cadavèrica. De segur que em podríen haver alçat com un mort! Com quan feiem exercicis d'educació física.

Ho lamente molt, no podré relaxar-me sobre el matalàs fins que no acostume a deixar-me caure.

Paciència, només demané temps i paciència.

dilluns, 10 de gener de 2011

Fins després


Supose que sabrás que eres tu qui a voltes, quan menys ho espere em sorprens i re-apareixes.

I pense tot allò que vaig viure, tot allò que un día em va dibuixar un somriure i que d'una ventada ho va esborrar sobtadament. De totes aquelles coses, vaig resorgir i ara sóc com em conèixes hui. Queda molt per caminar, un carrer sense fanals i de sobte una claror que enllumena el camí.

Espere que sàpies que eres tu, quan la llum comença a apagar-se. Quan pareixia que ja no quedava ni un raig. T'espere i m'esperes, et busque i em busques. Ens trobarem, abans o després. Deixaré l'andana on tant vaig sospirar i correré cap a tu. No me'n he anat, no me'n vaig anar mai. Estaré ací, on ens vam dir l'últim fins després.

dissabte, 8 de gener de 2011

Quan vaig escoltar tocar la polca em vaig animar, i vaig comprovar que era molt fácil marcar el compás


Hauria d'inventar una paraula bonica que resumira "amor de mare". Sona molt a tattoo de pirata.

Amor de mare és quan ta mare escolta "El ball de la polca" i recorda que et va gravar mentre ballaves això amb 5 anys al festival d'estiu de l'escoleta. L'amor de mare no acaba ahí, l'amor de mare busca la prova filmogràfica que guarda en un VHS i la posa per a que tot el món gaudim de la meua actuació.

Per què amor de mare?

Perquè mentre el meu pare no deixa de riure i dir que avui continue sent igual d'arritmíca ma mare el fa callar. Diu que estic molt graciosa i que m'ho deixava fer tot, que estic molt més bonica perquè ella em pentinava i em vestía, que hi ha que vore quin mal va fer de deixar-me corda solta.

Amor de mare es veure la cara que se li posa de cara a la pantalla mentre se li dibuixa un somriure i tarareja a ritme de "tc, tc, tc".

Ma mare és en aquestos moments 15 anys més jove, encara que siga a la meua costa.

divendres, 7 de gener de 2011

El cor de la dama de gel

- Dis-me qué faig ara? - va dir el cor de la dama de gel.



Ara estàs al principi, al principi de tot. Quan no saps qué escriure, quan escriure qualsevol cosa sembla perillós. Quan no t'atreveixes a dir res. Quan voldries fer un món de paraules que voltaren en espiral i l'envoltaren.

No cal que dir res, no serviría de res. Ja has emprat moltes paraules en va. Paraules que l'aire s'ha endut, paraules que s'han esborrat, paraules que teníen la teua esència. Paraules que eren tu, paraules que es van quedar esperant qualsevol cosa, el que fós.

Jo deixaré que una llagrima regalime per la volta de la teua galta. Esta volta sí, jo també ho faria si veiés com aquesta història es desagna.

Aquesta història es desagna sola i trista, poc a poc, mentre la seua mitat s'allunya.

On estará? Qué estará fent? En què està pensant ara?

Preguntes que mai t'havies fet, perquè les preguntes que no es deuen fer tenen respostes que no volem sentir.

Respirará amb avidesa sabent que només li queden uns últims sospirs. No importará, de tota manera estará sola quan arribe el moment, tremolará per última volta mentre la por disfresada de tristesa envaeïx els seus ulls.

dimarts, 4 de gener de 2011

The promise

Pensar que ja no trobarem cap missatge més a la bústia, que ens quedarem esperant per sempre més.

Un día et despertaràs, i recordaràs que no havies obert totes les bústies, i trobaràs allò que no esperaves. Regals en forma de música.

Com totes les coses bones, com les millors coses, són les que no s'esperen.

A la bústia he trobat música, només per a mi. Algú va recordar que a banda del xocolate negre també m'agrada la música, i els pianos.

Jo també t'he trobat a faltar aquestos díes.

dissabte, 1 de gener de 2011

Des-pròposits de cap d'any.



Tot el món en començar l'any li pega per fer una llista de próposits d'any nous. Bones, o no tan bones, accions o costums que seguir, canviar o estrenar.



Aquest cap d'any, com tots els altres, ha estat fora del habitual:

  • - No he menjat raïm, he menjat cacaus perquè, diuen, que fa més grans els pits.

    - Almenys ens vam voler menjar els cacaus a la plaça, però allà no hi havia ningú i semblava un poble fantasma. De manera que, vam haver d'introduir l'any al ritme de "daaaaang!"s casolans.

    - Seguidament, tampoc no vam poder felicitar ningú més que els que estavem allà ja que, a banda de que és una data en que es colapsen les línies no disposavem de cobertura. Doncs bé, vam haver de seguir el plà rural al peu de la lletra.

    - No vaig beure perquè jo amb aquest estat, els neurofrens i la beguda podrien haver resultat dignes d'un cóctel Molotov.

    - La gent sol aprofitar aquesta ocasió per a enfilar-se vestits d'estiu però amb tot tipus de daurats i platejats o engalanar-se com si es prepararen per a l'última nit de la seua vida. Aquest any vam optar per disfresar-nos, jo d'M&M. Van aplegar a preguntar-me si anava de fresa, tal com sona. I em va tocar explicar que era un "lacasito".

    - L'habitual és buscar un lloc elegant on deixar els estalvis de tot un any. Nosaltres vam optar per una vella casa a un municipi de vora 200 habitants. Bé, nosaltres i la rata.

Enguany no pense fer cap llista de pròposits, al final tot s'acaba torcent. Aniré des-proposant día a día coses que m'havia proposat anteriorment i fer així d'aquest any, millor any que l'anterior.