dimarts, 8 de febrer de 2011

Dia 7: Confidències d'adolescents

Tornem a dinar dentilles, quin suplici!

Després de dinar em quede amb els majorets, que no fan més que avorrir-se i amb el poder amb les meues mans en forma de comandament de televisió comença una terrible lluita.

Es queixen que no tenen pel·licules per a veure, i l'educador que s'arrima a veure que passa descobreix el tema de la disputa. Els aconsella que en busquen alguna per a la setmana que ve, ja que el dimarts és el dia de reunió i em deixen asoles amb les bestioletes. Qué genials són els dimarts.


Per sort, recorde que jo en tinc dos a l'USB, i acaben posant Terminator. No sé què fan allà ni qui me les va posar, però ja no sé que és pitjor: Justin Bieber, el reggaetón o Terminator.

Deixem als dos homenets veient aquelles lluites dignes de Pressing Catch o com s'anomene. Semblen hooligans pegant tirs a llaunes metàliques amb forma humana. Potser només jo trobe estresant i desesperant passar el temps veient les baralles, que encara que fícticies, em fan patir.

Ens dirigim a l'habitació de les donetes, on intenten fer deures o estudiar. Dic intenten perquè sempre acaben contant-me o preguntant-me alguna cosa. Com que tot allò que és diu a una habitació són confidències es quedarán en confidències. Però sembla sorprenent la capacitat d'escolta i atenció que tenen amb 12 i 13 anys quan els parles d'alguna cosa que els interessa. També em sorprén la seua comprensió cap als problemes dels seus companys i m'alegra inmensament que m'estimen tant. No diré com ho sé ni perquè, però diré que és com allò que es sentiria dir pels carrers de poble: traure la cara per una.


- Es que a mí lo que me gusta de ti es cómo nos aconsejas y nos ayudas a hacer los deberes.


- Doncs ja pots anar espavilant que el que vull és que em digues que has aprovat naturals amb nota.


- Claro, claro y eso también. - Diu entre rialles - Lo que pasa no es eso, no te quiero porque me ayudes a aprobar, sino que nos ayudas cómo cuando le dijiste a Z. eso de los chicos en la conversación del tuenti.


M. em mira embelesada esperant alguna resposta:


-Ai bonica, mira de pals aprén una. Jo eixes coses també les feia i alguna volta també se m'escapen, a mi m'agradaria que avoltes algú em parara els peus i vosaltres els teniu als núvols. Jo aquestes coses vos les dic perquè estic fent pràctiques d'educadora, al cap i a la fi és el que faig dient-vos coses d'aquestes, vos eduque però no com ho fan les mestres a classe, ni tampoc com ho podrien fer els vostres educadors. No oblides que no fa tants anys jo era com vosaltres, de fet només se'n llevem 6 i 7 anys. Com aquell que diu ho vaig passar fa poc, de manera que millors si vos estalvieu faena que no porta a cap lloc, perquè xiquetes és desesperant!


Z. i M. em miren mentre riuen, sembla que estàn rumiant tot allò que els acabe de dir, i jo em sent satisfeta de que ho facen.


Quan apleguen els menuts just acaba Terminator amb una frase que em deixa atònita: No hay más destino que el que nos forjamos.

Em deixa pensativa i sense paraules, supose que en certa manera és el que els acabe de dir a les xiquetes.


- ¿Me ayudarás a ver qué regalo le hago para San Valentín a mi novio?


- ¿Al teu novio de dos setmanes?


- Sí, claro. !Es el amor de mi vida! He pensado en escribirle una carta.- Em respón mentre se li posa el somriure estúpid que solen tenir quasi totes les adolescents.


- Val, t'ajudaré. Però res de cartes suicides, ni yo por ti muero, ni tu y yo juntos para siempre, o lo dejaría todo por ti o renuncie! Aquesta nit, abans de dormir, que és quan millor s'escriuen auqestes coses, en un full en brut escriu coses que et nasquen, no vull cap tòpic, entesos? I demà ho revisem.


Es fan les set i me'n he d'anar, supose que un dia adolescent entre cançons talla-venes de reggaetón m'ha fet pensar moltes coses. No hi ha més destí que el que un es construeix... interessant. Hauré de començar a reconstruir moltes coses.


- Adéu xiquetes, estudieu i porteu-se bé. Ens veiem demà!