dilluns, 14 de febrer de 2011

Dia 10: Love is in the air

Hui com tots els anys, és una data que ens obliga a eixir al carrer amb mascareta, sobretot als diabètics que corren seriosos riscos per la pujada de sucre en l'ambient.

Tot són cors, frases típiques i tòpiques d'amors eterns que duren fins que s'acaben i peluixos que aprenen a dir "ai lov iu". Enguany fins Telepizza fa les mases en forma de cor, i M. es sorprén amb la idea. Podrien anar a menjar-ne els dos junts, ella i el seu amor de la vida de només dos setmanes. Parla de les cartes d'amor que s'han intercanviat i torna a posar els ulls de la ja, quasi, oblidada estupidesa adolescent i deixa de sentir el món girar al seu voltant.

B. i jo seguim amb els jocs habituals de tornada al centre, intentant convertir-me en qualsevol cosa, sobretot en una bruïxa roïna per tal de què, com a venjança l'ataque amb pesigolles, i riu molt, fins quedar-se sense alè. Parlem i m'en adone que M. continua en els seus somnis romàntics idealitzats.


- B. tu imagines com podria ser la dona més tonta del món? jo diria que deuria ser algú que no escoltara per a que poguerem dir d'ella tot el que volguerem i com que M. és la més bajoca que conec deuriem nomenar-la reina.


- ¿Qué?


Absolutament a Bàbia, o a la lluna de València, o qui sap on. Tornem al centre demanant el berenar.


Imaginem per un segon, un cor, enmig d'una tempesta, on no cauen bolves de neu, sino cors amb sucre creant un desert fred i glaçat. El cor, mig glaçat també, té una finestra, una finestra on, com al pobre Scrooge del Conte de Nadal, neteja un poc el cristall plè de sucre i mira l'escena que es viu a l'interior.


A l'interior, el dia transcorre entre besos i abraçades de tots que aprofiten qualsevol ocasió per demostrar els uns als altres que es un dia per a recordar l'estima que, a pesar de tot, es profesen mutúament.