divendres, 10 de juny de 2011

Limits

El cel ja està negre, i tot pareix dormit a la ciutat. Als carrers només el soroll de unes rodes de bicicleta que trontollen i res més. De sobte gotes que apareixen a l'asfalt que les rodes xafen, gotes que es multipliquen i agafen més velocitat que la bicicleta mateixa, i aleshores, bicicleta i pluja començen una cursa.

Gotes que, cauen sobre la pell que s'eriça, i sobre aquella enorme samarreta que es xopa, sobre els pantalons clars que es tornen obscurs, obre els peus que queden mullats i sobre els cabells que regallen per l'esquena.

Gotes que cauen per la cara, que entelen les ulleres i de les pestanyes corren per la volta de la galta fins al llavi, com si plorara, mentre plorava.

El món semblava haver deixat de emetre so, un pensament intern. Limits.
On están els limits? On apleguen els límits? Quin és el límit del límit?
I la paraula deixava de tenir sentit, però no deixava d'existir.

Un límit pot ser una línia, que delimita per exemple el carril bici. Però la línia no impedix que circule pel mig del carrer. Desafiant el límit. Desafiant la continuitat que seguía el carril, desafiant la integració amb la resta de gent que també porta una bici. Però no depén només del que un personalment fa amb límit, sinò que, algú altre que pedaleje al teu costat desafie el límit.
Només un, només cal un per alterar la continuitat i la integració.

Un límit mai s'acosta a res, per tant el límit no existeix.
Ara només cal decidir si ens quedem sols al carril o som els que, enmig d'una nit de pluja correm contra corrent enmig del asfalt xop.