divendres, 25 de febrer de 2011

Dolça és la sal

Pareixia un xiquet amb sabates noves. Li costava caminar amb naturalitat, fer passos amb seguretat. Però se li veia a la cara, anava dibuixant timidament un somriure a cada pas.
Les coses no havien sigut necessàriament fàcils, però ara no semblaven complicades.

I caminava per aquells carrers amb aquella rialleta estúpida, potser estava gaudint d'aquell goig efímer. Goig, que només durava unes estonetes.

Com quan la mare guardava aquelles sabates noves per traure-les de diumenge en diumenge.
Es delia per portar-les posades, com per repetir els moments que el feien sentir-se així.


Tornava a sentir-se un poc nen, era un home dret i fet, i ara curiosament es sentia un nen.

Semblava un dels contes que solía llegir, quan el conte comença amb un día de sol i aire fresc. Semblava que els díes no podíen eixir més radiants i que l'aire no podia tindre més dolç flaire.

Potser en altres circumstàncies hauria sentenciat aquelles estones com a pèrdua de temps, en que no estava fent res realment productiu, però era gratificant.

Assaboria cada instant, cada moment, cada segon, per tal de retenir-los fins el moment de poder tornar-los a repetir.

dissabte, 19 de febrer de 2011

2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals


Com bé van dir els del Penjoll, hui si no teniem res que fer, podiem acudir a l'entrega dels Premis Blocs de les Comarques Centrals, que no ha semblat el dia del Juí Final com deien, però ens han convidat a coca i mistela.


Aquest bloc, va aconseguir ser participant, després amb l'ajuda i el suport de la gent que el llig i el segueix va aplegar a ser candidat, i més endavant els jutges (per això del Juí) el van premiar fent-lo finalista en dos categories.

Encara que he dit que no semblava el dia del Juí Final, em retractaré i diré que he acabat al llit, feta pols com el porlam que es pasava Mi Sostingut a l'obra.

Donar l'enhorabona als guanyadors, que eren molt bons i tenien blocs de gran qualitat.

Això em recorda que, he trobat a Xavier Aliaga, guanyador d'una de les categories en que aquest bloc era finalista, i li he donat l'enhorabona fent-li saber que qui l'estava felicitant era la responsable de Reflexions vora el mar. Tal i com m'ha dit, aquest bloc és molt jove, escric des de fa relativament poc. Per tant, aquest esdeveniment li donará una empenta a les meues mans a seguir escriguent i al bloc a seguir creixent.

La molt enhorabona a Frederic Jordà, guanyador de la categoria "informació i notícies" a qui he tingut el plaer d'arreplegar-li el premi en nom seu.


Des d'aquest humil bloc, moltes gràcies a tots els seguidors, lectors, jurat, Penjoll i resta de gent que ha donat suport a les meues paraules, ser finalista m'ha omplit de goig i m'ha fet molt devanida. ( i a Joan Sanchis per proporcionar-me transport i oferir-me casa seva en aquest dia d'excursionisme)


Colometa :)

dilluns, 14 de febrer de 2011

Dia 10: Love is in the air

Hui com tots els anys, és una data que ens obliga a eixir al carrer amb mascareta, sobretot als diabètics que corren seriosos riscos per la pujada de sucre en l'ambient.

Tot són cors, frases típiques i tòpiques d'amors eterns que duren fins que s'acaben i peluixos que aprenen a dir "ai lov iu". Enguany fins Telepizza fa les mases en forma de cor, i M. es sorprén amb la idea. Podrien anar a menjar-ne els dos junts, ella i el seu amor de la vida de només dos setmanes. Parla de les cartes d'amor que s'han intercanviat i torna a posar els ulls de la ja, quasi, oblidada estupidesa adolescent i deixa de sentir el món girar al seu voltant.

B. i jo seguim amb els jocs habituals de tornada al centre, intentant convertir-me en qualsevol cosa, sobretot en una bruïxa roïna per tal de què, com a venjança l'ataque amb pesigolles, i riu molt, fins quedar-se sense alè. Parlem i m'en adone que M. continua en els seus somnis romàntics idealitzats.


- B. tu imagines com podria ser la dona més tonta del món? jo diria que deuria ser algú que no escoltara per a que poguerem dir d'ella tot el que volguerem i com que M. és la més bajoca que conec deuriem nomenar-la reina.


- ¿Qué?


