diumenge, 30 d’octubre de 2011

Unicorns rosa

- Vols parlar en ton pare?
- D'acord passa-me'l.

 Ma mare portava moltes hores de cotxe, i moltes hores sense dormir. Jo, bé, no tantes sense dormir però si algunes donant-li voltes, i moltes més de matar-lo a cops de puny. Aquell diumenge va ser molt estrany, tant que, podria haver-ho canviat tot. I per sort, tot segueix, més o menys com estava. " Seria genial i m'encantaria, però mon pare ha pegat un bac en la moto i està ingressat en l'hospital, no sé quan aniré ni com, i segurament aplegaré tardíssim a València. Hui no serà el millor dia, de tota manera parlem demà o el que siga val? Muà " i allà vaig deixar la meua resposta. Tot va haver de detenir-se perquè ell no va parar, ni parar ni molt menys desaccelerar.Un parell de dies més tard li vaig sentir una veu fina i volàtil. A pesar del dolor que deuria estar recorrent-li tot el cos, ell només recorria el moment. "Què vas fer?!" li vaig preguntar. Sincerament, no recorde el que em va dir. La sensació per a ell era indescriptible però genial i meravellosa. Recorde vagament la possessió del control i de la carretera, i la equiparació amb una cursa de motos. "Però que tu amb qui competies?" li seguia insistint amb to amenaçant. Tampoc no recorde com va acabar la conversa. Tenia ganes de poder transportar la meua mà per l'auricular del telèfon i matar-lo jo a cops de puny. Els dies passaven i no per això passava la meua angoixa ni les ganes de bonegar-lo constantment com si s'acabara el món. Que no em pregunten perquè.


- Mmm... Hola Colometa, com estàs?
- Què com estic?! - i vaig sentir com m'envaïen els sentiments assassins, però vaig pensar que no era el millor, almenys en eixe moment. - La pregunta no és com estic jo, jo sempre estic bé, com estàs tu?
- T'ha dit la mama que acabe d'eixir de quiròfan?
 - Sí, per això estic parlant amb tu.

Reconec que puc ser una dona desagradable, però no ho podia evitar i fins i tot em podia sentir orgullosa del que vaig arribar a contenir-me.

- No vaig a mentir-te, sent el dolor damunt meu però com acabe d'eixir de la anèstesia no sabria explicar-te ben bé on em fa mal.
-Què tan drogat vas?

Mon pare va riure un poc, el que el dolor i la anèstesia li deixaren.

- Una miqueta, Colometa, una miqueta.
- I dis-me quants unicorns veus?
- Un, de color rosa.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

El raig

Que les coses canvien és inevitable , de la mateixa manera que canvien les hores al rellotge i amb elles, la perspectiva amb que mirem les coses. Les coses que sense avisar també canvien, venen o se'n van. I tot sense anunciar-ho, silenciosament com un lladre , com un lladre que mentre dorms s'emporta la meitat de la teua ànima.


I al despertar, només podem aprendre a viure amb el que ens queda i amb allò que anirà entrant per la finestra.
Com un raig de llum , com la calor que ens deixa a la pell i ens aclapara , i aleshores decidir si deixem que ens acompanye o tancar la finestra per a que no torne a entrar.

dijous, 6 d’octubre de 2011

Ara que estàs lluny.

Dins del pit sembla que se'm mor alguna cosa. Potser només siga una sensació de nostàlgia o tal vegada de soletat. I ja fa temps que et trobe a faltar, sobretot quan et tinc al costat. A uns escassos vint centímetres dels meus malucs.




Som tanta gent ací i només em faltes tu, encara que quan hi estaves restaves callat i semblaves com absent. Però hi estaves i ara sóc jo qui semble absent perquè ara sé que hi estàs molt menys. I no és que trobe a faltar la teua veu, però m'he tornat addicta a la teua presència.

La part roïna de les addiccions és que no acaben bé mai. Aplega un moment en què allò que ens farcia de felicitat, deixa de fer-ho, se'ns escapa de les mans i comença a fer mal.
Les addiccions no es superen fins que no es toca fons, però... com saps què has tocat fons? perquè per molt que alguna cosa ens faça mal, de vegades, deixar-ho, ens fa més mal encara.