dimarts, 8 de març de 2011

Pinzellades als ulls

Sobre un full en blanc es van dibuixar unes linies finissimes, tenia una gran idea en la seua ment i és que una mirada furtiva que el turmentava, d'uns ulls amagats entre cabells que ballaven al ritme del vent per davant d'una cara suau i dolça.
Les linies eren finissimes i sinuoses, i la seua mà les dibuixava d'un sol traç. Semblava enamorar-se d'allò que estava dibuixant, però no sabia ben bé que era.

Entre les corbes dibuixades havia deixat un espai suficient, indicant que era en eixe mateix punt on hauria de passar les mans per abraçar allò que estava desitjant.

Va tancar els ulls i va continuar dibuixant seguint les projeccions de la seua ment.

I li va posar cara, havia de tenir uns ulls que el miraren timidament i alhora amb decisió, menuts per a no perdre's en ells, però d'una llum inimaginable. I entre ells, baixava com cascada un nas, una miqueta xatet pero rodonet i graciòs. O almenys li semblava graciòs, si estigués sol, perquè en conjunt semblava perillós. El conjunt podria fer-li perdre el seny. Davallava d'aquest nasset uns llavis que pareixien esclatar, carnosos d'un color més aviat vermellós, voluptuosos, perfectament definitis i perfilats que ocuparien els seus somnis i les seues nits d'insomni.

Els cabells que envoltaven aquest conjunt eren uns cabells foscos com la fusta del seu escriptori, llisos lleugerament ondulats com les ones de la mar, que semblaven despentinats a tota hora i li donaven un aire rebel i despreocupat. Alguns es tancaven fins a la suau i rodona barbeta, i d'altres acabaven al naixement del pit.

I de sobte, una idea li va esclatar enmig de les més pures descripcions gràfiques, dins del pit hi devia haver alguna cosa. Al pit tenia besos que podien curar des d'un genoll pelat fins un cor trencat, pensaments que podien enraonar i opinar, somriures que feia quan volia plorar i llágrimes de felicitat.

Totes aquestes coses no es podien quedar fóra del dibuix, i va decidir fer pinzellades a l'iris dels ulls que reflectiren totes i cadascuna d'aquestes coses que poseïa, ja que els ulls havien de ser la finestra de l'ànima. Primer va fer un traç groc per manifestar que era com la llum del sol, amb una energia inquietant i una alegria fins ara desconegudes; un altre taronja que reflectia la calidesa de la seua ánima, l'entusiasme i la creativitat que li havia inspirat i un altre de color verd, molt més fi i menut que la resta que deixava entreveure l'harmonia i la seguretat que aconseguia puntualment, l'esperança d'aconseguir els objectius i l'empenta per desfer injusticies.

Després va fer un traç decidit de color blau que era el color del cel, de l'aire i del mar, reflectint l'estabilitat i la profunditat del seu esperit, i representant alhora la pau i la calma que la caracteritzaven, o que almenys ho feien de vegades, i per tant just al costat de forma subtil en va fer altra d'un to més obscur, com quan la mar enterbolix i l'agitació ho tomba tot.

També en va fer un roig, ja que el seu dibuix era un dibuix surgerent, atractiu que havia de despertar inevitablement sentiments de desig i passió, i d'amor, però només dels qui s'atrevien a mirar més enllà de les primeres linies gràfiques, del contorn, i dels qui dedicaven el seu temps a llegir tots i cadascún dels traços de colors dels seus inquietants ulls.

Aquestos dos traços es vàren entremaliar i crearen un traç lila, que combinant l'estabilitat del blau i l'energia del vermell posaren de manifest la saviesa, la creativitat, la independència i la dignitat d'allò que havia començat a fer viure.

La pupil·la la va fer de color negre, el color de l'elegància, de la fortalesa i la serietat. El color del misteri que amaga el dolor i la pena. I la resta la va fer de color blanc, blanc com la llum que devien tenir aquells ulls, de la bondat, de la puresa, de la innocència.

Va contemplar aquells ulls i els va dir que eren els ulls més bonics que havia vist mai. Els ulls s'avergonyiren i les pestanyes es van juntar, amagant tot aquell ventall de colors.

I des d'aleshores aquell artista no feia més que somniar amb aquella mirada que s'amagava i no el deixava dormir.


Una vesprada, quan el sol no calfava massa, com un dia de tardor es va creuar amb una dona, i s'hi va quedar empal·lidit.

I aleshores el va mirar, pensava que el mirava per primer cop, però ja s'havien vist moltes altres voltes, en somnis.

Es va acostar, temerós, a aquells 150 centímetres d'alçada i li va dir tímidament:


- Jo he somniat amb els teus ulls.

4 comentaris:

Olguen Dalmasas ha dit...

Simplement diré que m'ha encantat.

Una abraçada i feliç dia.

:)

Anònim ha dit...

No entenc com hi ha gent en tan de criteri argumentat ( i açò, senyores i senyors, és ironia ) capaç de dir que només fiques dedicació a aquest tipus de creacions quan a cada paràgraf traus el geni que portes dins.

Effy Stonem ha dit...

Hola, 150 centímetres :)
Et saluda la 170 centímetres intentant trobar-te on siga per veure si ens posem al dia ja o què.

M'han passat coses, clar que sí. Però intente no pensar-hi massa perquè sinó em faria l'harakiri. Marxe a veure un capítol de Sex and the City perquè no tinc res més interessant a fer a banda de matinar demà per fer una memòria.

Espere senyals de vida.

Effy.

Colometa ha dit...

Olguen:
No saps com aprecie els teus comentaris, veure que em llegeixes a sovint m'empenta a escriure més coses perquè sé que les llegiràs. Gràcies de tot cor.

Anònim:
Com en tots els llocs, que hi ha de tot, també hi han anònims bons i dolents, i més o menys fonamentats.
M'alegra que penses que porte un geni dins. La meua intenció és anar fent-lo però si insisteixes només l'aniré polint jeje

Effy:
Bonica i llarga Effy, aci la Colometa, que té més o menys 150 centímetres d'alçada (deixem-ho en uns pocs més).
No parlava de mi, de fet, el text parla de la dona genèricament i he volgut dir que la dona real era baixeta (sí, com jo) amb l'intenció d'expressar que no només les super models buides de cervell (más alta que un pino y más tonta que un pepino) poden ser aixina d'extraordinàries!
Les dones baixetes també tenim el nostre encant :)
Tindràs prompte senyals de vida (a banda d'aquestes). I promise.


Colometa