Absolutament a Bàbia, o a la lluna de València, o qui sap on. Tornem al centre demanant el berenar.


Imaginem per un segon, un cor, enmig d'una tempesta, on no cauen bolves de neu, sino cors amb sucre creant un desert fred i glaçat. El cor, mig glaçat també, té una finestra, una finestra on, com al pobre Scrooge del Conte de Nadal, neteja un poc el cristall plè de sucre i mira l'escena que es viu a l'interior.


A l'interior, el dia transcorre entre besos i abraçades de tots que aprofiten qualsevol ocasió per demostrar els uns als altres que es un dia per a recordar l'estima que, a pesar de tot, es profesen mutúament.

dissabte, 12 de febrer de 2011

Petita

Abans que el seu nom ja coneixia el seu cos, i ens vam sentir sols a la gran ciutat.

Començava a fer fresca, i la seua jaqueta de cuir no mantenía suficientment la temperatura del seu cos. Allà estava dreta, inmòbil, glaçada. Sense aconseguir gaudir del moment.

Ara es delia per repetir aquells instants.

dimecres, 9 de febrer de 2011

Dia 8: Colometa sobre gel

Els dies d'estiu passen volant, potser els dies que passen volant són perquè gaudeixes cada segon que vius. Repetiries cent cops cada moment en què rius de gana, en que somrius amb una rialla, en moments que l'últim que se't acudeix és mirar l'hora.
Però hui no és un dia d'estiu i ni tan sols fa calor. A meitat camí. Dimecres, dia 9 de febrer. Amb el 50% del pràcticum fet. Sobre una pista de gel, qualsevol paisatge estiuenc és només pura casualitat o un miratge produït per l'extàsi del moment.
Aquesta imatge és només la part inferior de la nostra foto de familía, a dalt ens estem subjectant els uns als altres per no caure. Tal i com fem tots i cadascún dels dies.

dimarts, 8 de febrer de 2011

Dia 7: Confidències d'adolescents

Tornem a dinar dentilles, quin suplici!

Després de dinar em quede amb els majorets, que no fan més que avorrir-se i amb el poder amb les meues mans en forma de comandament de televisió comença una terrible lluita.

Es queixen que no tenen pel·licules per a veure, i l'educador que s'arrima a veure que passa descobreix el tema de la disputa. Els aconsella que en busquen alguna per a la setmana que ve, ja que el dimarts és el dia de reunió i em deixen asoles amb les bestioletes. Qué genials són els dimarts.


Per sort, recorde que jo en tinc dos a l'USB, i acaben posant Terminator. No sé què fan allà ni qui me les va posar, però ja no sé que és pitjor: Justin Bieber, el reggaetón o Terminator.

Deixem als dos homenets veient aquelles lluites dignes de Pressing Catch o com s'anomene. Semblen hooligans pegant tirs a llaunes metàliques amb forma humana. Potser només jo trobe estresant i desesperant passar el temps veient les baralles, que encara que fícticies, em fan patir.

Ens dirigim a l'habitació de les donetes, on intenten fer deures o estudiar. Dic intenten perquè sempre acaben contant-me o preguntant-me alguna cosa. Com que tot allò que és diu a una habitació són confidències es quedarán en confidències. Però sembla sorprenent la capacitat d'escolta i atenció que tenen amb 12 i 13 anys quan els parles d'alguna cosa que els interessa. També em sorprén la seua comprensió cap als problemes dels seus companys i m'alegra inmensament que m'estimen tant. No diré com ho sé ni perquè, però diré que és com allò que es sentiria dir pels carrers de poble: traure la cara per una.


- Es que a mí lo que me gusta de ti es cómo nos aconsejas y nos ayudas a hacer los deberes.


- Doncs ja pots anar espavilant que el que vull és que em digues que has aprovat naturals amb nota.


- Claro, claro y eso también. - Diu entre rialles - Lo que pasa no es eso, no te quiero porque me ayudes a aprobar, sino que nos ayudas cómo cuando le dijiste a Z. eso de los chicos en la conversación del tuenti.


