dimarts, 29 de març de 2011

Buscant un lloc al món

Entrava enmig de l'obscuritat amb les meues pertenències a les mans, intentant no fer massa soroll. I em vaig assentar timidament, sense fer massa remolí. En silenci, observe l'escena. Sola, en aquell racó. Esperar que la sala es torne a quedar en silenci i eixir. Reunir-se amb els companys, amics que et reben amb un somriure i s'alegren de veure't allà.
Tornar a entrar, veure'ls tu a ells tan interessats i devanits d'haver organitzat tot allò.
Potser desconnecte de tant en tant, i no escolte com deuria allò que diu la ponent. Però observe amb atenció les seues cares i com, de tant en tant els brillen els ulls. Fan anotacions, han sacrificat temps i fet esforç.
Ens veure'm prompte però he d'anar ja a casa, i al semafor continue en silenci mentre el vent fa ballar les fulles verdes als arbres. Potser començe a sentir-me a casa de tant en tant. Als llocs que acostume a xafar tots els dies, als ulls dels amics, als abraços agermanats.
I caminem en silenci, mentre m'acompanyes a arreplegar una bossa de paraules que pronunciaré algún matí fora d'aquesta ciutat.
I en acabant, quan algú bufa l'espelma que enllumena els carrers a la vesprada i cau la nit com un got que ha vessat, jo torne a casa.
Fa frescoreta, i faig el camí que faig totes les voltes que eixim, i les façanes ja em són tan familiars com les que vaig deixar al poble.
La porta de casa em mira i em para la mà, demanant-me amablement la clau. Quan em deixa passar, anuncie que he arribat:

- Taaaaaaat! - cride mentre deixe la clau a la cistelleta verda que està sota l'espill.

Deixe les coses a l'últim calaix, penje l'americana, enxufe el portàtil i obric el blog.