dilluns, 13 de juny de 2011

El no-res més absolut

Per a mi, que unes pàgines et tinguen tan enganxat i et facen pensar en elles, implica que hi haja un poc de mi dins d'elles. Almenys de ser capaç d'entendre que és el que se sent quan es viu allò que es conta. Hores i paciència. Hores que pareixen no passar mai quan el temps s'ha parat en mil tres cents setanta tres:

"Després de la conversa del sopar vaig ser conscient de que alguna cosa havia estat remoguda del seu lloc. La terra s'havia apartat i del que romania enterrat va sorgir com les restes d'un vaixell al qui un cop de tempesta torna a treure surant. Durant dies vaig caminar pel palau d'una manera errabunda. El passat em pesava més que els budells. Esquivava la gent. Em vaig refugiar en el mutisme, en l'oració. Si una vegada vaig aconseguir bandejar-ho, em deia, podia tornar a fer-ho. No podia permetre, per res del món, que aquella Beatriu plorona tornara altra volta. Havia crescut i tot s'havia quedat enrere. Mort, mort i remort.

Bastant tenia, pensava, amb la fantasma eixa que es dedicava a aparèixer-me per les nits per a tenir que suportar també tots aquells dels que ja em desfera en el seu moment.

N'hi ha qui s'ancora a allò que els va passar i no hi ha manera de treure'ls d'allà. Creen una bombolla en què s'intenten reproduir, una i un altra vegada, com si es tractés d'un bucle, un moment determinat, una relació determinada, una imatge determinada. Hi ha d'altres que prefereixen mantenir els seus ulls clavats en un punt fixe de l'horitzont i no moure'ls d'allà i avançar, i aplegar on més lluny millor. No crec que cap d'aquestes actituds siga més lloable que l'altra. El terme mig, en línies generals, em pareix l'actitud més perfecta. Però no em caracteritze precisament per ser coherent amb els meus ideals de vida. Així que vaig adoptar l'única eixida que em va semblar possible, la dels qui defugen qualsevol contacte amb el passat i se centren en viure el dia a dia amb l'esperança de que en algún moment puguen tornar la vista enrere i trobar, en compte del camí fet, el no-res més absolut."

He transcrit unes paraules, unes frases, uns paragràfs a Paula Cifuentes. Li'ls he robat. Me'ls he quedat per a sempre.

2 comentaris:

Jordi Riera ha dit...

"Havia crescut i tot s'havia quedat enrere. Mort, mort i remort."

Tal volta perquè m'ha enganxat en una etapa un xic enyoradissa però esta frase, sens dubte la llegesc d'una manera mig temorosa.


Esta fascinació per la mar puc saber d'on ix? Mentiria si diguera que no em té intrigat. És tan màgica la mar! Diuen que a la mirada d'un illenc sempre s'hi pot entreveure.

Colometa ha dit...

Reconec que, aquest text l'he llegit un parell de vegades ja tot i no haver acabat encara el llibre, però no cal llegir la frase de forma temorosa. És només el desig de deixar enrere el passat i esborrar-lo, soterrar-lo perquè no torne mai més.

La fascinació per la mar? És una bona pregunta, a la qual li podria dedicar algún post exclusivament per a això.
M'agradaria conèixer algún illenc per entreveure-la com tu dius :)

Estic molt devanida de que em seguisques, i molt més de que em comentes!

Colometa.