M. em mira embelesada esperant alguna resposta:


-Ai bonica, mira de pals aprén una. Jo eixes coses també les feia i alguna volta també se m'escapen, a mi m'agradaria que avoltes algú em parara els peus i vosaltres els teniu als núvols. Jo aquestes coses vos les dic perquè estic fent pràctiques d'educadora, al cap i a la fi és el que faig dient-vos coses d'aquestes, vos eduque però no com ho fan les mestres a classe, ni tampoc com ho podrien fer els vostres educadors. No oblides que no fa tants anys jo era com vosaltres, de fet només se'n llevem 6 i 7 anys. Com aquell que diu ho vaig passar fa poc, de manera que millors si vos estalvieu faena que no porta a cap lloc, perquè xiquetes és desesperant!


Z. i M. em miren mentre riuen, sembla que estàn rumiant tot allò que els acabe de dir, i jo em sent satisfeta de que ho facen.


Quan apleguen els menuts just acaba Terminator amb una frase que em deixa atònita: No hay más destino que el que nos forjamos.

Em deixa pensativa i sense paraules, supose que en certa manera és el que els acabe de dir a les xiquetes.


- ¿Me ayudarás a ver qué regalo le hago para San Valentín a mi novio?


- ¿Al teu novio de dos setmanes?


- Sí, claro. !Es el amor de mi vida! He pensado en escribirle una carta.- Em respón mentre se li posa el somriure estúpid que solen tenir quasi totes les adolescents.


- Val, t'ajudaré. Però res de cartes suicides, ni yo por ti muero, ni tu y yo juntos para siempre, o lo dejaría todo por ti o renuncie! Aquesta nit, abans de dormir, que és quan millor s'escriuen auqestes coses, en un full en brut escriu coses que et nasquen, no vull cap tòpic, entesos? I demà ho revisem.


Es fan les set i me'n he d'anar, supose que un dia adolescent entre cançons talla-venes de reggaetón m'ha fet pensar moltes coses. No hi ha més destí que el que un es construeix... interessant. Hauré de començar a reconstruir moltes coses.


- Adéu xiquetes, estudieu i porteu-se bé. Ens veiem demà!

dilluns, 7 de febrer de 2011

Dia 6: Quatre voltes simpàtica

Cap día és com l'anterior i els moments que no aprofitem es perden com les paraules en el vent.
Hui, com tots els dies, ha estat un día diferent. Jo ja aplegue mirant que em trobaré. A. m'ha sorprés gratament. La seua mestra no diu res, s'ha portat com cal. El mire somrient. Quina bona manera de començar un dilluns!

B. entra cridant pels corredors el meu nom. I jo continue somrient. Ella entra somrient també i m'abraça, em fa un bes.

- ¿Sabes qué? Hoy me he llevado al cole el bolso que me regalaste, lo he dejado allí pero lo traeré a la tarde. ¿Te has cortado el pelo? Estás muy guapa.


B. continua somrient mentre em diu tot allo als meus braços, i jo més devanida encara de tot el que m'està dient i com m'ho està dient.

- Gràcies boniqueta - i li faig un bes mentre la deixe a terra - Au, anem a rentar-nos les mans abans de dinar.


Al mig día he d'anar a Salesians, no he anat en la vida. A més he de portar dos xiquets del grup A, han promés indicar-me ells el camí. Reprenem la marxa cap al carrer mentre J. renega de que podriem haver agafat el bus urbà.


- D'això res, que no veus quin día fa? És genial, per passetjar mentre baixes el dinar i gaudeixes del sol.


Potser els faça una mica de fàstic haver de caminar tant, i en efecte, Salesians ens queda lluny, tant que m'espante al veure que passem per davant del Don Vito i creuem la politècnica. Però es troben al seu tutor que m'indica on queda exactament i se'ls endú. M'ha caigut bé, és un xic jove que parlà valencià i va en bici. Segur que els he deixat en bones mans.


La meua tornada està marcada per la meua desició pendre els camins menys asfaltats i gaudisc de pintures barroques i murs del segle XVIII. Al centre un dels educadors ha portat bossetes de té amb espècies que ha comprat al comerç just, sap que es tracta de canella però no sap quin tipus de té és i les olore, quin fàstic haver pres ja un timonet!


- Es tracta de té negre amb canella.

Els sorpren que haja sabut dir quin tipus de té era només olorant-lo, però seria estrany si a aquestes altures no ho sabera fer. Demà pendrem té negre amb canella!

Quan els més menuts tornen de l'escola sorprenentment no tenen massa deures i acaben molt prompte. Les de pràctiques de TASOC tenen una reunió i hui no venen.

