dijous, 7 d’abril de 2011

Dies de sol, goig i somriures.

He obert un ull, sobtat, espantat per l'hora. Còrrer, enlairar-se, volar. Se'm fa tardissim!

- Mama, com et trobes hui?

- Bé, bé. Estic bé. Què t'has posat?!

- La camiseta del voluntàriat, és la que he de portar a la xarrada.

- Mira que t'agrada complicar-te la vida, más que siga* fes-te el monyo! Que és que eres un desastre... i quan abaixes et fas un got de llet, hi han magdalenes, menja-te'n un parell que t'has aprimat molt..

Mares, tenen aquestes coses. Paciència. No solen fer-ho aposta. Els ix natural.
Crec que comença a acostumar-se a mi, però només és una lleugera sospita.

I jo amb la meua camiseta del Voluntariat enfundada isc de casa...

- Agarra una jaqueta que ara de matí fa frescor i hui no farà massa caloor!

- Ja la porte posada, adéu!

Mentira. I gran. Ella també ho sap.

Hui és un dia de sol, hui serà un bon dia. Prem el botó d'aquella fortalesa i sense cap resposta la porta s'obri.

- Bon dia, mire sóc la voluntària de la universitat que ha cridat este matí...

- Ah si, encara no ha aplegat. Però encara no és hora, no patisques.

I dins d'aquella aula multimèdia, respire fons. Hui prendré jo el control, al meu ritme, al meu estil. Sense esquemes, sense guió, sense estructures. Aixina com jo sóc.

- Feu-me el favor, anem a carregar-nos les files. No pense fer cap classe magistral que no vull ser professora. Tèrapia de grup, dinàmica. Que està molt lleig això de mirar el bescoll del de davant! Podem agarrar les cadires i fer un cercle? Que jo no vull parlar asoles, encara que parle molt no he preparat cap monoleg. Construim la xarrada conjuntament, amb els dubtes que vos van sorgint, d'acord? Val, m'auto-presente. Sóc Colometa, faig 2n d'educació social i sóc d'aci al costat.

La xarrada comença bé, sembla que he fet una bona introducció-captació d'atenció, i están atents. He aconseguit esborrar les cares d'avorriment de les classes i fins i tot alguna de son.
Satisfacció total i absoluta, ens hem fotut el pati, esmorçen pels corredors de camí a classe i el professor sembla molt satisfet també. M'ha fet una excel·lent valoració.

- Aci estem per al que vulgues! - diu quan m'acomiada.

I a l'obrir la porta de casa, li faig un bes a ma mare i li dic que esta vegada estic molt devanida. No em fa massa cas, ella és aixina.

- A que no has almorçat*? Hi ha una punteta de pà, fes-te un bocadillo* que des que estàs donant sang... fes el favor de no anar més!

- Només puc donar tres voltes a l'any, no vaig tots els mesos...

- És igual! Va corre a la cuina!

Fa calor, entra el sol per la finestra i ha eixit bon dia.
Me'n puje al local, fa temps que no m'arrime i prompte apareixeràn els cartells de búsqueda i captura amb la meua fotografía als carrers. Quina gana! Les gosses, la pols i els amics.

I aquesta nit, segur que dormiré amb un somriure als llavis.

1 comentari:

Albe ^^ ha dit...

Excel.lent, com he pogut observar, la meua colometa ha fet bé la xarrada,
una besaeta, y ale, disfruta el bocadillo!!!