dilluns, 11 de juliol de 2011

L'ultima bala

Era una nit d'estiu, allò era un concert com qualsevol concert d'estiu.
Al cel els estels brillaven com feien totes les nits, i a aquell descampat els joves ballaven al so de la veu que eixia pels altaveus.

Les nits tan màgiques com són envoltaven l'ambient amb el tel de l'oblit, l'oblit que es manifesta al matí quan el sol asoma per la finestra recordant que la nit anterior, havia estat una nit llarga.

Un revolver passejava enmig de la gentada, abraçat als malucs d'una jove que semblava absent al moviment de la nit, mentre la seua mirada buscava l'objectiu ja conegut.

El revolver permaneixia quiet esperant el seu moment, guardant la bala que, tancaria la història. La història que tants malsons i nits sense dormir havia provocat. Ningú dóna res per ningú, i era necessari conciliar la son, abans o després.

Al pas dels anys, el preu de la pau, de la tranquil·litat s'havia anat encarint, però tant li feia. La situació era més que insuportable. Tot i fer molts mesos sense haver-li vist la cara, recordava perfectament totes les faccions de l'individu en qüestió, la seua volta de la galta, el arquejat de les seues celles i el nas fi, presidint el rostre del propietari d'aquella bala.

Feia menys de vint-i-quatre hores, havia obert el calaix de la tauleta de nit i havia tret aquella bala que semblava feta de plata, com si al fer-la li haguessin posat tota la cura sabent que estava destinada per a alguna cosa important.

Qué hi devia haver més important que la seua son?

"No és qüestió de venjança" s'anava repetint. Era justícia. Feia temps que el final li'l havia delegat al destí però semblava no aplegar mai. El temps i l'oblit la farien embogir.

- Tot serà suau, silenciòs, he esperat el moment. I el moment és aquesta nit. Aquesta bala és per a tu. L'última bala.