dilluns, 8 d’agost de 2011

Pof

- Havia de passar. Inevitablement. Com totes les coses que solen passar-me. Però al principi era com cap altra de les que m'havien passat. Pot ser és que el que faig és assaborir diversos inicis, confessaré que és divertit i emocionant, tant que sembla irreal. I de sobte, pof. Sona rotund, sona contundent, i passa. Inevitablement. Bé, he de reconèixer que m'agrada exagerar i que potser no de la mateixa manera, però tot acaba fent pof.

- Per què pof?

- No sé. Perquè m'agrada, és com que cau o es desmunta de colp alguna cosa. Sé que sona masoca però ja que no ho puc evitar gaudisc amb l'onomatopeia, que això si que ho puc triar.

- Nooo... dic que per què... s'acaba?

- Ah, és una cosa que no et sabria explicar. M'agradaria pensar que és el karma i així a base de fer coses bones podria tindre un poc més de sort, però sembla que ho porte al damunt com... com... com una piga!

- Com una piga?

- Sí, crec que no sempre m'han passat aquestes coses, però va apareixent poc a poc. Al principi creus que és una casualitat i que la pròxima volta que mires ja no hi serà. Però et dones compte de que si, i cada volta és un poc més gran fins que, te'n adones que és absurd mirar perquè saps que estarà com estava o pot ser pitjor, però que ja no se'n anirà.

1 comentari:

Miss Yuste ha dit...

Saps?
És hora que et diga, com a germana major que sóc, que quan més expectatives et crees sobre una cosa determinada més triga en desmoronar-se i d'una manera totalment injusta; per fer-nos més mal.

POF. PAM. PLAS. PUM.
Hi ha moltes maneres de dir-ho. Jo normalment utilitze: "ALE! Ja està! A prendre per cul!".

Cuida't molt.
Hem de dinar juntes al xinès de luxe.