dilluns, 27 de juny de 2011

Girs -part II-

Mai no s'abandona el poble del tot i tampoc s'abandona del tot València, sobretot quan l'has tastat, hauré de tornar, i tal com em van dir no fa molt "no són tot estudis els que donen mal de caps". Caldrà doncs, que a pesar de gaudir de l'estança a les arrels, dels deures i obligacions que trobe i tinc a casa, sempre alguna cosa em farà tornar a València.
Mai es possible fer un gir complet de 180º, només es desviem una mica de la trajectòria que estàvem seguint per a fer-la millor del que ho estàvem fent. Moltes vegades ni es pot donar el gir que preteníem ni tan sols ens podem desviar. Desapareix per complet, misteriosament, o senzillament es trenca, en milers de trossos que no podem trobar i els que trobem no els podem reconstruir. I són milers de petits gestos i petites paraules que més tard que prompte fan que et dones compte que alguna cosa anava a acabar malament, com un trapezista que a la corda, bé siga per indecisió com per excessiva confiança, fa un pas que el llençarà sense contemplacions contra el terra dur i inflexible.
I una volta estirat al terra, abraçant aquell colp que assoleix tot el món existent en eixos moments, es compara a una branca. Aquella branca que a l'arbre sembla bonica, tan bonica que no pensem que ens puga fer mal, i pensem que és tan dolça i sembla tan suau que potser no siga necessària prendre alguna precaució per ella. I passem pel seu costat, tranquil·lament, quan de sobte la rama ens pega una bufetada ràpida i seca en la cara, sense avisar.
Però al remat, el que importa és que tenim milers de trossos al terra, un terra àrid sobre el que hem caigut i on ens hem trencat en milers de pedaços després de la bufetada. No els podrem recompondre, ni ara ni mai, ni tampoc saber en quin ordre anaven i ni molt menys quin sentit tenien.

1 comentari:

Olguen Dalmasas ha dit...

Què bonic! A València sempre cal tornar-hi! Jo ho faré demà, per exemple. És la ciutat que captiva i allibera alhora.

Un plaer tornar...