dissabte, 23 d’abril de 2011

Contes de dracs i prínceps

Fa molts anys, una drac i una princesa compartien castell, ja que la vivenda s'havia posa't pels núvols. Compartien les despeses de llum, aigua i gas. Compraven aigua i es repartien els torns de neteja. La princesa pelava creïlles amb la peladora 2000 i la drac les fregia, també jugaven a conillets a amagar i a les cartes.
A la nit, la princesa es dirigia a la torre que li havia tocat per sorteig com a habitació i el drac reposava baix, a l'entrada-menjador perquè necessitava molt d'espai. Havien fet de la planta baixa un espai diàfan com si fós un loft, perquè eixes coses són les que s'estilaven.

Un día, el drac va obrir el seu e-mail i va rebre unes propostes interessants d'invertir el seu temps, estudiar alguna titulació universitària, ajudar a repoblar les serres cremades, passetjar gossos, apagar incendis o protestar per la tancada d'emisions de TV3. I va decidir que estaria bé conèixer algú amb qui passar les estones en què discutia amb la princesa, algú amb qui despotricar de quan la princesa s'oblidava del seu torn de neteja o la bonegava per rotar després d'haver menjat.
La princesa va dir que havia d'eixir a pagar el rebut de l'internet i va eixir com sempre, a la perruqueria, a tenyir-se rossos els cabells altra vegada i a que li posaren unes extensions noves.

Els dies passaven al castell d'alquiler, i la drac passava poc de temps amb la seua companya.

- Per què has tardat tant en tornar hui? Volia que soparem juntes! - Replicava la princesa.

- He tingut un dia esgotador a la facultat, me'n vaig a dormir, vaig a per un taronger per a fer-me un suc abans, tu en vols un?

La princesa va arrufar el morro, va creuar els braços i va girar el cap.
Mentre la drac eixia amb la bossa de brossa al carrer i buscava el taronger, la princesa es tancà al bany a seguir amb el seu ritual de cosmètics nocturns.

- Toc, toc!

Van sonar les portes del castell a l'endemà. La drac va obrir un ull mandròs i tota despentinada va dir:

- Qui és?

- Sóc el princep que la princessa va demanar per cataleg.

- Princessssaaaaaaaa! Tuuuuuu vaaaas demanaaaar reeeeess per catàleeeeeggg?! - va cridar la drac pel corredor.

- Sí! Una princesa ha de tenir un nòvio que li demane la mà al seu pare, la convertisca en la seua esposa i li done fills. Pregunta-li com és, per comprovar que no s'han equivocat mentre jo em pentine i em maquille.

El príncep, va alçar les celles, va sospirar, va mirar al cel i finalment va dir:

- Sóc un model convencional de príncep, així com es pot obervar les característiques físiques són metre vuitanta, de cabells rossos, ulls clars, verds o blaus a convenir, sóc també un model que inclou lentilles de color i fins i tot de fantasia, d'aquestes que tenen forma de cor, per als moments més romàntics i tendres. De constitució atlètica, ben musculat. I adinerat tal i com indica la meua condició de príncep.

La drac va alçar una cella, perplexa davant de tal escena. Pensava que devia estar en algún conte, perquè era del tot subrrealista i que possiblement només fora un malson.

- I ja està? No em pot dir res més sobre... vosté? - No s'atrevía a donar-li condició humana, devia ser algún tipus de robot programat per la empresa a gust del consumidor.

- Porte l'albarà, pots fer-li una ullada si et ve de gust.


"Príncep de fades, versió princeses cosmopolitan o glamour, no aptes per a les lectores de la Bravo o la Super Pop, per a eixe tipus de lectores tenim un model Justin Bieber.
Aquest model satisfà totes les necessitats d'una dona dreta i feta com vosté, sobretot perquè és el que més diners té. És per això que va ser creat com a androide biòtic amb bífidus actiu i compte bancari multimilionari incorporated.
És un subjecte característic de les discoteques del tipus Pacha i que acostuma a usar trajes o capes de firmes tals com Tomi Jilfiguer, Blueberry, Laposte i/o semblants. Indispensable que siguen suficientment estretes per marcar. La gomina que utilitza per pentinar-se i les prendes ajustades que vesteix no faciliten la circulació sanguínia al cap, la resta funciona perfectament. (...)"

- Crec que us entendreu bé... - va sentenciar la drac en haver llegit la primera part de la descripció, la resta era del mateix estil - i, aquest, qui és?

- No sé, supose que el meu noble corcer.

- No sembla un destrer, més bé un rossí.

