diumenge, 30 de gener de 2011

Quan B. pensa i no puc saber en qué.

Ara no em puc gitar a dormir. T'acabe de dir adéu quan desitjaria que estiguessim aci amb l'estufa. Estaré igualment desperta, però amb l'angoixa al pit que he tingut fa unes hores. L'angoixa de voler tenir-te ara al meu costat quan sé que cada volta t'allunyes més amb el teu cotxe. I jo aci, desitjant tenir-te tan a prop com quan he sentit el meu pit encongit i m'he refugiat en tu.

Potser quedar-se li fa pànic, o el que li fa pànic es que jo torne. No el fet de que jo torne, que torne la nostàlgia i les ganes de veure'ns i parlar durant hores. O el plaer de fer algún plà, passetjar com ho feiem abans. Cridar-te només per sentir la teua veu i alegrar-te'n de sentir la meua. Que s'allarguen les hores sense que ens donem compte i que no ens semble tan mala idea. Però estire i estire, jo sola.


Em notifiques que t'en vas, perquè mai ho dius, et limites a notificar. Els meus intents perquè no em deixes sola mai serveixen de res, i cada volta menys. Seguisc insistint, però has decidit marxar. Vaig corrent cap al balcó, però ni m'he molestat en llevar-me l'abric, contemple com, poc a poc els teus pasos ressonen en un carrer buit que es dirigeixen a setmanes o fins i tot mesos buits de notícies. Ja no sé en què pensa B., ja no sé què desitja B. S'escapa i s'allunya. A mi m'agrada abraçar-lo i quedar-me quieta, respirant profundament tal i com m'ha dit per a aconseguir un poc de pau. També m'agradaria apropar-me als seus ulls i veure en què està pensant. Però aleshores, la seua mirada es queda desafiant i em demana el codi de seguretat. Codi que ha canviat i ara desconec.


Tinc els braços buits i angoixa. I ara em trobe sola i sense B.