dimarts, 29 de març de 2011

Buscant un lloc al món

Entrava enmig de l'obscuritat amb les meues pertenències a les mans, intentant no fer massa soroll. I em vaig assentar timidament, sense fer massa remolí. En silenci, observe l'escena. Sola, en aquell racó. Esperar que la sala es torne a quedar en silenci i eixir. Reunir-se amb els companys, amics que et reben amb un somriure i s'alegren de veure't allà.
Tornar a entrar, veure'ls tu a ells tan interessats i devanits d'haver organitzat tot allò.
Potser desconnecte de tant en tant, i no escolte com deuria allò que diu la ponent. Però observe amb atenció les seues cares i com, de tant en tant els brillen els ulls. Fan anotacions, han sacrificat temps i fet esforç.
Ens veure'm prompte però he d'anar ja a casa, i al semafor continue en silenci mentre el vent fa ballar les fulles verdes als arbres. Potser començe a sentir-me a casa de tant en tant. Als llocs que acostume a xafar tots els dies, als ulls dels amics, als abraços agermanats.
I caminem en silenci, mentre m'acompanyes a arreplegar una bossa de paraules que pronunciaré algún matí fora d'aquesta ciutat.
I en acabant, quan algú bufa l'espelma que enllumena els carrers a la vesprada i cau la nit com un got que ha vessat, jo torne a casa.
Fa frescoreta, i faig el camí que faig totes les voltes que eixim, i les façanes ja em són tan familiars com les que vaig deixar al poble.
La porta de casa em mira i em para la mà, demanant-me amablement la clau. Quan em deixa passar, anuncie que he arribat:

- Taaaaaaat! - cride mentre deixe la clau a la cistelleta verda que està sota l'espill.

Deixe les coses a l'últim calaix, penje l'americana, enxufe el portàtil i obric el blog.

diumenge, 27 de març de 2011

Gràfica, visual.


Les paraules que abans ressonaven al meu cap, han callat.
Ara només son diapositives.
Ja no em preocupen aquells que se'n van i no tornen, o potser tornen però només per a dir adéu, tampoc no em preocupen aquells qui venen però sembla com si no estigueren, ni molt menys aquells que estàn per a dir una vegada darrere d'un altra que se'n han anat.
Qui m'ha abandonat és la perspicàcia i les paraules, i això em crema per dins.
Les històries, les ocurrències i els moments segueixen aci, al meu cap, atabalant-me com sempre, però sense cap descripció possible. Com vinyetes.
Com un cinema mut.
I no vull callar però no puc parlar.
La desesperació en el seu estat més pur.

dissabte, 26 de març de 2011

Bipolar

Recordeu aquesta mítica escena d'Shrek? Doncs jo començe a sentir-me com el pardalet. Mai he sabut callar, tinc la boca massa gran. I si no ho dic rebente. Com el pardalet.
I últimament des que vaig tancar per vacances he dit més destrellats dels habituals. I clar, eixes coses es paguen. Escriuré sobre aquestes mítiques cullerades que he anat fent. M'han donat molt que pensar. Per tant, no han estat unes vacances sino més bé un temps d'auto-censura. Masoquisme total i absolut.
Reconec que el projecte que estem portant avant avança de la mateixa manera que si no havera "abandonat" el blog, per tant, a veure si d'aquesta manera, ja que em costa molt escriure en aquell estil, escriure ací m'ajuda a sentir-me menys muda.

Xafar el poble, veure el sol al cel. Com traure el cap de la piscina i, mullada, fer un glop d'aire fresc amb perfum a atmetlers i pà acabat de fer.

- Sssschiisssst!

Sí, induptablement he tornat al poble. I ja fa bon temps.

dissabte, 12 de març de 2011

Estimat lector, seguidor o qualsevol de les variants,

Anit vaig estar escrivint durant molt de temps, m'hi vaig posar a fer altres coses i no ho vaig acabar. Em vaig quedar pensant, i potser no és el moment d'acabar el post sense títol que vaig començar anit.


Recorde que, no fa massa temps, quan li vaig preguntar a algú perquè feia tan de temps que no escrivia em va respondre que tenia alguns esborranys en llapis i que potser encara no era el moment d'escriure res. Quan tot va acabar, havent-ho publicat ja, va esborrar allò que havia rumiat als esborranys.


Reconec, que aquest fet, (en tot el seu conjunt) m'ha transformat i m'ha convertit en una persona molt més reflexiva del que ja ho era abans.


Per tant, he decidit anar afegint cosetes al meu esborrany fins que, siga el moment per penjar-ho assegurant-me a mi mateixa que mai ho esborraré com en altres bandes es va fer.






Per tant, m'hi pendré unes vacances, (només al blog) per tal de dedicar-m'hi a preparar un concurs de literatura que porte avant amb el nét del tio Pipo.

En principi, no pense posar cap de post fins acabar alguna d'aquestos dos objectius que m'he proposat. Però mai digues mai.

