divendres, 25 de febrer de 2011

Dolça és la sal

Pareixia un xiquet amb sabates noves. Li costava caminar amb naturalitat, fer passos amb seguretat. Però se li veia a la cara, anava dibuixant timidament un somriure a cada pas.
Les coses no havien sigut necessàriament fàcils, però ara no semblaven complicades.

I caminava per aquells carrers amb aquella rialleta estúpida, potser estava gaudint d'aquell goig efímer. Goig, que només durava unes estonetes.

Com quan la mare guardava aquelles sabates noves per traure-les de diumenge en diumenge.
Es delia per portar-les posades, com per repetir els moments que el feien sentir-se així.


Tornava a sentir-se un poc nen, era un home dret i fet, i ara curiosament es sentia un nen.

Semblava un dels contes que solía llegir, quan el conte comença amb un día de sol i aire fresc. Semblava que els díes no podíen eixir més radiants i que l'aire no podia tindre més dolç flaire.

Potser en altres circumstàncies hauria sentenciat aquelles estones com a pèrdua de temps, en que no estava fent res realment productiu, però era gratificant.

Assaboria cada instant, cada moment, cada segon, per tal de retenir-los fins el moment de poder tornar-los a repetir.