dijous, 3 de febrer de 2011

Dia 4: No vaig triar

Quan s'agafa el ritme tots els díes semblen iguals. Interioritzes la rutina, però cal parar atenció. Saber que estàs viu i observar tot allò que fa que hui siga hui i no ahir o demà.

He d'anar jo sola a Carmelitas ja que una educadora ha avisat que aplegará amb un poc de retard. Passe a buscar a A. a la classe dels exploradors, la mestra un poc trista i desesperada em fa saber que hui s'ha pegat amb els companys i m'ha insinuat que han intercanviat males paraules. Em sap greu, no m'agrada estar enfadada i tampoc ho sé fer però no li faig cap bé fent com si res. De manera que faig un esforç sobrenatural.

- Vine aci A., posa't la jaqueta i dona'm la mà que ens n'anem.

- Nooooo...! Yo no quiero la mano, yo sé solo. Yo quiero solo. Soy mayor.

Sospire i inspire profundament, no és del meu gust haver de dir-li açò, però no puc fer altra cosa:


- D'això res. Hui no t'has portat com cal i hem d'anar de la mà. Estic molt disgustada.

- Pero es que yo no quiero de la mano.

- I jo no vull que la mestra diga aquestes coses de tu, que et baralles amb els companys ni que ara en aplegar l'educadora et castigue. I mira, m'aguante.

Em mira amb cara de pocs amics i amaga les mans, l'amenace amb el "uno, doooooooooos..." i de seguida m'agafa.

A. no és un xiquet agresiu, només li cal atenció. Sospite que els companys no li han fet cas o no l'han deixat jugar amb ells, possiblement hagen fet burla sobre ell. El seu primer recurs és espentar algú o provocar-lo, d'eixa manera segur que rep, almenys, alguna resposta. Em sap greu, però necessita temps i paciència. Això i que jo aprenga a posar-me seriosa sempre que siga necessari.

En aplegar al centre, després d'una interminable lluita pel pont, sap que ha d'anar a l'habitació a pensar. Almenys fins que apleguen les educadores. Mentre pujem de l'escala rumia alguna cosa i no puc evitar fer-li saber que vull escoltar-lo.

- Ahora sí que quiero de la mano.

- Ara si? I abans no? Mira, no vaig a negar-te la meua mà, però saps que de tota manera hauràs d'anar a pensar.

- Pero es que yo no quiero pensar.

- M'agradaria que no hagueres de fer-ho, però saps que és el que toca. Pensa perquè estem disgustades. Estic trista A. Pensa perquè estic trista.

Sap també que més li val tindrem contenta perquè li'n deixe passar moltes. I sospite que prefereix no tindre ningú més que s'enfade amb ell a sovint.

A B. li he portat el ball de la polca i d'altres com el ball de la marinera o Jo menege el ditet.
Sembla que li agraden i riu quan em veu ballar. Ho sé, sóc arrítmica, a veure que faig jo amb això. De segur que semble rídicula ballant així amb la meua edat, jo sola al comedor mentre B. em mira. Però prompte li ha fet gràcia i intenta ballar amb mi. Decidim que primer ballarem Jo menege el ditet, i per tant a la vesprada quan torne d'escola jugarem a ser rockeres. Farem una guitarra elèctrica de cartó i podrem assajar com cal. Quan torna repassem que fer quan a la cançò diu "ditet", "braçet", "cabet" i "culet". Cada volta li fa més gràcia. Per fi deixaré de perseguir-la! A la cuina ens donen el cartó i ella sembla encantada amb el disseny que li he fet de la guitarra.

Demà començen a anar-se'n a casa amb els pares, no tots. De manera que, alguns passarán el cap de setmana a l'Annex. B. és una de les xiquetes que haurà de quedar-se.

- Yo mañana me iré al anexo. ¿Tú estarás?

- Persupost! Jo aniré a l'Annex, que hem d'acabar la guitarra, cantar, ballar i jugar.

B. somriu, molt. Jo torne a casa somrient també. Potser mai havia pensat que els somriures es contagiaren. Però aquestos són innocents, són sincers, són agraïts. I jo sóc molt més feliç quan els veig contents.


______________

Ai Josep Cesc Bisbal, quina tabarra! Hauries d'haver anat al sopar, que no fas més que dir destrellats. Quin Bisbal més desbaratat!

2 comentaris:

Josep Francesc Bisbal i Chinesta ha dit...

Es que es vuiga o no, ser un Bisbal de Llombai t'afecta a la vida!

Sempre ens quedarà el BEA, les conspiracions de Google per dominar el món i els reptilians!

Anònim ha dit...

les teves accions tenen molt de mèrit, de veritat