diumenge, 27 de març de 2011

Gràfica, visual.


Les paraules que abans ressonaven al meu cap, han callat.
Ara només son diapositives.
Ja no em preocupen aquells que se'n van i no tornen, o potser tornen però només per a dir adéu, tampoc no em preocupen aquells qui venen però sembla com si no estigueren, ni molt menys aquells que estàn per a dir una vegada darrere d'un altra que se'n han anat.
Qui m'ha abandonat és la perspicàcia i les paraules, i això em crema per dins.
Les històries, les ocurrències i els moments segueixen aci, al meu cap, atabalant-me com sempre, però sense cap descripció possible. Com vinyetes.
Com un cinema mut.
I no vull callar però no puc parlar.
La desesperació en el seu estat més pur.