dilluns, 13 de juny de 2011

I'm a woman in love

De tot el món és conegut que estar enamorat és com sentir-se embaladit nit i dia, a banda d'una obsessió malaltissa, i per suposat, una adicció que no deixa que penses en res més, ni en allò que t'envolta.
I et tornes imbècil, o no. O només un pobre desgraciat que es torna cec, o sord, o cec i sord.
Diguem-ne que no he prescindit de cap de les característiques anteriors.

Feia molt de temps que no em passava. Em vaig quedar prendada d'altre farà un parell d'anys i des d'aleshores no me'l he llevat de la boca.
Però era inevitable que passara abans o després, més o menys oportú.

Un dissapte qualsevol, molta calor i hores mortes. Però les hores no moren, només són hores que se'n han anat, aleshores són hores anades. Hores que passe aferrada a pàgines de paper cobertes per tapes dures.

A l'abast, "Tinc ganes de tu" i "Temps de bords". Un, típic llibre de pastelada propietat d'una cosina de catorze anys, si aplega, i l'altre, típic llibre somnífer propietat de ma mare, dona de quaranta sis anys amant de les novel·les històriques.

Jo i les pastelades mai hem sigut amigues. Jo i la història sempre ens hem dut malament.
Però mai m'ha produït arcades, mal de caps sí, però no arcades.

Obric el llibre, i em dispose a llegir el pròleg que em deixa perplexa i encuriosida. Parla de la mort, potser jo també em vull deixar morir. No tinc res millor a fer, i tampoc res a perdre, puc provar, o preparar per al següent dia els apunts.

Ma mare va fent algún incís durant la meua lectura. A ella no li está agradant massa, sembla no seguir una línia cronològica definida i estàtica. Jo mai he seguit una línia lògica de res. Em mira amb el gest encuriosit sabent que això no impedirà que jo continue.

El món sembla esvair-se, ja no escolte res ni veig qui entra, ni qui em parla.
El mil trescents setanta tres i una dona.

Mai havia prestat atenció als llibres que ma mare llegia, per ser els llibres que llegia ella o per ser llibres d'història. Vés a saber.
Dos dies, quatre capítols, 75 pàgines i una setmana per a l'exàmen.
No puc deixar de llegir, ni de pensar en ell.

2 comentaris:

wella ha dit...

entonces me'l recomanes? jo també estic enamorada últimament... dels llibres...

Colometa ha dit...

Per supost! Dóna que pensar... és una llàstima que jo vaja entre llibres i apunts acabant treballs i exàmens... però en poder no tardaré ni una setmana en acabar-lo. El post de "El no-res més absolut" conté un fragment. Fes-li una ullada i em dius què tal ;)