És el moment de dirigir i organitzar alguna activitat. Tire mà del projecte de Pedagogía Social i pretenc fer quatre activitats. Ai ignorant de mi! Només podem fer el cercle i haurem de relegar les altres tres per a quan les altres de pràctiques ens deixen continuar amb les nostres activitats alternatives.


B. se'm acosta perquè no sap escriure massa bé i no pot seguir el ritme de la resta, em fa molta llàstima que no puga participar perquè sens dubte B. és qui més s'avorreix allí dins. Anem al despatx mentre deixe que continuen sense mi. Al tornar donem per acabada l'activitat i després, en acabar tornaré els papers als propietaris perquè pugen llegir el que s'han escrit. Pose la música i comencem amb Golpes y carantoñas per a que, fins B. puga jugar amb nosaltres. Pareix que la cosa funciona, però ja s'han fet les set de la vesprada i he de marxar. L'educador em felicita perquè he aconseguit que, F. agafe un llapis per a fer alguna activitat. F. és el més major dels xics, té 15 anys i poc interés en els estudis. Aconseguir tenir reunits un grapat considerable de gent dels dos grups fent una mateixa activitat és una gran satisfacció. Potser els he renegat una mica dient-los que si no haveren fet interrupcions podríem haver jugat a tot. Demà els diré que ho han fet molt bé i que n'estic molt contenta.


Els dic adéu a tots i quan baixe per les escales sorprenc a les xiquetes comentant el que tenien als papers, totes elles estaven prou contentes. A elles també els dic adéu i fins demà.





El día pareix que ja ha acabat quan recorde que, jo encara no he llegit el meu paper. Colometa, entre altres coses, a banda "d'alta", és quatre voltes simpàtica.

diumenge, 6 de febrer de 2011

D'inspiració i altres històries

El meu amic A. i jo, sovint compartim vivències i experiències personals. A. i jo ens pareixem moltissim i compartim molts aspectes i punts de vista. Cal també dir que perseguim objectius i metes semblants. Solem recolzar-nos mútuament. Compartim també l'estima per la llengua i la passió per escriure.

Jo escric tots els dies, amb més o menys inspiració, però tots els dies per no perdre el costum i per dir-ho encara que no amb les paraules que farien d'allò més comú, frases mágiques.


A. escriu menys freqüentment però escriu relats més llargs, més bonics i amb més art.

Junts tenim un projecte que portarem endavant en breus. Però ara estic parlant amb ell com habitualment solem fer-ho. Compartint les nostres vivències i experiències personals. Recolzant-nos mútuament. Mentre escric em done compte que l'inspiració ha envaït el meu cos, i com l'aigua a un got que a punt de vessar, regalla i cau, s'escapa. Em sorprenc a mi mateixa amb les paraules que ixen quan li tecleje la meua perspectiva. Pense que podria emprar-la per escriure alguna cosa. Però la estic emprant bé. La estic emprant en una de les meues converses amb A.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Mirar el món i no sentir res.

De vegades no ens queden ni ganes ni forces per a continuar volant. Mirar el món i no sentir res. Repetia eixa frase cíclicament i sabia que era l'inici d'una nova temporada quan aquesta retornava a la seua ment.
Les ales de Colometa no tenien ni ganes ni forces per a continuar volant. De manera que no les batia per a aconseguir altura, només deixava que planejaren sobre el vent que bufava en alguna direcció, no importava quina.

Només li quedava no deixar-se morir a qualsevol racó, xafar el carrer i saber que tenia tasques pendents.
Colometa poseia com a tret característic la indecisió, el desconcert i la por. Havia de deixar-ho tot molt ben lligat abans. Però era com mirar l'escriptori i observar la pila de llibres i papers que hauria d'emplenar primer.
Com demanar-li a Colometa que volés sense cap destí? Sense cap objectiu ni motivació?
Colometa desitjava tornar a tenir obligacions i tasques pendents per a deixar de pensar, deixar de pensar que no tenia cap motiu més per continuar endavant.

dijous, 3 de febrer de 2011

Dia 4: No vaig triar

Quan s'agafa el ritme tots els díes semblen iguals. Interioritzes la rutina, però cal parar atenció. Saber que estàs viu i observar tot allò que fa que hui siga hui i no ahir o demà.

