divendres, 4 de març de 2011

La dolça B.

Fa gairebé dos setmanes que he acabat el pràcticum i algunes nits encara somnie amb el dolç somriure de B.

Jo me l'estime i molt, i intentava passar el major temps possible amb ella, jugar a allò que pogués jugar perquè tal i com li vaig dir un dia vaig crèixer i ara ja no recordava com es juga a quasi res. Però B. és una xiqueta dolça que s'adapta a tot, i només et demana que estigues al seu costat, i per descomptat que la perseguisques pels corredors sempre que es puga.

Fer guitarres elèctriques de cartró sense cables, ecòlogics i reciclats que ens servisquen per poder cantar i ballar. I semblava que amb la guitarra a les mans la seua rialla fora més gran i que els ulls li brillaren més que de costum.

Fer que es rentara les mans abans de dinar i que es passe més de mitja hora amb l'aixeta xorrant i les mans baix, amb les mànegues fins als muscles; raspallar-nos les dents després de buscar el dentrific i mentre m'observa segueix els meus moviments amb el raspall; anar a arreplegar-la de l'escola i veure com em saluda eufóricament des de l'altra banda de la finestra esperant que la mestra la deixe eixir o fer de l'hora del bany, l'hora més divertida del dia.

I hui he aprofitat el dia de tràmits burocràtics al centre per pujar i fer la visita, saludar-los a tots, vore com va tot des que els vaig dir l'últim fins un altre dia.

El germà de B. quan m'ha vist davant de secretaría esperant, s'ha quedat fent-me companyía amb la motxilla posada, explicant-me com seria la seua disfressa, posant-me al dia de tot el que havia passat i demanant-me la meua adreça electrònica per continuar parlant amb mi. Cal dir que aquestes coses em fan molt devanida, ja que els primers dies quasi no em volia dir el nom, i ara em demanava el mail. Un xiquet molt bonic també. Quin goig!

I puje dalt, començen a entrar al despatx i els ulls se'ls fan rodons, grans, sorpresos al veure'm allà enmig. Em diuen Hola i els faig besos, i abraçades.

De sobte escolte una veueta que sembla pujar lentament per les escales, i l'educadora deixa una motxilleta menuda al penjador. El cor em fa un bot i isc del despatx silenciosa i lentament per si ja ha aplegat al replanell, i em deixe entreveure a la cantonada.

- Iiiiiiihhhhhhh..! - inspira B. mentre alça els braços - ¡Colometaaaaa! - el meu nom pareix eixir-li del cor al veure'm i el pronuncia amb tot l'aire que instants abans ha emmagatzemat als pulmons.

La careta de B. s'ilumina i a mi m'ompli de goig sentir com diu el meu nom amb tant d'entusiasme i sinceritat als ulls. La felicitat recorre cada porus de la meua pell i la sensació que m'envaeïx amenaça amb instalar-se. Tant em fa, estic devanida, m'ha fet devanida.

I continua cridant el meu nom pel corredor fins que aplega on sóc jo i m'abraça mentre la puje al braç. Em fa un bes, igual de tendre com és ella, em mira i diu:


- Te quiero mucho


- Jo també t'estime molt, dolçoreta


Em diu que m'ha trobat a faltar, es lleva la jaqueta, fa fent-me besos pel camí, m'explica que es disfressara de princesa i em pregunta que si aniré a veure-la al festival. Tristament li he de dir que em serà impossible, però que es pose molt guapa i que es faça fotos perquè tornaré per a que me les ensenye. Això sempre serà millor que res, o almenys això deu pensar perquè amb el gest un poc més trist accepta el que li dic. De moment he tornat, tal com li vaig prometre i per tant, ho aprofita i em fa que la perseguisca un parell de voltes més. Quasi he gaudit jo més que ella.


Ara intenten que em quede a dinar, però jo he de tornar a casa i els encoratge a que es menjen l'encisam.

B. sentada a la seua cadira i mirant el plat amb cara de pocs amics em pregunta en un to trist que si me'n vaig, i em reclama un bes abans de que ho faça.

Vaig, m'acoste i li'l done. No perquè m'ho demane, li'l done perquè una xiqueta tan bonica i tan dolça com B. només et pot fer nèixer gestos tendres.


- Te quiero mucho -insisteix B.


- Ho sé, i jo a tu també t'estime, i molt.

1 comentari:

Olguen Dalmasas ha dit...

Senzillament, una historieta perfecta. B. Dóna llàstima, allà sentada a la cadira, però les bones amistats mai es trenquen. Ni la distància pot en elles.
M'ha emocionat una micoteta, l'escrit. Enhorabona i cuida-la molt.
Una abraçada