dilluns, 27 de juny de 2011

Girs -part II-

Mai no s'abandona el poble del tot i tampoc s'abandona del tot València, sobretot quan l'has tastat, hauré de tornar, i tal com em van dir no fa molt "no són tot estudis els que donen mal de caps". Caldrà doncs, que a pesar de gaudir de l'estança a les arrels, dels deures i obligacions que trobe i tinc a casa, sempre alguna cosa em farà tornar a València.
Mai es possible fer un gir complet de 180º, només es desviem una mica de la trajectòria que estàvem seguint per a fer-la millor del que ho estàvem fent. Moltes vegades ni es pot donar el gir que preteníem ni tan sols ens podem desviar. Desapareix per complet, misteriosament, o senzillament es trenca, en milers de trossos que no podem trobar i els que trobem no els podem reconstruir. I són milers de petits gestos i petites paraules que més tard que prompte fan que et dones compte que alguna cosa anava a acabar malament, com un trapezista que a la corda, bé siga per indecisió com per excessiva confiança, fa un pas que el llençarà sense contemplacions contra el terra dur i inflexible.
I una volta estirat al terra, abraçant aquell colp que assoleix tot el món existent en eixos moments, es compara a una branca. Aquella branca que a l'arbre sembla bonica, tan bonica que no pensem que ens puga fer mal, i pensem que és tan dolça i sembla tan suau que potser no siga necessària prendre alguna precaució per ella. I passem pel seu costat, tranquil·lament, quan de sobte la rama ens pega una bufetada ràpida i seca en la cara, sense avisar.
Però al remat, el que importa és que tenim milers de trossos al terra, un terra àrid sobre el que hem caigut i on ens hem trencat en milers de pedaços després de la bufetada. No els podrem recompondre, ni ara ni mai, ni tampoc saber en quin ordre anaven i ni molt menys quin sentit tenien.

dijous, 23 de juny de 2011

Girs -part I-

Al damunt d'un bus, deixats caure i res més. Va fent tombs per dins de València quan la xafogor envaeix els carrers. I nosaltres al damunt, sentats sense massa cura, amb les parpelles titubejant si tancar-se del tot.
L'autobús ha donat un gir, direcció a casa. Deixant enrere València, els seus carrers i el seu cel nocturn de color taronja. Deixant enrere també fulls, llibretes i alguns apunts.
Jo he deixat enrere estupideses i bogeries, que no deixava de repetir una i una altra volta.

I per fi, el moment de què, a pesar de tot, les coses isquen millor del que s'esperaven contra tot pronòstic i em faig prometre a mi mateixa que no tornaré a fer cap estupidesa que no em valga la pena a canvi dels meus objectius principals. En algun moment, des d'algun lloc, alguna cosa m'ha enviat una mica de sort, la suficient com per poder abandonar la ciutat sense res que em faça tornar. L'oportunitat de pensar, raonar i decidir quines coses no deixar de fer-les mai i quines no fer-les mai més.

dimecres, 15 de juny de 2011

Dotze

Dotze. Com els mesos de l'any. Com les hores del rellotge, analògic clar. Com el raïm de cap d'any. Com els signes del zodíac. Com les voltes que la lluna li dóna a la terra en un any. Com els apòstols. Com els Déus principals de la mitologia grega. Com els ous a una dotzena.

No onze, tampoc tretze. Dotze.
Anys. Però això és molt curt. Mesos? Pot ser. Setmanes? Millor. Dies? Perfecte.
Quatre-mil dies a efectes pràctics. Que sona molt més llarg que "Dotze".

Dies pesats, interminables. Incansables. No, incansables no. Cansar-me em cansen. Sobretot ara.
Comença la lluita fins que acabe de crèixer del tot. Buscar sabates, jaquetes i pantalons que no trobe a l'habitació perquè porta al damunt.

Dotze voltes al dia són les que dic que no la suporte. Quatre-mil voltes són les que parle d'ella. Dotze són les voltes que la mataria. Quatre-mil són les voltes que la trobe a faltar a València i no li ho dic.