He d'anar jo sola a Carmelitas ja que una educadora ha avisat que aplegará amb un poc de retard. Passe a buscar a A. a la classe dels exploradors, la mestra un poc trista i desesperada em fa saber que hui s'ha pegat amb els companys i m'ha insinuat que han intercanviat males paraules. Em sap greu, no m'agrada estar enfadada i tampoc ho sé fer però no li faig cap bé fent com si res. De manera que faig un esforç sobrenatural.

- Vine aci A., posa't la jaqueta i dona'm la mà que ens n'anem.

- Nooooo...! Yo no quiero la mano, yo sé solo. Yo quiero solo. Soy mayor.

Sospire i inspire profundament, no és del meu gust haver de dir-li açò, però no puc fer altra cosa:


- D'això res. Hui no t'has portat com cal i hem d'anar de la mà. Estic molt disgustada.

- Pero es que yo no quiero de la mano.

- I jo no vull que la mestra diga aquestes coses de tu, que et baralles amb els companys ni que ara en aplegar l'educadora et castigue. I mira, m'aguante.

Em mira amb cara de pocs amics i amaga les mans, l'amenace amb el "uno, doooooooooos..." i de seguida m'agafa.

A. no és un xiquet agresiu, només li cal atenció. Sospite que els companys no li han fet cas o no l'han deixat jugar amb ells, possiblement hagen fet burla sobre ell. El seu primer recurs és espentar algú o provocar-lo, d'eixa manera segur que rep, almenys, alguna resposta. Em sap greu, però necessita temps i paciència. Això i que jo aprenga a posar-me seriosa sempre que siga necessari.

En aplegar al centre, després d'una interminable lluita pel pont, sap que ha d'anar a l'habitació a pensar. Almenys fins que apleguen les educadores. Mentre pujem de l'escala rumia alguna cosa i no puc evitar fer-li saber que vull escoltar-lo.

- Ahora sí que quiero de la mano.

- Ara si? I abans no? Mira, no vaig a negar-te la meua mà, però saps que de tota manera hauràs d'anar a pensar.

- Pero es que yo no quiero pensar.

- M'agradaria que no hagueres de fer-ho, però saps que és el que toca. Pensa perquè estem disgustades. Estic trista A. Pensa perquè estic trista.

Sap també que més li val tindrem contenta perquè li'n deixe passar moltes. I sospite que prefereix no tindre ningú més que s'enfade amb ell a sovint.

A B. li he portat el ball de la polca i d'altres com el ball de la marinera o Jo menege el ditet.
Sembla que li agraden i riu quan em veu ballar. Ho sé, sóc arrítmica, a veure que faig jo amb això. De segur que semble rídicula ballant així amb la meua edat, jo sola al comedor mentre B. em mira. Però prompte li ha fet gràcia i intenta ballar amb mi. Decidim que primer ballarem Jo menege el ditet, i per tant a la vesprada quan torne d'escola jugarem a ser rockeres. Farem una guitarra elèctrica de cartó i podrem assajar com cal. Quan torna repassem que fer quan a la cançò diu "ditet", "braçet", "cabet" i "culet". Cada volta li fa més gràcia. Per fi deixaré de perseguir-la! A la cuina ens donen el cartó i ella sembla encantada amb el disseny que li he fet de la guitarra.

Demà començen a anar-se'n a casa amb els pares, no tots. De manera que, alguns passarán el cap de setmana a l'Annex. B. és una de les xiquetes que haurà de quedar-se.

- Yo mañana me iré al anexo. ¿Tú estarás?

- Persupost! Jo aniré a l'Annex, que hem d'acabar la guitarra, cantar, ballar i jugar.

B. somriu, molt. Jo torne a casa somrient també. Potser mai havia pensat que els somriures es contagiaren. Però aquestos són innocents, són sincers, són agraïts. I jo sóc molt més feliç quan els veig contents.


______________

Ai Josep Cesc Bisbal, quina tabarra! Hauries d'haver anat al sopar, que no fas més que dir destrellats. Quin Bisbal més desbaratat!

dimecres, 2 de febrer de 2011

Dia 3: Dia de visites

B. em veu des de dins de la seua classe, hui hem anat a per ella. És dimecres, dia de visites i hui, a pesar de que no té classe per la vesprada no la voré massa encara que insisteix en que juguem.
Somriu enjogassada mentre crida el meu nom amb la bufanda a les mans.
De camí va cantant per convertir-me en una bruixa primer, una granota després i besar-me la mà amb la que la porte mentre em diu que m'estima.
Té un somriure molt bonic, espere que no el perda mai.

