dilluns, 17 de gener de 2011

Morir lentament

Com una espelma que s'apaga, el cor de la dama de gel no aguantaría molt més. A cada día, en cada moment de lucidesa perdía un raig.

El cor de la dama de gel un día escoltava cançons, i enganxava amb les seues paraules. Hi havien boniques paraules per al cor de la dama de gel. És l'última oportunitat de reviure i sap que no servirá de res, que seguirá desagnant-se com ho ha anat fent fins ara, com un tall en la aorta. Suau, discret i invisible, sense avisar, lent. I la sang anirá recorrent poc a poc el seu cos, inevitablement.


Sospirs, només li queden sospirs. Un poc d'alè de vida, prim com el fil d'una agulla.

El cor de la dama de gel plorava, com tots els cors. Sentía el nuc a la gola, com quan es tracta de no fer soroll en els plors. Les llágrimes pesaven i queien soles, regalimant per la volta de la galta fins la comisura dels llavis. Eren salades com l'aigua de mar. I era bastant lógic, no podien ser dolces perquè no havien de ser dolces.


El cor de la dama de gel només bategara per tu, només es sentirá viu per tu. Anirá desagnant-se poc a poc. La dama de gel, es va fer gel per tu. Es va fer gel quan vas desaparèixer.

1 comentari:

Otto-ta ha dit...

Estaria bé que la dama li posara un poc de sacarina i que aprenguera a gaudir.