Fins prompte,

Colometa

dimarts, 8 de març de 2011

Pinzellades als ulls

Sobre un full en blanc es van dibuixar unes linies finissimes, tenia una gran idea en la seua ment i és que una mirada furtiva que el turmentava, d'uns ulls amagats entre cabells que ballaven al ritme del vent per davant d'una cara suau i dolça.
Les linies eren finissimes i sinuoses, i la seua mà les dibuixava d'un sol traç. Semblava enamorar-se d'allò que estava dibuixant, però no sabia ben bé que era.

Entre les corbes dibuixades havia deixat un espai suficient, indicant que era en eixe mateix punt on hauria de passar les mans per abraçar allò que estava desitjant.

Va tancar els ulls i va continuar dibuixant seguint les projeccions de la seua ment.

I li va posar cara, havia de tenir uns ulls que el miraren timidament i alhora amb decisió, menuts per a no perdre's en ells, però d'una llum inimaginable. I entre ells, baixava com cascada un nas, una miqueta xatet pero rodonet i graciòs. O almenys li semblava graciòs, si estigués sol, perquè en conjunt semblava perillós. El conjunt podria fer-li perdre el seny. Davallava d'aquest nasset uns llavis que pareixien esclatar, carnosos d'un color més aviat vermellós, voluptuosos, perfectament definitis i perfilats que ocuparien els seus somnis i les seues nits d'insomni.

Els cabells que envoltaven aquest conjunt eren uns cabells foscos com la fusta del seu escriptori, llisos lleugerament ondulats com les ones de la mar, que semblaven despentinats a tota hora i li donaven un aire rebel i despreocupat. Alguns es tancaven fins a la suau i rodona barbeta, i d'altres acabaven al naixement del pit.

I de sobte, una idea li va esclatar enmig de les més pures descripcions gràfiques, dins del pit hi devia haver alguna cosa. Al pit tenia besos que podien curar des d'un genoll pelat fins un cor trencat, pensaments que podien enraonar i opinar, somriures que feia quan volia plorar i llágrimes de felicitat.

Totes aquestes coses no es podien quedar fóra del dibuix, i va decidir fer pinzellades a l'iris dels ulls que reflectiren totes i cadascuna d'aquestes coses que poseïa, ja que els ulls havien de ser la finestra de l'ànima. Primer va fer un traç groc per manifestar que era com la llum del sol, amb una energia inquietant i una alegria fins ara desconegudes; un altre taronja que reflectia la calidesa de la seua ánima, l'entusiasme i la creativitat que li havia inspirat i un altre de color verd, molt més fi i menut que la resta que deixava entreveure l'harmonia i la seguretat que aconseguia puntualment, l'esperança d'aconseguir els objectius i l'empenta per desfer injusticies.

Després va fer un traç decidit de color blau que era el color del cel, de l'aire i del mar, reflectint l'estabilitat i la profunditat del seu esperit, i representant alhora la pau i la calma que la caracteritzaven, o que almenys ho feien de vegades, i per tant just al costat de forma subtil en va fer altra d'un to més obscur, com quan la mar enterbolix i l'agitació ho tomba tot.

També en va fer un roig, ja que el seu dibuix era un dibuix surgerent, atractiu que havia de despertar inevitablement sentiments de desig i passió, i d'amor, però només dels qui s'atrevien a mirar més enllà de les primeres linies gràfiques, del contorn, i dels qui dedicaven el seu temps a llegir tots i cadascún dels traços de colors dels seus inquietants ulls.

Aquestos dos traços es vàren entremaliar i crearen un traç lila, que combinant l'estabilitat del blau i l'energia del vermell posaren de manifest la saviesa, la creativitat, la independència i la dignitat d'allò que havia començat a fer viure.

La pupil·la la va fer de color negre, el color de l'elegància, de la fortalesa i la serietat. El color del misteri que amaga el dolor i la pena. I la resta la va fer de color blanc, blanc com la llum que devien tenir aquells ulls, de la bondat, de la puresa, de la innocència.

Va contemplar aquells ulls i els va dir que eren els ulls més bonics que havia vist mai. Els ulls s'avergonyiren i les pestanyes es van juntar, amagant tot aquell ventall de colors.

I des d'aleshores aquell artista no feia més que somniar amb aquella mirada que s'amagava i no el deixava dormir.


Una vesprada, quan el sol no calfava massa, com un dia de tardor es va creuar amb una dona, i s'hi va quedar empal·lidit.

I aleshores el va mirar, pensava que el mirava per primer cop, però ja s'havien vist moltes altres voltes, en somnis.

Es va acostar, temerós, a aquells 150 centímetres d'alçada i li va dir tímidament:


- Jo he somniat amb els teus ulls.

divendres, 4 de març de 2011

La dolça B.

Fa gairebé dos setmanes que he acabat el pràcticum i algunes nits encara somnie amb el dolç somriure de B.

Jo me l'estime i molt, i intentava passar el major temps possible amb ella, jugar a allò que pogués jugar perquè tal i com li vaig dir un dia vaig crèixer i ara ja no recordava com es juga a quasi res. Però B. és una xiqueta dolça que s'adapta a tot, i només et demana que estigues al seu costat, i per descomptat que la perseguisques pels corredors sempre que es puga.

