dijous, 4 d’agost de 2011

Plou

El temps i la distància no han canviat massa coses, potser les han fet millor i les està mantenint a foc lent, esperant el moment oportú.
Durant tot aquest temps, un ha desaprofitat els dies viscuts i l'altre els ha aprofitat però no de la manera que voldria. I és que mai plou al gust de tots.
Estirar. O ser estirat. Passar sense pena ni glòria. Bé, si ho pensa amb un poc de pena. Però no amb glòria. Ànima errabunda.
I plora pels dies perduts, pels dies desaprofitats, i pels dies aprofitats en coses que no l'omplien. I plora tant que sembla que ploga.
"Estic ací, t'estic esperant"
Cada volta està menys lluny però no més a prop, i els dies passen més depressa al seu cap que al rellotge.
I què serà de nosaltres en uns quinze anys?
No ho sé, -diu mentre els imagina als dos sentats a la llar del foc-potser jo estiga mort.