Dotze són les espelmes que bufarà hui. Quatre-mil són les voltes que pensaré com de gran s'ha fet.

dilluns, 13 de juny de 2011

El no-res més absolut

Per a mi, que unes pàgines et tinguen tan enganxat i et facen pensar en elles, implica que hi haja un poc de mi dins d'elles. Almenys de ser capaç d'entendre que és el que se sent quan es viu allò que es conta. Hores i paciència. Hores que pareixen no passar mai quan el temps s'ha parat en mil tres cents setanta tres:

"Després de la conversa del sopar vaig ser conscient de que alguna cosa havia estat remoguda del seu lloc. La terra s'havia apartat i del que romania enterrat va sorgir com les restes d'un vaixell al qui un cop de tempesta torna a treure surant. Durant dies vaig caminar pel palau d'una manera errabunda. El passat em pesava més que els budells. Esquivava la gent. Em vaig refugiar en el mutisme, en l'oració. Si una vegada vaig aconseguir bandejar-ho, em deia, podia tornar a fer-ho. No podia permetre, per res del món, que aquella Beatriu plorona tornara altra volta. Havia crescut i tot s'havia quedat enrere. Mort, mort i remort.

Bastant tenia, pensava, amb la fantasma eixa que es dedicava a aparèixer-me per les nits per a tenir que suportar també tots aquells dels que ja em desfera en el seu moment.

N'hi ha qui s'ancora a allò que els va passar i no hi ha manera de treure'ls d'allà. Creen una bombolla en què s'intenten reproduir, una i un altra vegada, com si es tractés d'un bucle, un moment determinat, una relació determinada, una imatge determinada. Hi ha d'altres que prefereixen mantenir els seus ulls clavats en un punt fixe de l'horitzont i no moure'ls d'allà i avançar, i aplegar on més lluny millor. No crec que cap d'aquestes actituds siga més lloable que l'altra. El terme mig, en línies generals, em pareix l'actitud més perfecta. Però no em caracteritze precisament per ser coherent amb els meus ideals de vida. Així que vaig adoptar l'única eixida que em va semblar possible, la dels qui defugen qualsevol contacte amb el passat i se centren en viure el dia a dia amb l'esperança de que en algún moment puguen tornar la vista enrere i trobar, en compte del camí fet, el no-res més absolut."

He transcrit unes paraules, unes frases, uns paragràfs a Paula Cifuentes. Li'ls he robat. Me'ls he quedat per a sempre.

I'm a woman in love

De tot el món és conegut que estar enamorat és com sentir-se embaladit nit i dia, a banda d'una obsessió malaltissa, i per suposat, una adicció que no deixa que penses en res més, ni en allò que t'envolta.
I et tornes imbècil, o no. O només un pobre desgraciat que es torna cec, o sord, o cec i sord.
Diguem-ne que no he prescindit de cap de les característiques anteriors.

Feia molt de temps que no em passava. Em vaig quedar prendada d'altre farà un parell d'anys i des d'aleshores no me'l he llevat de la boca.
Però era inevitable que passara abans o després, més o menys oportú.

Un dissapte qualsevol, molta calor i hores mortes. Però les hores no moren, només són hores que se'n han anat, aleshores són hores anades. Hores que passe aferrada a pàgines de paper cobertes per tapes dures.

A l'abast, "Tinc ganes de tu" i "Temps de bords". Un, típic llibre de pastelada propietat d'una cosina de catorze anys, si aplega, i l'altre, típic llibre somnífer propietat de ma mare, dona de quaranta sis anys amant de les novel·les històriques.

Jo i les pastelades mai hem sigut amigues. Jo i la història sempre ens hem dut malament.
Però mai m'ha produït arcades, mal de caps sí, però no arcades.