Fer guitarres elèctriques de cartró sense cables, ecòlogics i reciclats que ens servisquen per poder cantar i ballar. I semblava que amb la guitarra a les mans la seua rialla fora més gran i que els ulls li brillaren més que de costum.

Fer que es rentara les mans abans de dinar i que es passe més de mitja hora amb l'aixeta xorrant i les mans baix, amb les mànegues fins als muscles; raspallar-nos les dents després de buscar el dentrific i mentre m'observa segueix els meus moviments amb el raspall; anar a arreplegar-la de l'escola i veure com em saluda eufóricament des de l'altra banda de la finestra esperant que la mestra la deixe eixir o fer de l'hora del bany, l'hora més divertida del dia.

I hui he aprofitat el dia de tràmits burocràtics al centre per pujar i fer la visita, saludar-los a tots, vore com va tot des que els vaig dir l'últim fins un altre dia.

El germà de B. quan m'ha vist davant de secretaría esperant, s'ha quedat fent-me companyía amb la motxilla posada, explicant-me com seria la seua disfressa, posant-me al dia de tot el que havia passat i demanant-me la meua adreça electrònica per continuar parlant amb mi. Cal dir que aquestes coses em fan molt devanida, ja que els primers dies quasi no em volia dir el nom, i ara em demanava el mail. Un xiquet molt bonic també. Quin goig!

I puje dalt, començen a entrar al despatx i els ulls se'ls fan rodons, grans, sorpresos al veure'm allà enmig. Em diuen Hola i els faig besos, i abraçades.

De sobte escolte una veueta que sembla pujar lentament per les escales, i l'educadora deixa una motxilleta menuda al penjador. El cor em fa un bot i isc del despatx silenciosa i lentament per si ja ha aplegat al replanell, i em deixe entreveure a la cantonada.

- Iiiiiiihhhhhhh..! - inspira B. mentre alça els braços - ¡Colometaaaaa! - el meu nom pareix eixir-li del cor al veure'm i el pronuncia amb tot l'aire que instants abans ha emmagatzemat als pulmons.

La careta de B. s'ilumina i a mi m'ompli de goig sentir com diu el meu nom amb tant d'entusiasme i sinceritat als ulls. La felicitat recorre cada porus de la meua pell i la sensació que m'envaeïx amenaça amb instalar-se. Tant em fa, estic devanida, m'ha fet devanida.

I continua cridant el meu nom pel corredor fins que aplega on sóc jo i m'abraça mentre la puje al braç. Em fa un bes, igual de tendre com és ella, em mira i diu:


- Te quiero mucho


- Jo també t'estime molt, dolçoreta


Em diu que m'ha trobat a faltar, es lleva la jaqueta, fa fent-me besos pel camí, m'explica que es disfressara de princesa i em pregunta que si aniré a veure-la al festival. Tristament li he de dir que em serà impossible, però que es pose molt guapa i que es faça fotos perquè tornaré per a que me les ensenye. Això sempre serà millor que res, o almenys això deu pensar perquè amb el gest un poc més trist accepta el que li dic. De moment he tornat, tal com li vaig prometre i per tant, ho aprofita i em fa que la perseguisca un parell de voltes més. Quasi he gaudit jo més que ella.


Ara intenten que em quede a dinar, però jo he de tornar a casa i els encoratge a que es menjen l'encisam.

B. sentada a la seua cadira i mirant el plat amb cara de pocs amics em pregunta en un to trist que si me'n vaig, i em reclama un bes abans de que ho faça.

Vaig, m'acoste i li'l done. No perquè m'ho demane, li'l done perquè una xiqueta tan bonica i tan dolça com B. només et pot fer nèixer gestos tendres.


- Te quiero mucho -insisteix B.


- Ho sé, i jo a tu també t'estime, i molt.

dimecres, 2 de març de 2011

Like a prayer

Quina ironia!

Estava envoltada de gent i continuava sentint-se sola, necessitava acció i potser també sentir-se viva. Que algú la fés reviure, que no la deixaren morir mentre s'adormia esperant.

El món girava mentre estava estirada al llit, mirant el sostre. Missatges al mòbil, missatges al correu. Pareixia que mai tindria temps per a res. I quan es posava a enviar senyals de fum enmig de la mar, el Titanic s'enfonsava perquè no tenien temps per aplegar, o potser ganes.

I callar coses que sense poder evitar-ho es recorden sense pensar.

Llençar missatges en una botella de vidre, que es fondran entre l'escuma i el temps. I seguia sobre el llit, mirant el no-res, de la mateixa manera que va començar aquesta espiral d'estirar i afluixar amb el món.

Només demanava un "tinc ganes de veure't" encara que haguessin passat tres mesos, alguna mirada que només li podien regalar quan les trobades es feien físicament, o un missatge de resposta.


Deixar de sentir-se com un intermitent de cotxe, per ser la llum d'un far.