dimecres, 13 de juliol de 2011

Seguir la pista

- Saps? Un dia, no fa molt, mentre estava nua a un llit parlava amb l'home amb el que m'estava gitant. Saps? Tampoc no em feia feliç però em feia pensar. Eh? No, ell no em feia pensar. Em feia pensar el buit que quedava quan se'n anava i on trobava a faltar a algú, però no precisament a ell. Qui sap, havera estat disposta a que fora ell qui hagués d'ocupar eixe lloc. Total, ell tampoc no em trobava a faltar a mi, però hagués ocupat jo el lloc que ell també trobava buit. Però ara ja és tard. Ell? Potser és ell qui se'n ha anat, i potser sóc jo qui se'n ha anat. La llum entrava per la finestra i al carrer feia olor a cassola, potser la veïna estava fent arròs al forn. Va deixar de veure'm com una dona i va començar a veure'm com un amic. Un amic a qui li contava totes les excentricitats que tenia a la seua vida. I aquell matí va continuar contant-me amb quines dones s'havia gitat ja. Diferència? Reconec que és una bona pregunta, la diferència la fa el temps. Puc acceptar que no sóc l'única dona del món i que abans que jo en van haver moltes altres, que no sóc jo la dona que estima, però no que en el mateix espai de temps n'hagen més. S'ha acabat, és el fi. No puc mantindre eixa situació sabent que es mou fora de la meua habitació.
He deixat de ser la dona que ell intentava animar si veia un poc trista, a la que li volia arrencar un somriure i robar-li un bes en la foscor. I per això davant dels meus gestos estranyats les respostes eren desconcertants. Només me'n va donar una acertada: "Qui pregunta coses que no deu, escolta coses que no vol". O alguna cosa així. El cas és que era una cosa que ja sabia d'abans.
Li vaig dir "fins sempre" i aquell matí tot es va acabar. Bé, no exactament. Però va ser el principi del fi.
No tinc les instruccions de com fer les coses bé, i ací estic com en el principi de tots els finals, com en el final de tots els principis, en aquest cercle del que mai acabe d'eixir. No he fet cas d'aquell consell, no he preguntat per por a que em boneguen per haver-ho fet, però he seguit la pista de qui trobava a faltar al meu llit. Ha sigut pitjor que preguntar, ha sigut com condemnar-se a carregar amb l'estupidesa que m'he tatuat al front.
Viure amb coses que pagaria la pena no saber, tancar els ulls i dibuixar eixes imatges amb la meua ment que es queden gravades a foc al mig del pit, que és on comença a cremar-me quan desitje morir.

I el mar la mirava als ulls, a aquells ulls tristos que havien perdut la il·lusió per viure. Ella sentada a la vora de la platja esperant rebre alguna resposta. De qui? De les ones potser. Es sentiria un poc menys sola. Es sentia com un cos sense ànima, i el mar plorava on les ones es desfeien en llàgrimes per ella quan trencaven a la vora de la platja.

1 comentari:

Otto-ta ha dit...

"La diferència la fa el temps" ¡chapó!