- Doncs, sóc el repartidor - va respondre l'acompanyant - ha de signar-me ací, espere que li siga de gust i moltes gràcies per confiar en la nostra empresa. - Va dir amb un to desganat i desmotivat.

- No, no. Jo no li puc signar, l'exemplar és per a la meua companya de pis. I escolte, li puc fer una pregunta, sense ànim de semblar indiscreta... vosté és feliç en aquest treball?

- Jo sóc universitari, treballe en açò per poder pagar els crèdits, que ara amb Bolonya els han encarit molt! - cridà molt enfurit.

Els dies passaren amb la mateixa velocitat en què el repartidor portà el príncep, que va ser vora tres o quatre setmanes. La nova parella reial planificava entre mobles d'Ikea la seua sumptuosa boda per poder consumar el matrimoni i mentrestant, al llit, un d'aquestos dies que la drac es despertava sense diferenciar si era una dia més o un dia menys, perquè no havien dormit en tota la nit, treien el tema a conversa:

- Qué estrany va ser tot! Els dies esdevingueren estranys, la princessa i el príncep visqueren tots dos dins la torre, junts sense cap altra vida social.

- Jo no els veig mai somriure, ni tan sols eixiren a sopar anit al menjador amb nosaltres.

- Tampoc no sabem si eren al castell, no han saludat si han entrat i tampoc han dit adéu si se'n han anat.

- I nosaltres?

- Què?

- Que tot va ser estrany, d'acord. Però per a nosaltres també.

- I tant! Però no esborraria cap somriure dels que he dibuixat des d'aquell dia ni cap rialla que m'has robat. Quina sort que tu també estiguesses allà per acabar de fer-ho tot el més estrany possible.

- I hui que és Sant Jordi... què em regalaràs?

- Hui que és Sant Jordi et dedicaré un conte.

- I la rosa?

- Amable desconegut, li'n regale una cada día.

dilluns, 18 d’abril de 2011

Aparentment buit, aparentment silenciós.

Una habitació, aparentment buida, silenciosa, amb només el xiuxiueig d'unes tecles d'ordinador.
Allà d'on provenia el ritme de les paraules que s'ajuntaven a la pantalla, una figura, aparentment buida, aparentment silenciosa, sota la llum d'una lampareta d'estudi.

Un rostre aparentment buit, aparentment silenciós, mirant un suro, impassible, inexpressiu.
Un suro, plè, vessant, de cartells, de notes, d'etiquetes, de rebuts de sopars, d'entrades de musicals, concerts, monolègs i teatres, bons sense bescanviar, entrades de cine i algún horari.
Mitja vida en papers. Sense fotos, sense cares, només llocs i dates.

S'alça de la cadira i tanca la porta, intentant conservar l'absència de l'estança.
Mira el carrer per la finestra, i el fanal taronja del carrer saluda amablement, com totes les nits.
Segueix mirant el suro. Milers de moments, persones, dies de somriures i dies de... menys somriures, dies de somriures que ara li provoquen altra cosa. I un sobre de sucre, d'aquestos que porten frases que et turmenten dia i nit.

Intenta no pensar en les coses que ha anat canviant del seu suro. Coses que no podria suportar veure dia rere dia, nit rere nit.
I de sobte, cada rebut, cada etiqueta i cada entrada esclaten en crits al seu cap.
Rialles, mirades, gestos, carícies, paraules i algún bes. Sobtadament es posa les mans al cap, intentant tapar-se les orelles d'aquestos crits, que només són records entremaliats, de dies diferents, de persones diferents, i tot a la mateixa vegada.

L'estança continua buida, silenciosa. Però només és això, una habitació aparentment buida, aparentment silenciosa.

dissabte, 16 d’abril de 2011

Hoy no voy a querer

Nada que no pueda tener.

Obris la finestra i no importa quin tipus de dia fará fora, almenys per ara.
Deures, treballs, obligacions. Amics, amigues, dinars, manifestacions, X.
X? Qué és X? X és allò que no sé que passará després però que espere que passe.

