dilluns, 6 de juny de 2011

Històries

El temps passa i sembla que res no haja canviat. Aparentment.

Camina pels mateixos carrers, diu les mateixes coses i porta les mateixes ulleres.

Ningú no sap què o qui ha passat.

Sembla que res puga o haja de canviar. Ni tan sols ho pensa ell, ni tan sols ho pensa ella.

Imperceptible.

El temps passa i alguna cosa ha canviat. Alguna cosa està canviant.

Camina per carrers nous, diu coses que mai hauria dit, i bé, almenys porta les mateixes ulleres.

Però no se sap massa bé què o qui ha passat.


En alguns moments, es com si es llevara les ulleres i s'hi fixara de prop, de molt més a prop encara. Analitzant cada detall, cada gest, cada paraula.


- No tinc gana, no puc fer cap mos. - Deia des d'aquella cadira a la cuina.


Li havera agradat insistir, i ho va fer un parell de vegades, perquè en el fons, estava preocupada perquè no havera menjat res. Súpliques, i silenci.


De sobte, va entendre que, havia d'ocupar altre lloc, altra pell i va deixar d'insistir.


Aquells foscos ulls, miraren sorpresos, en senyal d'agraïment que deixara de fer-ho. Amb tota la bona intenció del món. Perquè, quan cal, està.


Tant de bò, poguera fer que el temps anara més depressa, o que les ferides curaren abans, mentrestant deixaré a l'abast la meua mà, ací on te la vaig deixar, ací on la vas trobar.

1 comentari:

Miss Yuste ha dit...

El temps canvia i nosaltres som capaços d'adaptar-nos a tot allò que ens depare el destí; tenim la força de voluntat suficient per tombar tot allò que ens afecta, només hem de desitjar-ho fervorosament.

Tenim pendent un tema de vivenda :)

Una abraçada,
Miss Yuste.