dimecres, 7 de setembre de 2011

Camins

El temps ha passat però jo continue ací parlant de les mateixes coses, del temps potser. És una cosa que no em lleve del cap: que el temps passa. Pot ser que siga també una cosa que no assumisc, i que per això repetisc tant.
Em negue a que el temps haja passat, a que no puga tornar enrere mai més. I m'odie per això, i odie la vorera que xafe, perquè ella sí que és la que era abans, i odie aquell bar on vam pendre aquell café, encara que tu prengueres una cervesa i jo un té.
I m'odie a mi per no ser la mateixa, per haver canviat, per voler fugir del que era abans, m'odie per no haver canviat tant com volguera, m'odie perquè a pesar del temps em podries reconèixer perfectament i m'odie perquè a pesar d'haver canviat tu pensaràs que no ho he fet, perquè camine per la mateixa vorera que abans i que ara odie.


Odie les espelmes que solen haver als aniversaris, sobretot si és el meu. I sobretot si les he de bufar jo. Les odie sobretot si en acabar-les de bufar sentencie que m'he tirat un any a l'esquena, i que no tornarà tampoc. Odie l'any que acabe d'encetar, que està plè d'incertesa i buit del que solia ser jo. L'odie perquè l'hauré de viure sense gana. L'odie tant com aquest passat i menys que el vinent.