dissabte, 15 de gener de 2011

Recordar l'oblit

Girar-se de sobte i preguntar la identitat d'aquell que ens mira somrient al nostre costat. Pensar que, deu estar boig. No l'havia vist abans, mai no m'ha dit el seu nom ni sé com sona el seu riure. No li veig massa intenció de fer-ho, sembla més aviat trist, però de tota manera em mira com si totes eixes coses que jo desconec les coneixés ell de mi.

He perdut l'habilitat de lligar paraules i construir frases. Em sent atabalada, confusa i m'atreviría a dir que perduda.

He esgotat la meua inspiració, sóc una cançò sense partitura. Una nit sense estreles. Un jardí sense flors. Una flor sense vida. Una vida sense nens. Un nen sense somriure. Un somriure sense alegría.


Així es sentirán, supose. Em vaig sentar, vaig gaudir del "Futur de la memòria". Vaig escoltar i en acabant vaig pensar. Ara escric, sense massa perspicàcia. Potser això és perdre l'essència.

No tinc altra cosa més valuosa que la meua potent i minuciosa memòria. Si algún día anara diluint-se entre el temps que avança inevitablement, si ja no recordés els detalls de cada moment viscut, els detalls menuts de cada gest i cada paraula que atesore en la meua ment, moriría de tristesa. Moriría tota jo, poc a poc, l'experiència que tantes ilusions perdudes m'ha costat s'esvairía amb tot el que vaig haver de pagar. Ja no podría parlar, no podría escriure, no tindría res que pensar. Sería un full blanc, buit, sense passat, sense història, sense arrels.

Escriuré, ara que encara puc, per anar llegint, per agafar-los després i estirar fins tindre-ho tot de tornada si algún día passara. Si passara, quan més tard millor. O que no passe. Mai no li he tingut tanta por a res.


"Abajo el alzheimer" de Javier Krahe.