Obric el llibre, i em dispose a llegir el pròleg que em deixa perplexa i encuriosida. Parla de la mort, potser jo també em vull deixar morir. No tinc res millor a fer, i tampoc res a perdre, puc provar, o preparar per al següent dia els apunts.

Ma mare va fent algún incís durant la meua lectura. A ella no li está agradant massa, sembla no seguir una línia cronològica definida i estàtica. Jo mai he seguit una línia lògica de res. Em mira amb el gest encuriosit sabent que això no impedirà que jo continue.

El món sembla esvair-se, ja no escolte res ni veig qui entra, ni qui em parla.
El mil trescents setanta tres i una dona.

Mai havia prestat atenció als llibres que ma mare llegia, per ser els llibres que llegia ella o per ser llibres d'història. Vés a saber.
Dos dies, quatre capítols, 75 pàgines i una setmana per a l'exàmen.
No puc deixar de llegir, ni de pensar en ell.

divendres, 10 de juny de 2011

Limits

El cel ja està negre, i tot pareix dormit a la ciutat. Als carrers només el soroll de unes rodes de bicicleta que trontollen i res més. De sobte gotes que apareixen a l'asfalt que les rodes xafen, gotes que es multipliquen i agafen més velocitat que la bicicleta mateixa, i aleshores, bicicleta i pluja començen una cursa.

Gotes que, cauen sobre la pell que s'eriça, i sobre aquella enorme samarreta que es xopa, sobre els pantalons clars que es tornen obscurs, obre els peus que queden mullats i sobre els cabells que regallen per l'esquena.

Gotes que cauen per la cara, que entelen les ulleres i de les pestanyes corren per la volta de la galta fins al llavi, com si plorara, mentre plorava.

El món semblava haver deixat de emetre so, un pensament intern. Limits.
On están els limits? On apleguen els límits? Quin és el límit del límit?
I la paraula deixava de tenir sentit, però no deixava d'existir.

Un límit pot ser una línia, que delimita per exemple el carril bici. Però la línia no impedix que circule pel mig del carrer. Desafiant el límit. Desafiant la continuitat que seguía el carril, desafiant la integració amb la resta de gent que també porta una bici. Però no depén només del que un personalment fa amb límit, sinò que, algú altre que pedaleje al teu costat desafie el límit.
Només un, només cal un per alterar la continuitat i la integració.

Un límit mai s'acosta a res, per tant el límit no existeix.
Ara només cal decidir si ens quedem sols al carril o som els que, enmig d'una nit de pluja correm contra corrent enmig del asfalt xop.

dilluns, 6 de juny de 2011

Històries

El temps passa i sembla que res no haja canviat. Aparentment.

Camina pels mateixos carrers, diu les mateixes coses i porta les mateixes ulleres.

Ningú no sap què o qui ha passat.

Sembla que res puga o haja de canviar. Ni tan sols ho pensa ell, ni tan sols ho pensa ella.

Imperceptible.

El temps passa i alguna cosa ha canviat. Alguna cosa està canviant.

Camina per carrers nous, diu coses que mai hauria dit, i bé, almenys porta les mateixes ulleres.

Però no se sap massa bé què o qui ha passat.


En alguns moments, es com si es llevara les ulleres i s'hi fixara de prop, de molt més a prop encara. Analitzant cada detall, cada gest, cada paraula.


- No tinc gana, no puc fer cap mos. - Deia des d'aquella cadira a la cuina.


Li havera agradat insistir, i ho va fer un parell de vegades, perquè en el fons, estava preocupada perquè no havera menjat res. Súpliques, i silenci.


De sobte, va entendre que, havia d'ocupar altre lloc, altra pell i va deixar d'insistir.


Aquells foscos ulls, miraren sorpresos, en senyal d'agraïment que deixara de fer-ho. Amb tota la bona intenció del món. Perquè, quan cal, està.


Tant de bò, poguera fer que el temps anara més depressa, o que les ferides curaren abans, mentrestant deixaré a l'abast la meua mà, ací on te la vaig deixar, ací on la vas trobar.