dimarts, 1 de febrer de 2011

Dia 2: Llença't (part II)

Ens trobem al comedor parant la taula, mentre M. i K. m'orienten amb el lloc de cadascú.

- Ahí no tienes que poner cuchillo porque va un pequeño. Trae, pon tú las cucharas.


Em sent un poc estúpida, però al cap i a la fi estàn dient-me com ho hauré de fer mentre compartisca els dinars amb ells. Hui hi han dentilles. Faré l'esforç sobrenatural que vaig fer ahir amb l'encisam. Però la meua cara sempre és un poema, i no puc evitar moure les celles inconscientment. V. s'ha donat compte que no em fan gràcia.

- A nosotros tampoco nos gustan, pero hay que comerlas.


Sospire i sembla que han entés el meu "ja ho sé, i ho faré". Em miren atentament i pareix he aconseguit integrar-me complint el mateix que ells han de complir. La conversa comença a ser més distesa, i deriva en el moviment de les meues celles. Però hem de seguir complint, cal rentar-se les dents. B. està acabant de dinar i em demana que l'espere per a pentinar-se abans de tornar a l'escola. Ens dirigim tots junts als serveis on em pregunten per la meua vida al pis d'estudiants.

- És semblant, - els responc - però aci en sou més i s'avorriu menys.


Sospite que no he semblat convincent, però reitere que allà he d'estudiar com ells quan tornen de les classes. Els de l'ESO es queden amb mi tota la vesprada mentre intente aconseguir pau entre el sector masculí i femení que sembla un etern debat a favor o en contra de la condemna a la cadira elèctrica de Justin Bieber. Al fons sona una cançò seua que a mi em bada el cap.

Apleguen somrients amb un entrepà de xocolate M. i K., o com prompte començaré a anomenar-los, Pelé i Melé. El debat acaba quan comença una cursa fins als berenars.

La germana de B. aplega un poc disgustada perquè a l'endemà té un exàmen de Naturals i no ha estudiat res. La tutora l'ha bonegada perquè s'ho ha deixat per a l'últim dia i només fa que pensar en el seu novio d'una setmana. M., que així s'anomena la germana de B., ve a demanar-me ajuda perquè no troba ni els esquemes que va fer amb una amiga de classe.


- Ya no me apetece pintar, ¿vamos a jugar?


- La teua germana necessite que l'ajude en l'exàmen, mira sé que estic deixant moltes promeses a deure, però demà tu i jo jugarem tota la vesprada, val?


I B. ens deixa asoles. Ja és l'hora i he d'anar-me'n, M. em promet que continuará ella estudiant i en acabar fará de nou els esquemes com li he dit, em dona les moltes gràcies i li responc que el que ha de fer és dir-me demà que, l'exàmen no li ha ixit bé, que li ha ixit molt bé. Somriu i li dic fins demà.


- He d'anar-me'n - els dic a A. i B. que s'han passat tota la vesprada perseguint-me.


Els dos tenen cinc anys, ganes de jugar i necessitat d'abraçades, atenció i besos.


- Porteu-vos bé, val?


- ¿Vas a seguir viniendo mañana? - torna a preguntar A.


- Clar home, el que et vaig dir ahir, ho deia de veritat. Sino, qui et fará menjar les dentilles? Vull un bes, dels dos i ara.


Somriuen, primer ve un i després ve l'altre.


- Te quiero mucho


- Y yo, también te quiero mucho


- I jo a vosaltres, fins demà.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

I jo també et vull, colometa.

Otto-ta ha dit...

ara eres una supercolometa! molt bé! n'estic orgullosa ^^