dimecres, 2 de març de 2011

Like a prayer

Quina ironia!

Estava envoltada de gent i continuava sentint-se sola, necessitava acció i potser també sentir-se viva. Que algú la fés reviure, que no la deixaren morir mentre s'adormia esperant.

El món girava mentre estava estirada al llit, mirant el sostre. Missatges al mòbil, missatges al correu. Pareixia que mai tindria temps per a res. I quan es posava a enviar senyals de fum enmig de la mar, el Titanic s'enfonsava perquè no tenien temps per aplegar, o potser ganes.

I callar coses que sense poder evitar-ho es recorden sense pensar.

Llençar missatges en una botella de vidre, que es fondran entre l'escuma i el temps. I seguia sobre el llit, mirant el no-res, de la mateixa manera que va començar aquesta espiral d'estirar i afluixar amb el món.

Només demanava un "tinc ganes de veure't" encara que haguessin passat tres mesos, alguna mirada que només li podien regalar quan les trobades es feien físicament, o un missatge de resposta.


Deixar de sentir-se com un intermitent de cotxe, per ser la llum d'un far.