dilluns, 15 d’agost de 2011

De vegades només hi ha una opció que és mirar, impassible, com passa tot. I no ens adonem que, és millor moltes vegades ser públic que l'actor que ha de moure fitxa. Fer una ganyota si la cosa no té cap trellat o aplaudir si ens ha agradat.

No et puc dir molt més, des del meu racó veig tantes coses que no sabria per on començar. És tot molt estrany, tant que no sé si sóc capaç d'explicar-ho. De sobte em sent invisible mentre observe, mentre jo em quede a la part de fora de l'espectacle i llavors tot passa més lentament com si tingués l'oportunitat d'alçar-me del meu seient i plantar-me a l'escenari. En el moment que les meues mans van a fer l'impuls per aixecar-me el temps s'accelera i qualsevol cosa quedaria fora de context.

Sí, em quede on estic, és el millor.

Ah, bé. Això és una altra cosa. Tens raó, possiblement siga la opció més còmoda o la més fàcil però al cap i a la fi és la millor per a tots.

He vist bajanades, i preferisc mil voltes veure-les que fer-les jo i bellugar-me dins dels llençols recordant-les i desitjant morir. Si totes les que he vist les hagués fet jo no sé si podria viure, o almenys si podria dormir.

Som una mena de satèl·lit que portem voltant en una òrbita gravitatòria pròpia composta de sensacions contradictòries, sensacions que xoquen amb les alienes.

Eh? Per això mateix no em mouré, fora d'escena res no et pot xocar, almenys de manera directa. Des d'ací he vist com un d'aquells satèl·lits passetjava amunt i avall, esperant que jo m'alçara. Quan ho he fet ens hem dit adéu, com l'última vegada. I res més.

Una vegada fora de la meua còmoda butaca he continuat, i aquesta volta no he parat de parlar fins al punt de que, he arribat a pensar que hauria de callar-me ja, que tinc molt de rotllo, i que quan més parlara pitjor. Però això són les conseqüències de no quedar-me al meu lloc, que vaig soltant un vòmit de paraules estúpides que només fan que agreujar les meues sensacions contradictories.