Després de dinar, uns es posen a fer els deures, altres se'n van i altres mentre esperen volen que juguem. A. i B. estàn al comedor amb mi, i com sempre B. reitera q juguem a alguna cosa. El seu germà A. veu que estic esgotada i sense idees, de manera que es posa a fer-li cares i ella riu, riu amb moltes ganes. Però no se'n oblida i torna a l'atac. No recorde com es juga a nines i pareix que s'entristeix quan li ho comunique.

- Y ¿a qué sabes jugar tú?

-Si que recorde algunes cançons per jugar. Vine aci al terra. - em mira amb poca convicció, però segueix al seu germà i seu amb nosaltres- Peu de gató, de María del Cantó, a sa mare Magdalena tots els peixos acudixen i el més xicotets de tots balla balla més que tots...

Demà els ensenyaré el ball de la Polca, m'agrada veure somriure a B. com jo ho feia.

dimarts, 1 de febrer de 2011

Dia 2: Llença't (part II)

Ens trobem al comedor parant la taula, mentre M. i K. m'orienten amb el lloc de cadascú.

- Ahí no tienes que poner cuchillo porque va un pequeño. Trae, pon tú las cucharas.


Em sent un poc estúpida, però al cap i a la fi estàn dient-me com ho hauré de fer mentre compartisca els dinars amb ells. Hui hi han dentilles. Faré l'esforç sobrenatural que vaig fer ahir amb l'encisam. Però la meua cara sempre és un poema, i no puc evitar moure les celles inconscientment. V. s'ha donat compte que no em fan gràcia.

- A nosotros tampoco nos gustan, pero hay que comerlas.


Sospire i sembla que han entés el meu "ja ho sé, i ho faré". Em miren atentament i pareix he aconseguit integrar-me complint el mateix que ells han de complir. La conversa comença a ser més distesa, i deriva en el moviment de les meues celles. Però hem de seguir complint, cal rentar-se les dents. B. està acabant de dinar i em demana que l'espere per a pentinar-se abans de tornar a l'escola. Ens dirigim tots junts als serveis on em pregunten per la meua vida al pis d'estudiants.

- És semblant, - els responc - però aci en sou més i s'avorriu menys.


Sospite que no he semblat convincent, però reitere que allà he d'estudiar com ells quan tornen de les classes. Els de l'ESO es queden amb mi tota la vesprada mentre intente aconseguir pau entre el sector masculí i femení que sembla un etern debat a favor o en contra de la condemna a la cadira elèctrica de Justin Bieber. Al fons sona una cançò seua que a mi em bada el cap.

Apleguen somrients amb un entrepà de xocolate M. i K., o com prompte començaré a anomenar-los, Pelé i Melé. El debat acaba quan comença una cursa fins als berenars.

La germana de B. aplega un poc disgustada perquè a l'endemà té un exàmen de Naturals i no ha estudiat res. La tutora l'ha bonegada perquè s'ho ha deixat per a l'últim dia i només fa que pensar en el seu novio d'una setmana. M., que així s'anomena la germana de B., ve a demanar-me ajuda perquè no troba ni els esquemes que va fer amb una amiga de classe.


- Ya no me apetece pintar, ¿vamos a jugar?


- La teua germana necessite que l'ajude en l'exàmen, mira sé que estic deixant moltes promeses a deure, però demà tu i jo jugarem tota la vesprada, val?


I B. ens deixa asoles. Ja és l'hora i he d'anar-me'n, M. em promet que continuará ella estudiant i en acabar fará de nou els esquemes com li he dit, em dona les moltes gràcies i li responc que el que ha de fer és dir-me demà que, l'exàmen no li ha ixit bé, que li ha ixit molt bé. Somriu i li dic fins demà.


- He d'anar-me'n - els dic a A. i B. que s'han passat tota la vesprada perseguint-me.


Els dos tenen cinc anys, ganes de jugar i necessitat d'abraçades, atenció i besos.


- Porteu-vos bé, val?


- ¿Vas a seguir viniendo mañana? - torna a preguntar A.


- Clar home, el que et vaig dir ahir, ho deia de veritat. Sino, qui et fará menjar les dentilles? Vull un bes, dels dos i ara.


Somriuen, primer ve un i després ve l'altre.


- Te quiero mucho


- Y yo, también te quiero mucho


- I jo a vosaltres, fins demà.