dilluns, 22 d’agost de 2011

My Sharona

I va tancar la porta del cotxe.
Es va adreçar els cabells i va ajustar l'espillet per pintar-se els llavis mentre ell obria totes les finestres.
Va engegar el motor i aquell vell cotxe va rugir abans que la pols que alçaren les rodes dibuixara un tel per a que escaparen. Eren ells dos fugint del món, com si fòren Thelma i Louise. Però ell no era en absolut una dona. El va pujar perquè era un bon tio i a més era un tio elegant. Eren ells dos fugint d'un món que no tenia lloc per a ells.

- Per què m'has triat a mi per a fer aquest viatge? - li va preguntar mentre feia una calada al cigarret.

- Sempre llueix portar un tio ben plantat de copilot.

Les coses havien canviat molt per als dos i ja no suportaven més la realitat en la que vivien. L'únic que no havia canviat era la música, una mirada i un somriure de complicitat van ser suficients per a que començara a sonar la ràdio mentre accelerava.

- Oh my little pretty one, my pretty one...! - va començar a cantar entre calada i calada.

- Saps què? M'havera encantat que algú me l'haguès cantat una nit sota el meu balcó.

El cotxe s'allunyava cada vegada més del cigarret que ell havia tirat des de la finestreta al mig de l'asfalt, i el cigarret es consumia lentament mentre ells dos planejaven quin tipus de vida encetarien fora d'aquesta ciutat.

dilluns, 15 d’agost de 2011

De vegades només hi ha una opció que és mirar, impassible, com passa tot. I no ens adonem que, és millor moltes vegades ser públic que l'actor que ha de moure fitxa. Fer una ganyota si la cosa no té cap trellat o aplaudir si ens ha agradat.

No et puc dir molt més, des del meu racó veig tantes coses que no sabria per on començar. És tot molt estrany, tant que no sé si sóc capaç d'explicar-ho. De sobte em sent invisible mentre observe, mentre jo em quede a la part de fora de l'espectacle i llavors tot passa més lentament com si tingués l'oportunitat d'alçar-me del meu seient i plantar-me a l'escenari. En el moment que les meues mans van a fer l'impuls per aixecar-me el temps s'accelera i qualsevol cosa quedaria fora de context.

Sí, em quede on estic, és el millor.

Ah, bé. Això és una altra cosa. Tens raó, possiblement siga la opció més còmoda o la més fàcil però al cap i a la fi és la millor per a tots.

He vist bajanades, i preferisc mil voltes veure-les que fer-les jo i bellugar-me dins dels llençols recordant-les i desitjant morir. Si totes les que he vist les hagués fet jo no sé si podria viure, o almenys si podria dormir.

Som una mena de satèl·lit que portem voltant en una òrbita gravitatòria pròpia composta de sensacions contradictòries, sensacions que xoquen amb les alienes.

Eh? Per això mateix no em mouré, fora d'escena res no et pot xocar, almenys de manera directa. Des d'ací he vist com un d'aquells satèl·lits passetjava amunt i avall, esperant que jo m'alçara. Quan ho he fet ens hem dit adéu, com l'última vegada. I res més.

Una vegada fora de la meua còmoda butaca he continuat, i aquesta volta no he parat de parlar fins al punt de que, he arribat a pensar que hauria de callar-me ja, que tinc molt de rotllo, i que quan més parlara pitjor. Però això són les conseqüències de no quedar-me al meu lloc, que vaig soltant un vòmit de paraules estúpides que només fan que agreujar les meues sensacions contradictories.

dilluns, 8 d’agost de 2011

Pof

- Havia de passar. Inevitablement. Com totes les coses que solen passar-me. Però al principi era com cap altra de les que m'havien passat. Pot ser és que el que faig és assaborir diversos inicis, confessaré que és divertit i emocionant, tant que sembla irreal. I de sobte, pof. Sona rotund, sona contundent, i passa. Inevitablement. Bé, he de reconèixer que m'agrada exagerar i que potser no de la mateixa manera, però tot acaba fent pof.

- Per què pof?

- No sé. Perquè m'agrada, és com que cau o es desmunta de colp alguna cosa. Sé que sona masoca però ja que no ho puc evitar gaudisc amb l'onomatopeia, que això si que ho puc triar.

- Nooo... dic que per què... s'acaba?

- Ah, és una cosa que no et sabria explicar. M'agradaria pensar que és el karma i així a base de fer coses bones podria tindre un poc més de sort, però sembla que ho porte al damunt com... com... com una piga!

- Com una piga?

- Sí, crec que no sempre m'han passat aquestes coses, però va apareixent poc a poc. Al principi creus que és una casualitat i que la pròxima volta que mires ja no hi serà. Però et dones compte de que si, i cada volta és un poc més gran fins que, te'n adones que és absurd mirar perquè saps que estarà com estava o pot ser pitjor, però que ja no se'n anirà.

dijous, 4 d’agost de 2011

Plou

El temps i la distància no han canviat massa coses, potser les han fet millor i les està mantenint a foc lent, esperant el moment oportú.
Durant tot aquest temps, un ha desaprofitat els dies viscuts i l'altre els ha aprofitat però no de la manera que voldria. I és que mai plou al gust de tots.
Estirar. O ser estirat. Passar sense pena ni glòria. Bé, si ho pensa amb un poc de pena. Però no amb glòria. Ànima errabunda.
I plora pels dies perduts, pels dies desaprofitats, i pels dies aprofitats en coses que no l'omplien. I plora tant que sembla que ploga.
"Estic ací, t'estic esperant"
Cada volta està menys lluny però no més a prop, i els dies passen més depressa al seu cap que al rellotge.
I què serà de nosaltres en uns quinze anys?
No ho sé, -diu mentre els imagina als dos sentats a la llar del foc-potser jo estiga mort.