I res més? Res més. Jo també estic observant el que vindrá. Avui no sóc cap mena de meteoroleg dels esdeveniments.

dimecres, 13 d’abril de 2011

Estupideses

Fa sol, és un dia genial per passetjar o almenys per eixir a pedalejar. El vent va frenan-te, a tu i a la pobra Valenbisi que bonament us intenteu entendre per aplegar a Geogràfia i Història. Però sembla que es resisteix, i no et deixará aplegar a bon terme almenys que abans faces un parell d'estupideses.
Canviar el rumb, desviar-lo només, per intentar aplegar a bon hora al lloc.
La bici tremola, quasi tant com la teua decisió i continuament dubtes de si realment aplegaràs o acabaràs al mig de Primat Reig, arramblada per qualsevol cotxe que passe sense frenar.
Potser seria tal i com havies imaginat, arramblada per una bici creuant Primat Reig, amb algunes variacions però, l'ordre dels factors no altera el producte.
Però aplegues a fer un alt en el camí, la bici ha deixat de tremolar i unfles el pit, amb decisió. Estupidesa. De les més grans.
Qualsevol dia deixaré de parlar, i em prohibiré recorreguts que només fan que recordar-me a tu, que em porten a que, sense pensar-ho es tornem a trobar o simplement a que aquell perfum que ja havia oblidat se'm quede al damunt i dins del cap.


Eixir de casa sense saber on i com acabaràs hui. O sí, sí que ho saps. Bé, més o menys.

dissabte, 9 d’abril de 2011

Esborranys

Temps de silencis, milers de esborranys.
Els fulls plens de tinta es convertien en pilotes per jugar a bàsquet amb la paperera, i en llançava una rere altra.
L'única manera de no llençar les paraules, els plans, les presuposicions i els croquis eren fent-los ressonar entre aquelles parets.

"Sembla que per a tot hi han temporades, igual que la temporada primavera-verano del Corte Inglés... És l'etapa dels silencis, d'esperar, d'observar i callar, per cridar després al món com de feliç et senties ara!"

dijous, 7 d’abril de 2011

Dies de sol, goig i somriures.

He obert un ull, sobtat, espantat per l'hora. Còrrer, enlairar-se, volar. Se'm fa tardissim!

- Mama, com et trobes hui?

- Bé, bé. Estic bé. Què t'has posat?!

- La camiseta del voluntàriat, és la que he de portar a la xarrada.

- Mira que t'agrada complicar-te la vida, más que siga* fes-te el monyo! Que és que eres un desastre... i quan abaixes et fas un got de llet, hi han magdalenes, menja-te'n un parell que t'has aprimat molt..

Mares, tenen aquestes coses. Paciència. No solen fer-ho aposta. Els ix natural.
Crec que comença a acostumar-se a mi, però només és una lleugera sospita.

I jo amb la meua camiseta del Voluntariat enfundada isc de casa...

- Agarra una jaqueta que ara de matí fa frescor i hui no farà massa caloor!

- Ja la porte posada, adéu!

Mentira. I gran. Ella també ho sap.

Hui és un dia de sol, hui serà un bon dia. Prem el botó d'aquella fortalesa i sense cap resposta la porta s'obri.

- Bon dia, mire sóc la voluntària de la universitat que ha cridat este matí...

- Ah si, encara no ha aplegat. Però encara no és hora, no patisques.

I dins d'aquella aula multimèdia, respire fons. Hui prendré jo el control, al meu ritme, al meu estil. Sense esquemes, sense guió, sense estructures. Aixina com jo sóc.

- Feu-me el favor, anem a carregar-nos les files. No pense fer cap classe magistral que no vull ser professora. Tèrapia de grup, dinàmica. Que està molt lleig això de mirar el bescoll del de davant! Podem agarrar les cadires i fer un cercle? Que jo no vull parlar asoles, encara que parle molt no he preparat cap monoleg. Construim la xarrada conjuntament, amb els dubtes que vos van sorgint, d'acord? Val, m'auto-presente. Sóc Colometa, faig 2n d'educació social i sóc d'aci al costat.

La xarrada comença bé, sembla que he fet una bona introducció-captació d'atenció, i están atents. He aconseguit esborrar les cares d'avorriment de les classes i fins i tot alguna de son.
Satisfacció total i absoluta, ens hem fotut el pati, esmorçen pels corredors de camí a classe i el professor sembla molt satisfet també. M'ha fet una excel·lent valoració.

- Aci estem per al que vulgues! - diu quan m'acomiada.

I a l'obrir la porta de casa, li faig un bes a ma mare i li dic que esta vegada estic molt devanida. No em fa massa cas, ella és aixina.

- A que no has almorçat*? Hi ha una punteta de pà, fes-te un bocadillo* que des que estàs donant sang... fes el favor de no anar més!

- Només puc donar tres voltes a l'any, no vaig tots els mesos...

- És igual! Va corre a la cuina!

Fa calor, entra el sol per la finestra i ha eixit bon dia.
Me'n puje al local, fa temps que no m'arrime i prompte apareixeràn els cartells de búsqueda i captura amb la meua fotografía als carrers. Quina gana! Les gosses, la pols i els amics.

I aquesta nit, segur que dormiré amb un somriure als llavis.