dilluns, 18 de juliol de 2011

Jeux d'enfants

Les nits són eternes quan, al poble ja no sabem que fer. I decidim jugar, com si fórem xiquets menuts. De pel·lícules ja n'hem vist moltes, potser massa. I històries tot el món en tenim per contar. Decidim jugar. Per què? De vegades perquè no tenim res millor que fer i d'altres perquè sabem que moure les fitxes i tirar el dau ens fa passar bons moments. Tant o més que de menys bons. Arriscar la victòria quedant-se nu davant de l'altre que des del darrere et pot menjar.
I tot es mou així, menjant a l'altre que deixes amb una fitxa menys i tu contan-te'n vint.
Quedar-te tocat i enfonsat. O donar-se impuls amb l'enfonsament de l'altre.
"Açò ho guanyen els valents".
Em quedaré nua, davant de tu, assumint el risc de que potser em menjes.

dimecres, 13 de juliol de 2011

Seguir la pista

- Saps? Un dia, no fa molt, mentre estava nua a un llit parlava amb l'home amb el que m'estava gitant. Saps? Tampoc no em feia feliç però em feia pensar. Eh? No, ell no em feia pensar. Em feia pensar el buit que quedava quan se'n anava i on trobava a faltar a algú, però no precisament a ell. Qui sap, havera estat disposta a que fora ell qui hagués d'ocupar eixe lloc. Total, ell tampoc no em trobava a faltar a mi, però hagués ocupat jo el lloc que ell també trobava buit. Però ara ja és tard. Ell? Potser és ell qui se'n ha anat, i potser sóc jo qui se'n ha anat. La llum entrava per la finestra i al carrer feia olor a cassola, potser la veïna estava fent arròs al forn. Va deixar de veure'm com una dona i va començar a veure'm com un amic. Un amic a qui li contava totes les excentricitats que tenia a la seua vida. I aquell matí va continuar contant-me amb quines dones s'havia gitat ja. Diferència? Reconec que és una bona pregunta, la diferència la fa el temps. Puc acceptar que no sóc l'única dona del món i que abans que jo en van haver moltes altres, que no sóc jo la dona que estima, però no que en el mateix espai de temps n'hagen més. S'ha acabat, és el fi. No puc mantindre eixa situació sabent que es mou fora de la meua habitació.
He deixat de ser la dona que ell intentava animar si veia un poc trista, a la que li volia arrencar un somriure i robar-li un bes en la foscor. I per això davant dels meus gestos estranyats les respostes eren desconcertants. Només me'n va donar una acertada: "Qui pregunta coses que no deu, escolta coses que no vol". O alguna cosa així. El cas és que era una cosa que ja sabia d'abans.
Li vaig dir "fins sempre" i aquell matí tot es va acabar. Bé, no exactament. Però va ser el principi del fi.
No tinc les instruccions de com fer les coses bé, i ací estic com en el principi de tots els finals, com en el final de tots els principis, en aquest cercle del que mai acabe d'eixir. No he fet cas d'aquell consell, no he preguntat per por a que em boneguen per haver-ho fet, però he seguit la pista de qui trobava a faltar al meu llit. Ha sigut pitjor que preguntar, ha sigut com condemnar-se a carregar amb l'estupidesa que m'he tatuat al front.
Viure amb coses que pagaria la pena no saber, tancar els ulls i dibuixar eixes imatges amb la meua ment que es queden gravades a foc al mig del pit, que és on comença a cremar-me quan desitje morir.

I el mar la mirava als ulls, a aquells ulls tristos que havien perdut la il·lusió per viure. Ella sentada a la vora de la platja esperant rebre alguna resposta. De qui? De les ones potser. Es sentiria un poc menys sola. Es sentia com un cos sense ànima, i el mar plorava on les ones es desfeien en llàgrimes per ella quan trencaven a la vora de la platja.

dilluns, 11 de juliol de 2011

L'ultima bala

Era una nit d'estiu, allò era un concert com qualsevol concert d'estiu.
Al cel els estels brillaven com feien totes les nits, i a aquell descampat els joves ballaven al so de la veu que eixia pels altaveus.

Les nits tan màgiques com són envoltaven l'ambient amb el tel de l'oblit, l'oblit que es manifesta al matí quan el sol asoma per la finestra recordant que la nit anterior, havia estat una nit llarga.

Un revolver passejava enmig de la gentada, abraçat als malucs d'una jove que semblava absent al moviment de la nit, mentre la seua mirada buscava l'objectiu ja conegut.

El revolver permaneixia quiet esperant el seu moment, guardant la bala que, tancaria la història. La història que tants malsons i nits sense dormir havia provocat. Ningú dóna res per ningú, i era necessari conciliar la son, abans o després.

Al pas dels anys, el preu de la pau, de la tranquil·litat s'havia anat encarint, però tant li feia. La situació era més que insuportable. Tot i fer molts mesos sense haver-li vist la cara, recordava perfectament totes les faccions de l'individu en qüestió, la seua volta de la galta, el arquejat de les seues celles i el nas fi, presidint el rostre del propietari d'aquella bala.

Feia menys de vint-i-quatre hores, havia obert el calaix de la tauleta de nit i havia tret aquella bala que semblava feta de plata, com si al fer-la li haguessin posat tota la cura sabent que estava destinada per a alguna cosa important.

Qué hi devia haver més important que la seua son?

"No és qüestió de venjança" s'anava repetint. Era justícia. Feia temps que el final li'l havia delegat al destí però semblava no aplegar mai. El temps i l'oblit la farien embogir.

- Tot serà suau, silenciòs, he esperat el moment. I el moment és aquesta nit. Aquesta bala és per a tu. L'última bala.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Ni molt ni poc.

Hi han moltes coses en esta vida que no m'agraden o simplement que odie. Però sembla que és dolent fer eixe tipus de coses. Coses com odiar. Però qualsevol persona amb sang a les venes odiarà coses, la que siga per molt insignificant que resulte. Potser algu odie els mosquits.

Jo odie el color rosa.

El color rosa, i les evasives. El to amenaçant i les negatives.
El maquillatge de tres capes de titanlux, els somriures postissos a les fotos i les arracades de perles. Els sostenidors que enganyen. Els cervells buits.

Les frases inacabades i les obligacions imposades.

El tabac i el fum. Els mòbils tàctils. Els productes light, 0%matèria grasa, desnatats, diurètics i dietètics.

L'esperança fingida i el compromís efímer.

Sentir-me enganyada i/o abandonada. Que em presionen.

No obtenir resposta, ni tampoc que no dónen les gràcies.

Les directes i la lentitud. Anar a dormir aviat. Que em desperte el telèfon. Les portades.

No entendre el que em diuen, o entendre-ho i que m'agrade encara menys.

dijous, 7 de juliol de 2011

No pense en res. No parle de res. Fa temps que no escric. Fa temps que no tinc res sobre el que escriure. Faig un passeig per les fotos que guarde i amague. Per les coses que solia escriure, per les coses que solia dir, de les que acostumava a parlar.

I ja no queda res, ni molt ni poc. Ja no queda res. Les havia guardat, les havia amagat i les he trobat.

Una nit obscura i no massa freda, amb una sensació farcida de neguit com quan ma mare diu que estic ociosa , sense son i enmig de la foscor salta del llit i descalça camina a les palpentes. Mentre intenta recordar la posició de tot allò que hi havia a l'habitació avança lentament i a la recerca del llindar de la porta es fa un colp al peu amb la pata del llit.

I així és com se m'ha presentat el seu record, com un colp traïdor a la nit, nua despullada amb l'actitud confiada.