diumenge, 29 de maig de 2011

Teoría de l'egoisme

No fa molt de temps, vaig llegir, al blog de Les dones no som (tan) complicades una teoría de l'egoísme sobre llevar-se el pes de damunt confessant-li a una altra persona a la qual algún acte nostre pot ferir-la, quan en un actac de sinceritat confessa el fet.

Després d'aquesta confessió se sent molt més alleugerit, qué bé haver-ho pogut dir!


I què en fem de l'altra persona?


A aquesta li fem el cor en un puny, li encongim l'estòmac i li creem la terrible disputa interna sobre qué fer amb la informació que ha rebut. I es càrrega a la seua esquena tota la responsabilitat del temps futur.


Mort als atacs de sinceritat.


Per què egoisme? Alguns es preguntaràn, doncs bé, aquell que està de merda fins les celles reparteix la merda, per tal de no patir sol, i fer patir innecessàriament a qui sense menjar-s'ho ho troba davant dels nassos.


Jo afegiría als atacs de sinceritat, la inoportunitat del temps en els que es fan. Quan algú no pot suportar la veritat que arrossega, quan els temps són roïns, més necessitat té de compartir-ho i desfer-s'ho del damunt, però potser per a tot el món siga igual de roïn.



Recorde, una amiga, que plorava, un matí a l'altra banda del telèfon, suplicant que anara a sa casa. I recorde també haver aplegat allà, mentre plorava de la mateixa manera que quan m'havia cridat. I una mare recolzada a la barra de la cuina, amb cara de no haver dormit massa.


Una mare, cabrejada podriem dir.


Jo esperava impacientment que alguna començara a parlar. Però com que pareixia que allò no anava a passar, vaig interrompre els plors per preguntar indiscretament.


Un vil i covard missatge, a les tres de la matinada va despertar a tots els que estàven al pis.

Una llàgrima va encetar una llarga i eterna nit. Cap cònsol aparent ni existent.


Una mare molt cabrejada doncs. Jo, una ànima perplexa, que observaba i intentava entendre la situació.


- Clar, com ell no podia dormir, se li ha ocurrit enviar el missatge sense pensar que la gent treballa i sense pensar quina resposta hi ha a l'altra banda de l'aparell! I ja està, ell envia el missatge, sospira alleugerit i es gita a dormir, tranquil i relaxat. Ja no cal que dorma ningú més. Però mentre ell si que ho puga fer...


I aquest era el discurs d'una mare enfurida, encesa en flama i muntada en còlera. Va ser el meu primer contacte real amb la teoria de l'egoisme. Però no hi vaig pensar massa, no fins que no et pega de prop, de més prop encara.




L'altra banda de l'aparell... vil i covard... Cada vegada se'm fan més familiars.


Mort als atacs de sinceritat.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

M'he quedat amb els ganes de saber què deia el missatge del xic…

Colometa ha dit...

Estimat anònim,
malauradament (per a mi per sort) eixa no és la meua història, si et diguera que deia el missatge hauria d'explicar una història que no em pertany.
Però tot el món hem rebut algun missatge, un correu o simplement, algú ens ha dit alguna cosa que ens ha encongit el cor o l'estòmac.
Et convide a que faces teva la història, posa-li al missatge allò que no voldries escoltar mai.
Ella, va rebre un missatge que deia justament el que li havia provocat malsons abans d'aquell dia i després també...

Anònim ha dit...

Vaaaaal, admet com a bona la teua resposta.
Però en altra ocasió conta una història teua cent per cent per explicar el que vols ; )
Què cotilla soc eh?