diumenge, 29 de maig de 2011

Teoría de l'egoisme

No fa molt de temps, vaig llegir, al blog de Les dones no som (tan) complicades una teoría de l'egoísme sobre llevar-se el pes de damunt confessant-li a una altra persona a la qual algún acte nostre pot ferir-la, quan en un actac de sinceritat confessa el fet.

Després d'aquesta confessió se sent molt més alleugerit, qué bé haver-ho pogut dir!


I què en fem de l'altra persona?


A aquesta li fem el cor en un puny, li encongim l'estòmac i li creem la terrible disputa interna sobre qué fer amb la informació que ha rebut. I es càrrega a la seua esquena tota la responsabilitat del temps futur.


Mort als atacs de sinceritat.


Per què egoisme? Alguns es preguntaràn, doncs bé, aquell que està de merda fins les celles reparteix la merda, per tal de no patir sol, i fer patir innecessàriament a qui sense menjar-s'ho ho troba davant dels nassos.


Jo afegiría als atacs de sinceritat, la inoportunitat del temps en els que es fan. Quan algú no pot suportar la veritat que arrossega, quan els temps són roïns, més necessitat té de compartir-ho i desfer-s'ho del damunt, però potser per a tot el món siga igual de roïn.



Recorde, una amiga, que plorava, un matí a l'altra banda del telèfon, suplicant que anara a sa casa. I recorde també haver aplegat allà, mentre plorava de la mateixa manera que quan m'havia cridat. I una mare recolzada a la barra de la cuina, amb cara de no haver dormit massa.


Una mare, cabrejada podriem dir.


Jo esperava impacientment que alguna començara a parlar. Però com que pareixia que allò no anava a passar, vaig interrompre els plors per preguntar indiscretament.


Un vil i covard missatge, a les tres de la matinada va despertar a tots els que estàven al pis.

Una llàgrima va encetar una llarga i eterna nit. Cap cònsol aparent ni existent.


Una mare molt cabrejada doncs. Jo, una ànima perplexa, que observaba i intentava entendre la situació.


- Clar, com ell no podia dormir, se li ha ocurrit enviar el missatge sense pensar que la gent treballa i sense pensar quina resposta hi ha a l'altra banda de l'aparell! I ja està, ell envia el missatge, sospira alleugerit i es gita a dormir, tranquil i relaxat. Ja no cal que dorma ningú més. Però mentre ell si que ho puga fer...


I aquest era el discurs d'una mare enfurida, encesa en flama i muntada en còlera. Va ser el meu primer contacte real amb la teoria de l'egoisme. Però no hi vaig pensar massa, no fins que no et pega de prop, de més prop encara.




L'altra banda de l'aparell... vil i covard... Cada vegada se'm fan més familiars.


Mort als atacs de sinceritat.

dimecres, 18 de maig de 2011

Conviccions

Conviccions, o el que podriem anomenar convenciment.

Eixa estúpida cosa anomenada convicció. Eixa estúpida cosa que se suposa que només hauria de ser una idea religiosa, ètica o política a la qual s'està fortament adherit.

Quin fàstic de paraula! Adherit.

I eixes són les conviccions, absurdes i estúpides idees que portem enganxades i adherides, amb o contra la nostra voluntat.

Però amb tot, em sembla molt més preocupant que les conviccions parlen de la religió, ètica o política. Fanatisme, cinisme i radicalisme.

Aixo creen les conviccions. No sabría ben bé dir quina de totes em fa més por.

Jo no tinc conviccions, les vaig perdre un dia, com la vergonya o la por, com el cap o el sentit, com l'entusiasme o l'esperança.

Bé, tal vegada no les vaig perdre per complet, però no tinc res adherit, no sóc incondicional amb les idees.

Sóc partidaria del canvi, i també de les segones oportunitats, del sentit comú i del trellat.
De buscar allò que em fa feliç, i no allò que vaig incorporar com a convenciment.

Tampoc no m'agraden les coses fàcils, i m'agrada desafiar obstacles, crèixer i modificar. Millorar els defectes de fàbrica.

Jo, fa un parell de nits, potser més, passetjava amb un desconegut, o potser no tan desconegut. Passetjava amb una d'aquestes persones que coneixes però amb les que mai no has parlat, de les que mai no t'han presentat però saps qui són.

I era una nit estranya, jo anava sola, feia fresca i els vaig trobar a un cantó.


- Nosaltres també anem cap allá. - Va concluir la conversa que, breument haviem iniciat.


Haviem iniciat una conversa sobre allò que ens unía, aquestes coses que, en un punt de la història va fer que els nostres noms es creuaren, o que només es passaren pel costat, quasi sense saludar. Les casualitats que féren que, ens coneguerem sense haver-nos presentat mai.


I eixa nit, no va ser diferent de les altres nits. Les nits ens donen treva per a pensar, sobretot per a pensar en veu alta, per a semblar menys bojos, per a parlar de coses que, possiblement no parlaries a plena llum del dia.

Passetjarem lentament, durant molt de temps, potser fins les 4 de la matinada. Tots dos vam ser víctimes de les conviccions, ell de les seues pròpies i jo de les d'un altra persona. I sense estar presents, les altres dos persones que faltaven per completar les històries que intercanviarem eixa nit.

Les conviccions no serveixen per a res. Per a no deixar-nos ser feliços, per a lligar-nos a idees que no faràn mai res per nosaltres, per a injectar-nos al cos la por d'intentar aconseguir la felicitat, de sobreposar-se als pròpis convenciments, a deixar-se sorpendre.

dilluns, 9 de maig de 2011

Obla di Obla Da

Un rugit irrompia a l'habitació de forma estrepitosa, i va fer que es sobresaltés sobtadament. Qué dimonis havia sigut això? Un crit des de les estances de baix la va fer estremir encara més. I de sobte, un altre rugit. Sentia aquell molest nus a la gola que no la deixava pronunciar cap paraula, i es sentí presa del pànic.
Ja no sabía quina hora era, ni en quin día vivía, els dies semblaven els mateixos i ja no tenien nom. Estava perduda en un temps sense memòria, sense arrels que seguir.
Desorientada, va començar a suar i a bellugar-se dins dels llençols, sense saber qué podia fer.
Desficiosa i ociosa, escoltant com unes passes s'acostaven desafiants, per l'escala, poc a poc, anunciant la seua aplegada a l'habitació. No tindria cap escapatòria, i de tota manera tampoc tenia forces per fugir. Ressignació, esperar impassiblement el moment.

- Vinga va, que has de menjar alguna cosa.

La seua cara de desolació parlava per ella asoles, però la mare ja s'havia vist tantes altres vegades en aquesta mateixa situació, no fa molt, o potser uns quants anys enrrere.

Va arrupir el morro, tancar el ulls i alçar la barbeta amb gest d'indignació.

- No voldràs que t'ampapusse a estes altures? - va dir la mare, fent gala de les seues típiques paraules de mare.

I aleshores, va posar una cara de peneta.

- Va vinga, que tens vint anys i fas el mateix que quan en tenies quatre!

Resignació, no tenia veu per a dir-ho però quina poca vergonya de mare que després de quasi vint anys no s'haja adonat que odie la sopa!